| Les Corts de Barcelona de
1421, per la Constitució "Lo fruit de les lleis", concedien a la Generalitat
la cura del sistema constitucional del país i li conferien poder moderador
amb possibilitat d'equilibrar l'autoritarisme monàrquic. Aquesta tasca era
reforçada a les corts del 1481, convocades per Ferran II, en les quals s'acordava
la Constitució "Poc valria": "Poc valria fer lleis si no eren per nós -el
rei- i els nostres oficials observades". Així, la Generalitat prosseguí
la seva missió de vigilància constitucional, conjuntament amb la Reial Audiència,
reorganitzada l'any 1483, que era com una mena d'anticipació del tribunal
de garanties constitucionals. |
|
| Així, la Generalitat es convertí,
progressivament, en la més alta representació dels interessos de Catalunya
i en la defensora aferrissada de les seves Constitucions i franquícies davant
els reis i davant la Inquisició. Segons les situacions socials i polítiques
de cada època, la Generalitat a vegades exercí formes oligàrquiques de poder,
com ho demostra, per exemple, el procediment de designació dels seus components.
Al principi, els membres de la Generalitat se succeïen per cooptació, és
a dir, que llurs titulars designaven, de fet, llurs successors, i el President
era sempre el representant del braç eclesiàstic. |
|
| Però el rei Ferran II (1479-1516)
imposà l'any 1488 la designació per insaculació. Això vol dir que les persones
eren triades a l'atzar d'una llista de noms proposada pel rei o pels grups
dominants. D'altra banda, l'afermament de l'absolutisme monàrquic, propi
de l'època, i la puixança del poder municipal de Barcelona restaren poder
a la Generalitat. Barcelona, de fet, va arribar a constituir una mena de
república municipal que estenia el seu poder més enllà dels límits urbans.
El seu Consell de Cent, amb facultats legislatives i consultives, actuà
com una mena de parlament. |
|
| Sota el regnat dels Reis Catòlics,
que acumularen les corones de Castella i Catalunya-Aragó, s'afermà el domini
de Castella. Ferran II el Catòlic (1479-1516) introduí a Catalunya institucions
castellanes (tribunal de la Inquisició), homes de govern i àdhuc tropes
castellanes. La decadència de Barcelona i de les seves institucions hi donaven
peu. Amb la successió de Ferran II el Catòlic pel seu nét Carles I (1516-1556),
el primer monarca de la Casa d'Habsburg o d'Àustria, s'accentuà la dependència
i l'aïllament de Catalunya respecte a Castella, tot i que el seu successor
Felip II (1556-1598) no dubtà a encomanar a militars catalans la gran expedició
contra els turcs: Lluís de Requesens fou el veritable cabdill vencedor de
la batalla de Lepant (1571). Joan d'Àustria, encara menor d'edat, era sols
la figura honorífica posada al capdavant de l'armada. |
|
| Amb la instauració de la dinastia
dels Àustria, la reialesa s'havia anat distanciant encara més dels interessos
de la població. Aquest allunyament s'expressava en la introducció de la
figura del virrei a Catalunya, com a enviat i representant del monarca.
Aquesta delegació de poders plantejava friccions amb la Generalitat en uns
moments en què, d'altra banda, a Catalunya mateix, la màxima institució
catalana era vista a voltes com un poder oligàrquic que controlava les finances
no sempre en benefici dels ciutadans. La mateixa qüestió financera creà
tensions amb la corona durant el regnat de Felip III (1598-1621) a causa
de les contribucions que es feien pagar a Catalunya en profit dels interessos
de la corona i que havien de ser recaptades precisament per la Generalitat.
Aquesta situació augmentà els recels de Catalunya i abonà els enfrontaments
que sota Felip IV (1621-1665) es convertiren en guerra oberta. |
|
| Fou sota Felip IV quan les
institucions de Catalunya es trobaren més amenaçades. La minoria d'edat
del rei féu del comte d'Olivares l'inspirador d'una política centralitzadora
a tot preu quan aconsellava al rei de sotmetre tots els regnes d'Espanya
"a l'estil i les lleis de Castella". La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648),
en la qual Castella s'alineà amb Àustria contra França, ocasionà tota una
sèrie d'exigències del rei i del seu conseller Olivares respecte als catalans:
que col·laboressin amb diners i amb homes en una guerra que en res no afectava
Catalunya. Les Constitucions de Catalunya, que el mateix rei havia jurat,
garantien el dret dels catalans a fer-ho lliurement, mai per imposició.
La Generalitat es va veure sotmesa a tota mena de pressions en la persona
del seu President, Pau Claris, i del representant del braç militar, Francesc
de Tamarit, que fou empresonat. |
|
| D'altra banda, la presidència
a Catalunya de tropes reials castellanes llançades als pitjors excessos
de llibertinatge i espoliació en terra catalana (tropes destinades a la
defensa del Rosselló contra les pretensions territorials franceses), provocà
primer la indignació de la població, després l'alçament. El 7 de juny de
1640, festa del Corpus, tenia lloc l'entrada dels segadors a Barcelona,
contra els reialistes. És el Corpus de Sang, que provocarà la invasió castellana
preparada ja pel comte d'Olivares. |
|
| La Generalitat, presidida
per Pau Claris, cridà a la resistència i envià els seus ambaixadors al rei
de França, Lluís XIII, per sol·licitar ajuda davant la invasió del rei d'Espanya.
El rei, per boca de Richelieu, prometé una ajuda insuficient i oferí la
creació d'una república catalana. |
|
| El 26 de gener de 1641 es
lliurà la batalla de Montjuïc contra l'exèrcit de Felip IV, el qual fou
derrotat i es veié forçat a retirar-se. Un mes més tard moria el President
Pau Claris, qualificat pel Dietari de la Generalitat com un "gran restaurador
de la nostra pàtria i mare Catalunya, defensor i llibertador de la pàtria".
|
|
| La destitució del comte d'Olivares,
la presència de la fam i de la pesta i la promesa de Felip IV de respectar
les institucions catalanes van posar fi a la guerra (1652). Però no era
la pau total. |
|
|
| Encara que la Guerra dels
Trenta Anys s'havia clos amb el Tractat de Westfàlia de 1648, pel qual Espanya
perdia dominis al centre d'Europa, continuava la guerra entre França i Castella,
en què Catalunya era afectada en els seus teritoris del nord dels Pirineus.
Quan l'any 1659 Lluís XIV i Felip IV signen la Pau dels Pirineus, Catalunya
és mutilada en cedir Felip IV a França part del territori català (Rosselló,
Capcir, Conflent, Vallespir i part de la Cerdanya), transgredint les Constitucions
de Catalunya. |
|
|
|
