Aquesta vegada vull expressar la meva opinió sobre un dels temes que es tracten en el llibre de Víctor Alexandre, La paraula contra el mur. És el que més m'ha cridat l'atenció i del que, per descomptat, tinc alguna cosa a dir. Aquest tema és la catalanofòbia.

Tant el títol del llibre com l'eloqüència innegable de la il·lustració de la portada, transmeten al lector aquest concepte de “cerrazón” que com Alexandre bé ha dit, no existeix en català, perquè és clar, aquesta paraula no existeix en el seu vocabulari. Ni la paraula ni el concepte, llevat que sigui per a posar-li nom a l'actitud generalitzada dels espanyols cap als catalans.

Alexandre diu que els catalans han intentat explicar a Espanya “la irrenunciable voluntat de ser del poble català” amb resultats poc encoratjadors i això s'ha expandit a altres països. En el cas dels meus amics veneçolans, amb els que vaig créixer en un país en el qual els espanyols, italians, bascos i catalans han conformat un gran percentatge de població, nosaltres vam créixer amb fills d'europeus i quan érem nens no sabíem gens d'aquest tema, en el meu cas particular, recordo vagament que els catalans feien castells en la piscina, menjaven pa amb tomàquet, que els bascos no són espanyols i que els espanyols fan “corridas de toros”. Des de sempre han estat diferenciats davant els meus ulls, molt abans que pensés si més no en la idea d'anar aquí. Una vegada s’és adult, és quan es pot apreciar més clarament els ideals independentistes i republicans dels catalans. Només n'hi ha prou amb preguntar el perquè d'aquests ideals per a entendre'l tot, llàstima que ningú pregunta i es conforma amb escoltar opinions i predisposar-se. Concretament, explico d'un amic amb el qual vaig estudiar en la universitat i que ara viu a Nova York. Jo he mantingut comunicació amb ell via Internet i em va comentar que no entén com és que jo em puc sentir tan còmoda aquí, em va dir textualment: “és que a mi m'han parlat tan malament dels catalans”, només li vaig preguntar: “alguna vegada has estat a Catalunya?”, em va dir que no, i que tampoc li interessava, que això d'anar a comprovar si són antipàtics o no, doncs, que era absurd, que preferia anar a visitar a la seva família llunyana a Itàlia. Jo vaig deixar la conversa d'aquesta grandària, ja que no sóc com el Víctor Alexandre, jo no puc tenir tanta paciència i tant seny, no ho he après encara, així que vaig preferir no tornar a insistir sobre el tema.

Aquest és un exemple entre milers que podria explicar aquí. És només una mostra que la catalanofòbia producte de la “cerrazón” de l'espanyol s'ha generalitzat i s'ha estès més del necessari. I és que en realitat, no és necessari.

Moltes vegades m'he trobat amb catalans que em diuen: “ets independentista? Si us plau! Ha plogut molt des de llavors”, “ens independitzem i després què?”, “per molt que els catalans vulguin independitzar-se, no serà possible per raons polítiques i econòmiques”. De manera que l'actitud negativa respecte a aquest tema ha passat a ser una cosa normal i que no ajuda en l'absolut a millorar. Així que jo crec que aquesta “cerrazón” no és només de la paraula que s'estavella contra el mur, sinó d'una realitat completa que no troba la sortida.

És difícil lluitar contra aquesta “cerrazón”, perquè l'espanyol ha nascut i crescut amb aquesta condició, estem parlant de milers i milers de persones que comparteixen aquesta mentalitat. Em sembla que tota la península (excepte Portugal, el País Basc i per descomptat, Catalunya) pensa d'aquesta forma, és a dir, pensen que Catalunya és Espanya, però llavors es troben amb el gran problema: els catalans. Ells pensaran... “si Catalunya és Espanya, els catalans són espanyols, mal assumpte” perquè als catalans sí que no pas els volen. I llavors? En què quedem?

Es veu que els espanyols han volgut apoderar-se per força de Catalunya per la seva situació geogràfica, les seves riqueses, la bellesa de les seves terres, i és clar, per a sadollar el seu desig d'augmentar el seu domini a costa del que sigui, només que, lamentablement per a ells, els catalans han estat un os dur de rosegar; a Catalunya hi ha molta història, una cultura de costums molt arrelats i formada molt abans del que els espanyols haguessin volgut, tenen bases molt fermes i Espanya no ha pogut mai en contra d'ells. La terra sí que l'han pogut adquirir, però la cultura mai la podran anul·lar. Està clar que els molesta que Catalunya hagi tingut un desenvolupament industrial i empresarial sempre pioner i que els catalans han estat sempre més avançats que els espanyols, però per què? Per la seva forma de ser, per la seva genuïna concepció del treball i l'esforç.

És curiós, als espanyols no els agraden els catalans, però si els recordes el treballadors que són, les seves habilitats per a fer bons negocis, les seves capacitats per a crear suculentes inversions, per a gestionar i generar riqueses, l’idea va canviant una mica, no obstant això es tornen a deixar dominar per la seva animadversió dient: “sí, perquè són garrepes”, excusa més absurda no es van poder haver inventat. El pitjor és que s'ha estès tant que és el tòpic més comú dels catalans pertot arreu. Lluny de la garreperia, els catalans li donen un valor distint als diners, són bons inversors, és clar que per a la mentalitat espanyola, fins a les virtuts dels catalans són defectes i, en lloc de reconèixer el que és absolutament obvi, apel·len a la garreperia com un dels seus múltiples defectes.

Crec que els espanyols odien tant als catalans que no voldrien mai que fossin espanyols, sinó que seguissin sent catalans, això sí, dominats per ells. Ells són els primers que fan la diferència. Espanya no està per damunt, ni Catalunya per sota, està un al costat de l'altre. Moltes vegades he sentit el desig de cridar-li al món: “DEIXEU EN PAU ALS CATALANS”.

No obstant això, està clar que, encara que els espanyols no vulguin als catalans, sí volen beneficiar-se de les seves habilitats, dels seus diners i de la seva forma de fer negocis, per a això és que volen que Catalunya sigui Espanya, per a beneficiar-se dels seus assoliments. Això em fa recordar que quan un esportista català guanya és espanyol, però quan perd és català.

Reprenent el llibre d'Alexandre, no entenc com és que el seu amic madrileny pot insistir amb tanta certesa que la catalanofòbia no existeix. No sé en quin planeta viu. Per a constatar que la catalanofòbia existeix n'hi ha prou amb entrar a qualsevol fòrum de qualsevol portal d'Internet que defensi la idea de l’independentisme. L'odi visceral cap als catalans ha existit sempre, el qual vulgui buscar aquesta informació es quedarà sorprès amb tot el que podrà trobar, jo mateixa, que m'he interessat en el tema, he trobat cites textuals d'espanyols de tots els sectors i gremis expressant-se amb odi dels catalans, des de fa molts anys. Això no és nou.
 
Tractant d'obtenir informació d'altres fonts no catalanes, he llegit sobre la història d'Espanya de la lletra de Fernando García de Cortázar. Aquest historiador, en el seu llibre, Los mitos de la Historia de España, parla, és clar, sobre Catalunya. De tot el que diu en aquest ampli capítol, només se m'ha quedat en la memòria el seu discurs ple d'odi i menyspreu, les paraules que ell utilitza per a referir-se al nacionalisme català són totes despectives, sempre desprestigiant als catalans i deixant-los com a ridículs als ulls del lector, ell diu que el somni nacionalista és un mite medieval que se sustenta en realitats inventades, retransmeses i que segueixen vigents gràcies a l'art, fomenta l’autoodi dient que els rebels de Barcelona perjudiquen a Catalunya, nega tot el que han fet els espanyols en contra dels catalans, afirma que la llengua catalana és inútil i mai l'associa amb una cultura ni de bon tros, afirma que als catalans els convenia aprendre el castellà per a comerciar amb Amèrica, quan aquest dret els va ser negat per molt de temps. A més a més de tot això que he dit, també fa veure que ell, com a historiador espanyol i espanyolista, reconeix que els catalans són distints a ell, no diu mai que també són espanyols. Al final del capítol deixa veure la seva admiració per Franco, el que va significar un... “ara ho entenc tot” que va assolir que el meu malestar desaparegués, ja res del que digui aquest senyor té crèdit per a mi.

Que l'espanyol menyspreï el “somni” nacionalista de Catalunya tampoc és tan estrany, el mateix amic d'Alexandre diu de Lluís Llach que el percentatge tan elevat de nacionalistes catalans ha de ser producte de la seva imaginació i que aquest home “ha de llegir poc el periòdic”. Només un aspecte més que deixa veure que mai hi ha hagut respecte dels espanyols cap als catalans.

És obvi que aquesta “cerrazón” de la qual parla Alexandre la duen els espanyols en els gèns. Raons li sobren a Catalunya. La veritat se sap i està escrita. Aquesta “cerrazón” representa un mur impossible de derrocar, així que, caldrà saltar-lo, passar-li per damunt.

No volgués ser repetitiva, però necessàriament he de tornar a parlar sobre la meva experiència a Madrid, sobretot quan el tema és la catalanofòbia...

Vaig arribar a Barcelona l'octubre de 2001. A l'aeroport m'estava esperant el meu primer amic català, el vaig conèixer per internet. Vam fer una passejada per Barcelona, preciosa ciutat, era la primera vegada que venia a Europa i tot em semblava de llibre, de pel·lícula, va ser fascinant, no podia creure que estava aquí, al cap de pocs minuts de recorregut, vaig saber que havia arribat a casa meva, que haver vingut a estudiar el meu doctorat aquí va ser la millor decisió presa en la meva vida.
El meu amic em va portar fins a la Vila Universitària de la UAB. Només arribar a la Vila, vaig tenir la meva primera trobada amb la catalanitat: el contracte d'arrendament estava en català i en anglès. Jo estava molt cansada del viatge i em començava a afectar el canvi d'hora, així que em va resultar pesat llegir en anglès i li vaig demanar al meu amic que m'ajudés amb el català. Em va semblar estrany, vaig pensar que, com que havia vingut "a Espanya", havia d'estar el contracte en castellà, en aquest moment vaig començar a notar diferències amb la idea preconcebuda que m'havia fet "d'Espanya", gràcies els meus amics veneçolans fills d'espanyols. En aquest moment vaig pensar: "però això no sembla Espanya, res és en espanyol, he d'aprendre català".
Els primers mesos van ser d'absolut frenesí, ja sentia la energia catalana en tot el meu ésser, aquest esperit que només es respira aquí, a Catalunya. Viure a la Vila va ser una experiència molt enriquidora, vaig conèixer gent de tot arreu, a la universitat tot és en català, malgrat que hi hagi tants estudiants estrangers, la autenticitat que "a Catalunya es parli català", que en molts altres casos no és tan obvi com sona, em va encantar i no vaig trigar en començar el meu primer curs de català. Aquest curs va ser intensiu, tenia quatre hores de classe cada dia, molts deures i jo estava més interessada a aprendre l'idioma que en el meu doctorat. Els meus amics de la Vila tenien classes en català, jo no perquè faig el doctorat en Filologia Espanyola, però això no va ser obstacle perquè aprengués molt català en poc temps. A les classes no només ensenyen la llengua, sinó una mica de cultura popular, i la idiosincràsia catalana, de la forma d'ésser i del caràcter dels catalans, però és clar, això és implícit a la llengua; d'aquí que sigui tan important en tota cultura. Jo estava absolutament fascinada amb tot allò, volia integrar-me i vaig pensar que parlant català seria una bona forma de fer-ho, per viure a Barcelona cal saber català, això ho vaig assumir tot just en arribar i, lluny de veure'l com un problema, vaig veure la oportunitat d'aprendre una altra llengua i d'endinsar-me en una cultura que des de sempre m'ha cridat molt la atenció.
Les meves primeres visites a Barcelona van ser per a conèixer la ciutat, sortir de marxa o participar en alguna festa nacional. El que més em va impressionar, a part de la imponent i variada arquitectura, va ser que hi hagués tanta gent al carrer, això mai ho havia vist, li dóna molta vida a Barcelona, em moria per venir a viure a la ciutat, no obstant això, vaig gastar més diners dels previstos i vaig haver de viure amb dos amics a Cerdanyola del Vallès, per la seva proximitat a la UAB, i perquè ens resultava molt més barat. Però sempre vaig tenir desitjos de viure a la ciutat, hi havia alguna cosa que em cridava, com si fossin les meves arrels, no és que sigui això, crec que mai ho podré explicar.
Una vegada acabada la docència del meu doctorat, em vaig aplicar per una beca a Madrid i la vaig obtenir. Estava ja molt compromesa amb la catalanitat, però com era una beca del Grup Planeta i de la Fundació Carolina per fer un màster a la Real Academia Española, doncs, vaig acceptar, aquest màster és en lexicografia, just la meva especialitat, així que, vaig fer les maletes i me'n vaig anar a Madrid, ho vaig lamentar molt perquè ja havia començat el meu segon nivell de català i no volia deixar-ho, però vaig suposar que tornaria i que en qualsevol moment podria reprendre el curs.
Vaig anar a Madrid, vaig estar un mes en casa d'unes amigues veneçolanes mentre cercava pis. Allò va ser un malson, em vaig afrontar a la dificultat, al menyspreu, al racisme, a l'hostilitat, mai a la meva vida m'havien fet sentir tan malament, va ser dolorós adonar-me de l'odi que despertava en mi que em diguessin "sud-americana", el rebuig és tan evident que vaig començar a sentir-me incòmoda. Finalment i després de mil inconvenients i experiències xenòfobes, vaig assolir llogar un estudi molt ben situat, era molt bonic i còmode, extremadament car, però no podia triar, havia passat molt de temps cercant i era aquest o cap, no tenia altre oportunitat com aquesta, així que vaig assumir la despesa. A casa em sentia molt relaxada i tranquil·la, escoltant música o descansant, el problema era quan sortia, tornar a viure el menyspreu, el caos, l'accent aspre i l'antipatia de la gent.
El curs va ser esgotador, els dies eren eterns, moltes vegades no sabia que fer per mantenir-me desperta, sentia que em faltava l'ànim i és que, en realitat, la meva ànima s'havia quedat a Barcelona, jo trobava a faltar molt la meva estimada ciutat, la musicalitat del català en lloc d'aquella aspror del madrileny, ja m’avorria que tot era en castellà, que no tingués l'opció d'anar a respirar aire pur a la platja, que no pogués sentir-me còmoda, que percebés tan de rebuig i odi de la gent cap a la meva persona, sense conèixer-me de res, només per ser "sudaca", si us plau, jo vaig anar a estudiar perquè em vaig guanyar una beca, jo no sóc cap delinqüent, no tenen perquè menysprear-me d'aquesta manera sense merèixer-m'ho. Mai vaig poder tenir amics madrilenys, els pocs que havia conegut per Internet, mai varen tenir temps per a conèixer-me en persona, fins el contacte via “on line” va anar desapareixent. En fi, va ser una mala experiència i, quan vaig acabar el màster vaig sortir corrents d’allí, recordo que quan l’avió estava enlairant-se, vaig mirar per la finestra i vaig pensar: “Adéu, Madrid, me’n vaig perquè mai em vares voler”.
M’havia quedat sense diners, així que me’n vaig anar a casa d’un familiar, a Astúries, a les afores de la ciutat d’Oviedo; allí vaig romandre uns dies. Va ésser en ple mes de juny, no parava de ploure aquest plugim trist i silenciós, estava enfonsada en una depressió tremenda, sabia que només Barcelona em tornaria la vida, al cap i a la fi, havia deixat la meva ànima i el meu esperit aquí, ja m’havia lliurat a la catalanitat, em vaig adonar de que Catalunya és diferent de tot allò, és una altre país, així que hi vaig tornar, amb molts pocs diners, però feliç perquè tornava a ser aquí.
Ja de tornada a Barcelona, vaig anar d’hostal en hostal, de vegades no tenia on dormir i esperava l’alba a la platja, em dutxava a casa d’algun amic i tornava a la platja. En aquests dies vaig tenir la sort de conèixer a una senyora que em va llogar el seu pis al Born, i dic sort perquè ha resultat ser una amiga fantàstica, excel·lent persona, d’una qualitat humana increïble, el temps ha passat i hem fet una amistat molt sòlida i incondicional, és que la amistat és un tresor, d’això no en tinc cap dubte.
Aquest estiu vaig conèixer a un australià en un “cibercafè”. La meva història amb ell és molt llarga i no ve al cas, el que interessa en aquest relat és que em vaig enamorar i vaig acabar viatjant cap a Austràlia per casar-me amb ell, era un projecte de vida massa perfecte per a ser real, només una cosa així podia separar-me físicament de la meva Barcelona, a Austràlia anava a tenir la vida que tot ser humà somia, un treball magnífic i una família preciosa amb un home encantador. Aquests projectes varen trigar 2 mesos en desaparèixer. D’una banda, el noi no era el que jo pensava, la relació amb ell va ser terrible; d’altre banda, encara que Sidney és una ciutat increïble no es pot comparar gens amb Barcelona, malgrat les seves exòtiques platges amb pins, jo preferia les de la Costa Brava, malgrat de les Blue Mountains i les seves famoses Tree Sisters, tres muntanyes emblemàtiques de l’estat de NSW, jo preferia Montserrat, en fi, mai em vaig separar emocionalment de Catalunya.
Estant allà vaig anar a veure una pel·lícula sobre un francès que ve d’Erasmus a Barcelona; aquella peli em va remoure tot, l’experiència d’aquest noi francès va marcar la seva vida per sempre, jo em vaig trobar molt identificada amb la seva història, Catalunya em va canviar la vida i això no podrà ser superat mai per cap altre país. Recordo que a la sortida del cinema li vaig dir a l’australià: “estic aquí només per tu, si aquesta relació s’acabés, jo tornaria a Barcelona”, aleshores no tindria res a fer a Austràlia, malgrat la oferta de treball que sempre havia volgut en una editorial d’una universitat que publicava diccionaris bilingües i llibres d’ensenyament d’espanyol. Fins a això vaig dir que no.
La relació amb aquest noi va acabar i jo vaig tornar a Veneçuela sense diners i completament deprimida i frustrada, va ésser una experiència traumàtica i difícil de superar. No només que tot sortís malament amb ell, sinó que estava de nou a Caracas, això significava una reculada, em moria de la indignació, estava tan bé a Barcelona, em feia mil preguntes, per què vaig haver de conèixer a aquest noi?, per què em vaig encegar tant amb ell?, per què vaig arriscar tant?, ara com ho faré per retornar a la meva Barcelona? Plorava dia i nit, però vaig treure les forces d’allò més profund del meu ésser, vaig fer el possible i l’impossible, li vaig fer entendre al meu psicoanalista que si no tornava a Barcelona no em recuperaria, necessitava nodrir-me de la meva ciutat, ell va convèncer els meus pares, van comprendre que era el millor per a mi i em van permetre tornar; jo no vaig descansar fins a tornar a Barcelona i així va ser, vaig trobar treball des d’allà i vaig venir amb aquest coixí econòmic, estava ja de retorn al cap de 4 mesos, vaig arribar al maig de l’any 2004 i des d'aleshores no he tornat a sortir, no vull moure’m d’aquí per a res, aquest és el meu lloc.
Amb el meu retorn vaig fer un altre gran amic, un senyor que em va llogar una habitació en un pis enorme a la Gran Via. Amb ell també vaig fer una bona amistat i gràcies a ell he tingut la oportunitat de conèixer a més persones i d’endinsar-me molt més en la catalanitat. Vaig començar a llegir sobre la història de Catalunya, volia entendre el sentiment nacionalista, saber moltes coses de les quals es respiren al carrer. Ha estat impressionant saber tot el que ha succeït des dels romans, segles i segles de maldat, abusos, delictes, enfrontats a la lluita catalana, una lluita incansable, legítima i més que justificada. Ara ho entenc tot perfectament i ho comparteixo.
Jo no vaig tenir la necessitat de llegir tot això per adonar-me de que Catalunya no és Espanya, ho vaig saber des que vaig arribar i ho vaig constatar a Madrid i a Oviedo. Per tot el que la catalanitat significa, no només perquè es parli català, no només per les tradicions culturals, (la gent al carrer participant i compartint el dia de Sant Jordi, l’alegria de la Mercè, el que es respira en la Diada: una barreja de duel amb una reafirmació de la identitat catalana, és renovar forces per a seguir lluitant), també per l’alegria que es percep dia a dia, viure a Barcelona és una experiència única, revitalitzant, positiva, pel caràcter peculiar dels catalans, el seu humor negre, el seu ímpetu, la seva lluita, la seva autenticitat, recordo que una amiga alacantina em va dir: “no sé per quina raó t’agraden els catalans, ells són molt seus” i li vaig respondre: “això és justament el que m’agrada”.
A mi no m’ha estat fàcil viure aquí, no assoleixo estabilitzar-me en el treball ni en l’habitatge, no obstant això, la ciutat m’alimenta i ja només per això no hi renuncio. Els meus pares m’han dit que, si arribés a quedar-me sense diners, que hauria d’anar-me al sud d’Espanya, on creuen molts que tot és més fàcil, o tornar a Caracas. Jo els he fet saber que de Catalunya no em mouré, aquesta és la meva casa. Jo no seré com molts, que se’n van a qualsevol lloc on trobin treball, jo em quedo a Barcelona i tindré un treball estable aquí, per això ni em molesto a cercar res en cap altre lloc.

Quan estava preparant el meu viatge a Barcelona, en l’any 2001, entre tanta informació a la qual vaig tenir accés sobre la cultura catalana, em va cridar l'atenció que fessin tant d'èmfasi en la festa de La Mercè, de fet, la descripció i els comentaris d'aquella meravellosa festa em van fer lamentar haver comprat el bitllet per al 11 d'octubre, massa tard. “És igual —vaig pensar— si no és aquest any, serà el proper, Barcelona no es mourà d'on està”.

Més que pensar “Barcelona no es mourà d'on està”, ara que ja duc anys vivint aquí, sé que no és qüestió de “mobilitat”. Si algun mèrit tenen els catalans en l'àmbit de la cultura popular és que han sabut mantenir les seves tradicions al llarg dels anys d'una forma que resulta particularment impressionant als ulls d'un estranger. És obvi que Barcelona no es mourà, però també és igual d'obvi que cada any tindré l'oportunitat de viure aquestes festes i altres tradicions catalanes.

Al parlar d'un “setembre barceloní” vull referir-me a dues dates importants per als catalans: la Diada i la festa de La Mercè. Començaré parlant de la Mercè, encara que sigui posterior, perquè va ser la primera que vaig presenciar com a públic i després em referiré a la Diada, que vaig interioritzar tot just aquest any, que ja conec molt millor la realitat catalana.

El primer any que vaig poder gaudir de La Mercè (2002) vaig viure a Cerdanyola del Vallès i vaig baixar a Barcelona amb uns amics a veure de que es tractava la festa. Vam veure poques coses per falta d'informació. El que recordo d'aquesta vegada és la quantitat de gent que havia al carrer, encara que ja havia vist una cosa similar per Sant Jordi, que també vaig anar a fer un cop d'ull, perquè més que participar, venia amb els meus companys de pis a fer de curiosos. Aquesta vegada només vam passegem una mica i vam tornar cap a casa.

El següent any jo estava a Madrid i no vaig poder gaudir de res, ni de La Mercè ni de res, a Madrid no existeixen aquestes coses, no sé si serà per la nefasta experiència que jo vaig tenir que penso d'aquesta manera, però crec que l'hostilitat de Madrid no permet aquest tipus de celebracions. Quan recordo el temps que vaig estar a Madrid, no només em ve al cap que vaig estar incòmoda i que em sentia com un cuc, com un intrús indesitjable al que ningú havia convidat, tot i que jo no vaig anar per gust, sinó perquè em van donar una beca de considerable prestigi, tractant-se de la meva carrera, també em ve al cap que em vaig perdre de viure coses meravelloses a Barcelona, de les seves festes, de la seva catalanitat, allò va ser com complir un càstig, amb l'únic avantatge que aquest càstig tenia data de caducitat, el que em retornava la il·lusió i feia augmentar els meus desitjos de tornar a la meva estimada Barcelona i tornar a respirar aire pur.

Sense saber si agrair a la vida, al destí, o a qui hagi estat, la següent Mercè sí vaig poder viure-la plenament. Ja estava vivint a Barcelona ciutat. Recordo que en aquesta data estava treballant, repartint publicitat a la Rambla, no podia moure'm del meu lloc, però el que vaig veure estant allà em va fer sentir la tradició catalana profundament. Jo venia d'una terrible experiència que em va fer dubtar si tornaria a estar a Barcelona, va ser una cosa ben seriosa i difícil, jo vaig arribar a pensar que no tornaria a casa meva, al final sí que vaig poder i quan vaig veure el primer Gegant de la cavalcada no vaig poder contenir les llàgrimes. No podia creure que estava de retorn a casa i que podia tornar a sentir aquesta emoció que em feia tan feliç. Diguem que vaig regressar de la mort, em vaig sentir viva al trepitjar de nou terra catalana i això es va reafirmar al meu ésser aquest dia a La Mercè. Va ser màgic, increïble. Vaig gaudir totalment de la cavalcada. Cada gegant, cada capgros, cada músic, cada català amb el seu vestit típic i tan lliurat a la celebració. És possible que per als catalans això sigui una cosa normal, sense moltes novetats, però per a mi és tot un esdeveniment de catalanitat desbordada que em demostra una vegada més que els catalans són éssers molt especials. Aquest dia, quan vaig acabar de treballar i tornava a casa, vaig escoltar una música i vaig començar a buscar-la, era altra vegada la cavalcada que sortia d'un dels carrers i venia cap a la Rambla de nou, què més puc dir? Em vaig sentir premiada. Que meravellós és viure a Barcelona!

Aquest any que les coses han canviat una mica, que he llegit tant sobre la història de Catalunya i que m'he sentit tan integrada i seduïda per la passió de la catalanitat, amb tot el que això implica, he gaudit La Mercè d'una forma una mica diferent. Em segueixen impressionant els Gegants, la cavalcada amb el seu colorit i la seva essència tan particular, la multitud al carrer, tants músics i tanta alegria, però aquesta vegada em va commoure veure a gent de totes les edats participant a la cavalcada, és el que em crida tant la atenció, és una tradició que perdurarà a través dels segles, s'hereta de generació en generació, així mai morirà la cultura catalana, malgrat de la guerra de desmoralització de la qual els catalans han estat víctimes tants anys. Els veig amb una ferma identitat, típics, molt arrelats, autèntics, d’un esperit irreductible i a més, ho tenen molt clar, és una de les característiques que més admiro de la idiosincràsia catalana. Ja el voldria jo per a uns altres països, començant pel país on vaig néixer, aquest esperit i aquestes arrels tan orgullosament mantingudes i transmeses. Estic convençuda que aquest sentiment català és una base molt ferma sobre la qual se sustenta Catalunya i la seva cultura, per això els catalans no deixaran mai de ser catalans i de diferenciar-se de la resta de la península.

Aquest any vaig tenir l'oportunitat d'aprofitar la festa de la Mercè per a visitar per dintre el Palau de la Generalitat i el Museu d'Història de Catalunya, dues entitats de les moltes que obren les seves portes en aquestes festes. Em segueix fascinant la receptivitat dels catalans cap a tot aquell que es mostri interessat en ells. A la Plaça Sant Jaume vaig poder presenciar la meravellosa manifestació de germanor que deixa'n veure els castellers. Ja els havia vist abans, però aquesta vegada eren més alts i amb més castellers, és molt simbòlic, signifiquen, a la meva manera de veure, que amb ajuda s'arriba cada vegada més lluny (o més amunt, en aquest cas), transmeten valors d'amistat, companyonia, sempre incondicional i sense importar el pes que hagin de suportar, és un missatge sense qualificatius suficients, jo sí puc veure que els catalans són així i per això s'han mantingut, malgrat, insisteixo, de les adversitats que els han tractat d'anul·lar moltes vegades.

De La Mercè sempre tindré moltes més coses per dir, però ara tancaré el meu comentari amb la meva visió sobre l'important 11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya.

L'any passat només vaig veure manifestants independentistes al carrer i respirava un ambient de duel col·lectiu, una sensació molt distinta. Aquell dia la ciutat em va donar la idea d'una jornada de reflexió, de dolor, de silenci. Aquest any ja estava decidida a participar, de manera que vaig buscar la meva estelada, la meva samarreta independentista i em vaig lliurar per complet al meu sentiment catalanista. Vaig passar un moment veritablement commovedor la nit del 10 de setembre al Fossar de les Moreres. Primer vaig escoltar els parlaments dels diferents partits polítics, vaig veure els castellers, que sempre em donen la mateixa sensació que he descrit abans i m'emocionen molt i després, el moment més emotiu, em vaig sentir tremendament commoguda quan van cantar Els Segadors mentre feien les ofrenes florals. Vaig sentir desitjos de plorar quan vaig veure a tants catalans units (encara que em sembla que aquestes dues paraules juntes són redundants) en un sentiment de reafirmació, d'una memòria històrica que reclama reivindicació, de cicatrius indelebles que segueixen pesant i d'un passat monstruós que s'uneix a un futur ple d'esperances i que es demostra en cada rostre de cada català que vaig mirar aquesta nit tan especial. A l'endemà, vaig presenciar múltiples esdeveniments que enriquien encara més aquest sentiment i que es va tancar amb un concert de grups musicals catalans i estrangers, quina millor demostració de catalanitat? El que pugui seguir dient seria repetitiu, doncs, ja tot està dit.