Ens trobem en una època de canvis a Europa, i Catalunya no en pot quedar apartada. Durant segles la nostra identitat ha estat amagada per l'Estat espanyol, que representa el que era l'antiga Corona de Castella, al món. No s'adonen que el que han fet durant tres segles ha estat intentar carregar-se una cultura mil·lenària d'un valor cultural incalculable i preciós.

Crec que hem de fer confiança al govern de Catalunya. Ja sé que hi ha molta bona gent que està decebuda i també indignada amb el pacte d'esquerres i això és vàlid i comprensible, però també és legítima la majoria parlamentària que ha donat el govern a ERC, el PSC i ICV-EUiA. Ara és hora catalans d'exigir a tots els partits polítics distensió, consens i acord per forjar a curt termini el nou Estatut. Ja és hora que govern i oposició es posin a la feina, desterrin les velles picabaralles i bandegin el pervers sectarisme que tant mal ens ha fet. Volem un nou Estatut per millorar la qualitat de vida i el benestar de tots els catalans, de qualsevol origen i procedència, que vivim a Catalunya. Tots els ciutadans estem sotmesos a una estafa sense parangó, el ja conegut dèficit fiscal, que perjudica enormement la sanitat, l'educació, l'habitatge, les infraestructures, la cultura, etc. Impostos europeus, inversions i despeses africanes. Pertànyer a Espanya és un pèssim tracte per als catalans. Espanya no només és enemiga cultural de Catalunya, sinó enemiga total de Catalunya. Així, doncs, a mig termini la independència és la resposta ferma i adient a tres segles de sotmetiment i subordinació. Diguem no a l'espoli fiscal, diguem no a l'ofec de l'economia, diguem no a les forces d'ocupació, nosaltres no som espanyols.

Vaig aprofitar la Diada per pensar què és Catalunya, però sobretot què podria ser. Un país respectat internacionalment, exportable, amb valors de progrés; amb un Parlament que és el més antic d'Europa i que és un model de comportament i civisme; amb seleccions nacionals esportives, que representarien el país amb gran dignitat i que en molts casos podrien aspirar a títols continentals i mundials, igual que molts dels seus clubs; amb recursos econòmics i empenta empresarial, un gran potencial turístic i -acabat l'espoli econòmic- una renda per càpita superior a la mitjana europea. Terra d'acollida, sí, però administrant des d'aquí els propis recursos i decidint sobre les nostres prioritats. Un país que, a més, pels avatars històrics que li ha tocat viure, podria afegir al concert internacional una veu experimentada i dialogant. I bons veïns dels espanyols, dels francesos i dels marroquins. Catalunya, des de la seva singularitat, com els altres. I un país no monopolitzat per ningú, només la suma dels seus ciutadans. És una idea engrescadora per a la qual val la pena treballar, no creieu?

Ens trobem en una societat de joventuts independentistes, en la que l'idealisme de revolució armada evoluciona notablement. És cert que molts de nosaltres, sentim la temptació d'arribar a convertir-nos en "terroristes", per rebentar al govern espanyol i els seus ideals i imposicions, només cal mirar una miqueta més de cinc segons la fesomia que efectua el nostre "estimat" president espanyol; però també s'ha de pensar, que utilitzar les armes, és convertir-nos en allò pel que tan s'ha lluitat per fer desaparèixer: el feixisme. Agafar les armes en defensa de la terra és un acte de valentia molt notable, però és un fet, que ens rebaixa al nivell d'insensivilitat dels nostres opressors, com Franco o Primo de Rivera, entre d'altres.

L'Estat espanyol, al qual pertanyem per la força des de fa gairebé tres segles, ens baqueteja i negligeix sistemàticament i sempre. Actualment el paradigma d'aquest terrorisme d'Estat és el famós dèficit fiscal. Experts professors han raonat en diversos estudis, antics i recents, que l'economia catalana no es pot permetre indefinidament aquesta espoliació, aquest drenatge, aquest transvasament, sense patir-ne funestes conseqüències immediates i evidents. De ser una regió capdavantera a Europa, fruit del nostre esforç i treball, som ja malauradament una regió de tercera. La mal entesa solidaritat interterritorial ens ha portat a un carreró sense sortida. Això afecta el nostre país, però per damunt de tot colpeix la seva gent, totes les persones que vivim i treballem a Catalunya. Tots els ciutadans estem sotmesos a un abús fraudulent sense parangó a Europa, que menyscaba la nostra sanitat, l'ensenyament, la cultura, les infraestructures, etc., etc. En altres paraules: el nostre nivell de vida i el nostre Estat del benestar. Pertànyer a Espanya és un pèssim negoci per a tots els catalans, de qualsevol origen, condició i procedència. L'Estat espanyol mai ens farà justícia; així doncs, si volem conquerir un país més just, més lliure i més pròsper, l'únic camí, el veritable camí, és la independència.

La puta mierda d'en Caldera és simplement la punta de l'iceberg de la realitat que els catalans no volen acceptar ni parlar-ne: els espanyols ens detesten i voldrien que desapareguéssim. Ells no se sentiran satisfets ni complets fins que el darrer català dels Països Catalans abandoni la seva llengua per tal d'abraçar la d'ells. O en el cas dels catalans del Nord, la francesa, que ja gairebé han reeixit, com subratllava l'Azaña als anys 30. Els espanyols voldrien que a Catalunya no hi restessin catalans. Ells saben molt millor que nosaltres qui són els catalans i quan ho deixarem de ser. Però el que ha dit aquests espanyol de Salamanca és simplement un exemple entre els milions que qualsevol català o catalana ha viscut, viu i viurà. Fins i tot a Ginebra, Londres, París i Amsterdam et pots trobar amb tots aquests espanyols que et miren malament pel fet de declarar-te català i rebutjar de ser espanyol. Jo mateix he estat insultat dues vegades a Ginebra per gent espanyola. Fa anys que no callo i simplement evito tot contacte amb espanyols.

Acabo de complir setanta-set anys. Vaig viure, doncs, l'època en què a casa nostra tothom, pràcticament, s'expressava en català. Més ençà, concretament a partir de l'aixecament militar del trenta-sis i a partir, sobretot, de la postguerra, les coses van començar a canviar. Avui la situació és tota una altra. Paguem, no hi ha dubte, el preu de la manca de natalitat del nostre poble. Cal tenir en compte, també, l'ombra del franquisme, molt més allargada del que molts es pensen i, possiblement, del que molts es pensaven. I, amb tot, el que potser acabarà fent més mal, si no s'imposa el seny, són les declaracions catastròfiques de persones que haurien de ser més responsables. Al diari AVUI del dia 26 d'abril, per exemple, vam poder llegir unes declaracions de Quim Monzó ben poc oportunes. Deia, Quim Monzó, en relació amb el català, que "tot està donat i beneït", tot seguit proposava "l'eutanàsia per no prolongar més la malaltia" i acabava prometent que després li "faríem un funeral digne". Un estirabot, és clar. Com, fins a cert punt, les també declaracions del filòleg Joan Solà publicades el mateix dia: "Regalo TV3, Canal 33 i Canal 9, l'escola i tots els llibres fets en català a canvi de la presència del català al carrer". El català es troba en una situació difícil, no hi ha dubte, però no terminal. Una de les solucions seria, possiblement, que poguéssim desempallegar-nos de l'Estat al qual, si us plau per força, pertanyem. Però de moment tenim el que tenim i hem de lluitar amb el que tenim, no amb allò que voldríem. Però el que més pot desmoralitzar és que hom proclami contínuament que estem perduts i que no hi ha res a fer. Cal que recordem, tots plegats, que quan en el curs d'un enfrontament bèl·lic alguns soldats comencen a flaquejar, l'alarma s'estén, es produeix una desbandada i es perd una batalla que potser s'hauria pogut guanyar.

Atutxa ja ho ha advertit a l'entrevista a l'AVUI del 16 d'octubre: després del País Basc li tocarà el torn a Catalunya. Sabent allò que ens caurà al damunt, sembla d'una irresponsabilitat immensa el comportament dels qui haurien de defensar la nació catalana. Estimats lectors: el comte-duc d'Olivares s'ha reencarnat en les figures d'Aznar i Garzón i duran a terme la seva missió, que finalment no és altra que l'eradicació de qualsevol signe d'identitat de les nacions oprimides dins l'Estat espanyol.

Els nostres amics no són els espanyols ni els francesos: són la gent de Gibraltar, de Còrsega, d'Euskal Herria, de Galícia, d'Occitània, de Bretanya, d'Alsàcia, d'Eslovènia, Croàcia, Lituània, Polònia (quan explico allò de polacos als polonesos de Ginebra al·lucinen), Txèquia, Hongria, Estònia, Alba (Escòcia)... i totes les altres nacions oprimides per altres nacions o nous Estats creats per nacions antigament oprimides. Recordeu Islàndia separada de Dinamarca, i que ens donà accés a la UNESCO contra l'opinió dels nostres veïns espanyols.

Som en un moment històric en què ens cal saber qui és amic i qui és enemic nostre. El nostre futur en depèn. Salut i independència.

No som, amb tots els respectes, indígenes amb plomes i fletxes. Si Catalunya, si els Països en el seu conjunt, hem estat focus d'atracció ha estat a causa d'una herència feta dia a dia des de fa centenars, i subratllo els centenars, d'anys. El franquisme, que molts defensen, va ser l'impermeable uniformitzador que ens ha portat a l'actual situació. ¿Hem d'oferir-li aquesta nova victòria, i a la nostra gent sacrificada una nova derrota? És el seny el que hem de recuperar, i ràpid. Algú ho va dir: Catalunya sols ens té a nosaltres; els esdeveniments li han anat donant la raó.

Sovint he escoltat o llegit l'afirmació que els qui ens manen, el Partit Popular, són els "hereus del franquisme", afirmació que jo creia mereixedora d'un cert marge de dubte. Però, realment, ara la negativa de retornar-nos els documents expoliats i dipositats a l'arxiu de Salamanca m'ha fet veure clarament, sense cap mena de dubte, que realment sí que són els hereus del franquisme, ja que ¿no és veritat que escau a l'autèntic i legal hereu defensar amb totes les seves forces l'herència que li ha correspost? Això és el que fa el govern del Partit Popular, defensar l'herència que creu que li correspon (com a legal successor del franquisme).

Josep, com saps, la nostra amistat ve d'anys. Uns condicionants polítics varen fer que coincidíssim en la comissió d'obres públiques de la Diputació de Barcelona, la qual tu presidies. Gairebé totes aquelles reunions varen ser un tracte cordial, encara que amb alguns distanciaments que va comportar l'adversitat política, però sempre mantenint les formes de l'ètica. Josep -jo sempre t'he dit Josep-, perdona'm, però em sorprèn que vulguis que em senti espanyol pel fet de tenir un DNI on diu "nacionalidad española"! Cosa que no m'ha estat consultada, però sí imposada. Digues-me, Josep, tu que ets un polític important, quin tipus de nació t'agradaria per a Catalunya? Molt segur que en els primers temps de la democràcia vàrem coincidir cridant "Catalunya és una nació!". Tingues clar que almenys hi ha dos tipus de nacions: les que són lliures i les oprimides. I Catalunya és de les oprimides. No sé si tu en coneixes d'altres. Com m'agradaria que coincidíssim en el desig de poder veure una Catalunya lliure, plena de llibertats i totalment alliberada d'opressions i d'incomprensions.

Després de la fulminant remodelació ministerial del govern central, ja hem començat a sentir els primers vents de ponent. El secretari general del PP, ara també ministre per a les Administracions Públiques, el sempre agressiu Sr. Javier Arenas, ja vol fer quadrar els presidents autonòmics exigint-los lleialtat constitucional. Ja sabem que hi ha dos tipus d'autonomies, les històriques i les que no ho són. Si més no, els presidents de les primeres, si són com cal esperar d'ells, també haurien de fer quadrar Arenas, exigint a la recíproca lleialtat autonòmica, o sigui que s'acabi la involució, la devolució del que ens han arrabassat i el desplegament de les competències pendents. La negativa, en tot cas, ens empeny cada vegada més cap a la independència.

El coneixement del català ja no és mèrit per nomenar fiscals substituts, hi ha un projecte de retorn encobert dels governadors civils, la llei del català pateix un incompliment sistemàtic, les xapes ja estan ben empassades i arrelades, la sanitat ja no serà competència exclusiva, el finançament no és el que s'esperava, projecte de reforma del règim local per buidar de competències la Generalitat, llei d'estabilitat pressupostària, publicació puntual i acurada de documents oficials per part del govern central en catalán i valenciano, consagració de l'aeroport de Barcelona com a aeroport de segona categoria amb la restricció del català per "lluitar contra la contaminació acústica", reforma posada per impedir l'administració única, adéu seleccions catalanes, una llei de partits pensada contra els nacionalismes... Això i mil coses més. Què espera, senyor president? Què més necessita? No creu que ja n'hi ha prou? Hi ha una cosa que està per damunt dels candidats, dels partits i de la mateixa política: la dignitat d'un poble.

Durant la Tercera gala del deporte, que va tenir lloc recentment a Aranjuez (Espanya), el batlle d'aquella ciutat, el Sr. José María Cepeda, va dir que els tres primers gols de la seva selecció al Mundial els havien marcat jugadors del Reial Madrid, mentre que el gol en pròpia porta l'havia fet un "polaco ", referint-se al català Carles Puyol. Trobo positiu que els espanyols reconeguin, encara que no ho facin de forma explícita, que els catalans d'aquesta banda dels Pirineus no som espanyols. El que no trobo tan esplèndid, però, és que, amb el nostre esforç, el nostre treball, el nostre talent i, sobretot, els nostres impostos, s'enforteixi un país que no ens accepta com som i que només ens suporta perquè li fem servei.

És curiós comprovar com tants anys de colonització espanyola a casa nostra han aconseguit convertir el costum de l'agressió rebuda en una normalitat per a molts catalans, fins al punt que paradoxalment aquests se senten part natural de l'entitat agressora, l'estat espanyol, al qual no qüestionen d'arrel i en canvi sí que qüestionen constantment per les branques de manera miop, estèril, amb queixes irritades. A tall d'exemple, hi ha catalans benpensants que no entenen com és possible l'expedient a un treballador de Renfe per expressar-se en català tenint en compte el que anomenen (anys transcorreguts des de la recuperació democràtica). S'indignen també per la falta de respecte que això suposa per a l'Estatut d'Autonomia. Estan Confosos. Ho entenen ben al revés. El lamentable fet a què al·ludeixen no és més que una de les moltes conseqüències justament d'aquesta democràcia espanyola i de l'Estatut -llegiu-hi (paper mullat)- que patim els catalans, garanties per damunt de tot d'una Catalunya lligada de mans i peus a l'estat espanyol, i per tant, sotmesa a qualsevol maltractament, cosa que als benpensants no els hauria d'estranyar.

Dit això, és clar que mentre Catalunya no sigui una nació independent, o sigui, lliure -i per desgràcia no estem en absolut intentant enfilar amb determinació el camí per aconseguir-ho, fet que no comprenc- haurem d'empassar-nos, sense haver-nos d'escandalitzar, humiliacions constants de l'estat que ens oprimeix. Una opressió de la qual molts no se'n volen adonar. Ja em diran per què.

Seguint els singulars criteris de l'AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua), proposo que del castellà que parlen els andalusos en diguin andalús, que del castellà que parlen els argentins en diguin argentí, que del francès que parlen a la Bèlgica francòfona en diguin belga, que de l'alemany que parlen a Àustria en diguin austríac i que òbviament es creïn en els respectius països les corresponents acadèmies de les esmentades llengües. No sé si riure o plorar!

El senyor Aznar, des que disposa de majoria absoluta, amb abús de poder i prepotència, està creant un ambient hostil i de confrontació contínua contra tothom que no pensi com ell.

Suposo que el senyor Aznar no s'ho creurà si li dic que la majoria absoluta no la va guanyar ni per la seva vàlua com a demòcrata, ni per la seva intel·ligència com a estadista, ni de bon tros pel seu bigoti. La majoria absoluta la va guanyar pel seu tarannà anticatalanista i per portar en la sang l'herència dels seus avantpassats franquistes; ja que el crit dels que el van aplaudir al carrer el dia de la seva victòria a les urnes era: "Pujol enano, hablarás en castellano", i per això, només per això, el van votar.

La meva explicació sobre aquest fet és només perquè Espanya no va bé; Aznar amb el seu caràcter guerrer, orgullós, prepotent, cregut, i ambiciós del seu poder, no s'ha adonat que està portant el país a un apocalipsi d'enfrontaments i conflictes continus amb els nacionalistes, amb tots els partits de l'Estat espanyol, amb els sindicats, ara també amb l'Església catòlica, i fuig de qualsevol diàleg, i no vol saber res de la pau, de la llibertat, i de l'esperança, que és del que tothom vivim, de l'esperança de viure en llibertat sense imposicions ni lleis dictatorials, a voluntat i caprici d'un mal governant.

Ara ja no s'ho creu ningú, ni els mateixos afiliats. Les claudicacions de CiU a l'autoritarisme del govern d'Aznar no són per afavorir els interessos de Catalunya, sinó per la por de perdre el poder, i com a conseqüència que se'n vagi en orris el tinglado muntat durant 25 anys entre amics i coneguts, en una Catalunya que encara és viva gràcies a l'empenta vital dels seus ciutadans, no pas per la covarda actuació dels seus polítics. Ara ja només faltava que es tramités amb el PP el fet més important de l'any legislatiu a Catalunya: els pressupostos de l'any vinent. Considero una immoralitat que Catalunya sigui governada pel PP havent-hi com hi ha la majoria de les forces polítiques que estimen el nostre país. PP és l'enemic número u de Catalunya, i CiU ha posat el poder a les seves mans. Una immoralitat històrica de qui només disposa del 22 per cent dels vots dels catalans.

Bufa que bufa! Infla tant el globus del xiclet polític que un dia acabarà petant-li al nas i li deixarà el mostatxo empastifat. Diuen que quan un goril·la té por, infla el pit i brama. És clar que d'un goril·la, esporuguit o no, no pot esperar-se que segui a una taula a negociar: del president Aznar, tampoc. L'home que ens va meravellar per la tranquil·litat i la serenor amb què va superar un atemptat, resulta que té por de seure en una taula de negociacions. El problema de l'Ulster, no s'ha arreglat parlant? Allà, però, potser no hi havia goril·les copejant-se el pit, sinó homes que tenien més por de les bombes que de les paraules. Vol imposar, vol que a la seva veu flecteixin els genolls els sindicats, els empresaris, els periodistes, els polítics, els estudiants, els professors, els jutges i els prelats. I això és preocupant. Perquè si un president deïficat, després de fer un gran esforç per contenir la seva ira divina, acaba definint la carta pastoral dels bisbes bascos com una "perversió moral i intel·lectual greu", és que hi ha en ell algun registre que no funciona bé. Recomano la lectura de la carta dels bisbes bascos a tots els que no l'han llegida. A veure si els ciutadans ens adonem d'una vegada que les definicions esbiaixades i manipuladores com aquesta i altres del mateix estil, ens fan córrer el perill de trobar-nos un dia parlant un novolingua digne del Gran Hermano, de George Orwell, i havent d'admetre que "La guerra és la pau", "La llibertat és l'esclavitud" i "La ignorància és la força". És clar que per posar fre a aquest enorme desgavell tenim la manifesta coherència del PSOE i la provada valentia de CiU. Que Déu ens trobi confessats!

Aquest passat diumenge, 2 de juny, llegia una carta d'opinió escrita en aquest diari (El Punt) en la qual es criticaven unes declaracions fetes pel Sr. Julià de Jòdar durant les jornades de Badalona, a tot vent. Segons la carta d'opinió, el Sr. De Jòdar dividia els ciutadans de Catalunya en xarnegos i els que són d'aquí

Doncs bé, un servidor creu que el Sr. de Jòdar no va del tot desencaminat. Efectivament ja fa molts anys que estem en democràcia, i d'acord que cada persona és un vot i que cada vot és igual a un altre, això no ho posa ningú en dubte (faltaria més!), però també és cert que molts van venir en temps anteriors a la democràcia i que no parlen el català ni ganes en tenen («pero si estamos en España!, pa que voy yo...»). Les veritats a vegades fan mal i de vegades alguns es neguen a acceptar-les però la realitat, agradi o no, és aquesta. La manera de fer d'uns i d'altres és diferent i per tant això és extrapolable a diferents àmbits de la nostra societat. Uns en clau espanyola (que és la cultura a la qual pertanyen) i els altres, cada cop menys, en clau catalana. I servidor no parla de Rh, ni de cromosomes, ni de qualsevol d'aquests disbarats (me'n guardaré prou!!). Servidor parla d'amor a la terra i la cultura que t'acull, i d'actuar amb conseqüència, independentment de la procedència del teu cognom, per posar un exemple. Servidor parla d'integració, de respecte envers la cultura autòctona, que és la catalana i cap més (no pas l'espanyola!).

La cultura espanyola pot ser tan forana com la magrebina, la romanesa o la alemanya tan ben aposentada en algunes zones de la geografia de la nació catalana (p.ex. les Balears i la Costa Brava).

Cal lluitar per una Catalunya catalana que pugui decidir lliurement el seu futur sense la intervenció d'agents exteriors o nouvinguts que en lloc de defensar la cultura i costums de la terra que els han acollit i d'integrar-s'hi, importen, reafirmen i enarboren els seus costums en detriment dels catalans, així es tergiversa la realitat nacional i cultural del poble català. Exemples d'aquesta situació en tenim per donar i per vendre: cases regionals (ara bé!, que no els posin una mesquita!), fires d'abril, romeries, toros, banderetes espanyoles als colls, selecció espanyola fins a la sopa, més madridistes que mai, todos con Rosa, música en castellà a tothora i a tot arreu, i ja sabeu de què parlo, etc. Hostes vingueren que de casa ens tragueren, aquesta és la trista realitat.

Catalunya agonitza, ja n'hi a prou de fal·làcies i evasius discursos de polítics (alguns s'autoproclamen nacionalistes) allunyats de la realitat, ja comença a ser hora que els catalans puguem dir en veu alta el que ha passat i encara està passant a la nostra nació catalana i sense por que ens llancin als lleons o que ens anomenin intolerants, insolidaris, fatxes, xenòfobs o l'última ja: racistes, només faltava això! (com que no em deixes fer el que jo vulgui a casa teva, ets un racista).

Ara resultarà que els indígenes d'aquesta terra som els intolerants, tot plegat és bastant surrealista.