| Felip IV i el seu successor
Carles II (1665-1700) foren els darrers monarques de la dinastia austríaca
dels Habsburg. Aquest darrer, mort sense descendència, havia suavitzat les
tensions amb Catalunya, de manera que no és estrany que, en plantejar-se
la qüestió successòria, els catalans es malfiessin de l'absolutisme de la
dinastia francesa i s'inclinessin per l'austríaca. |
|
| Ja abans de la mort de Carles
II, l'any 1700, la diplomàcia francesa desplegà totes les seves arts per
aconseguir del rei la designació del duc Felip d'Anjou, nét de Lluís XIV,
com a successor del tron d'Espanya. Les pressions sobre el rei en el seu
llit de mort decidiren la designació del pretendent francès en detriment
de l'arxiduc Carles d'Àustria, nebot de la reina d'Espanya (Mariana de Neuburg),
i fill de l'emperador austríac Leopold I. Carles gaudia del suport dels
catalans, d'Anglaterra, d'Holanda, d'alguns estats alemanys i després de
Portugal i Savoia, coalitzats en la Gran Aliança contra el rei de França
Lluís XIV i contra el duc Felip d'Anjou, el nou rei d'Espanya Felip V. Cal
observar que ni la Generalitat ni la totalitat dels catalans havien refusat
el primer rei Borbó, Felip V, fins que les seves llibertats s'havien vist
amenaçades malgrat que el rei hagués jurat respectar-les a les primeres
Corts celebrades a Barcelona l'any 1701. |
|
| Ja l'any 1700 es congriava
a Europa la guerra oberta contra les possessions espanyoles a Europa i contra
l'eix Madrid-París: Holanda, amb ajut anglès, concentrava tropes a l'entorn
de Flandes; Àustria ho feia al Milanesat. La Gran Aliança trobà en els catalans
partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria uns bons aliats contra Felip V,
mentre que els estats alemanys es dividien entre tots dos blocs. |
|
| La guerra oberta esclatà el
mes de maig de 1702. Les primeres confrontacions en territori ibèric es
produïren a les costes de Cadis i de Vigo per part de la marina angloholandesa.
A Catalunya s'accentuava l'oposició a Felip V a causa de les contínues vexacions
del rei i del seu virrei, Fernández de Velasco, enfrontat també amb la Generalitat,
que defensava les Constitucions de Catalunya. Aquests fets i les notícies
sobre les actuacions de la Gran Aliança feren esclatar l'alçament a Catalunya
a mitjan 1705. |
|
| Dos enviats catalans signaren
el mes de juny el conegut Pacte de Gènova amb els representants de la reina
Anna d'Anglaterra, a favor de l'arxiduc Carles d'Àustria. A canvi, la corona
anglesa garantia el respecte de les llibertats i Constitucions de Catalunya,
fos quin fos el resultat de la confrontació bèl·lica. Perquè Catalunya no
feia una guerra dinàstica, sinó en defensa dels seus drets i llibertats.
|
|
| Al final de 1705 l'arxiduc
Carles d'Àustria entrava triomfalment a Barcelona com a rei Carles III.
Tot seguit es reunien les Corts catalanes per ell convocades, i jurà respectar
les Costitucions dels catalans. Serien les darreres en la història de la
corona catalanoaragonesa. |
|
| A l'escenari europeu tot feia
creure en una victòria aliada contra l'absolutisme de França i Espanya:
el 1706 Felip V havia assetjat Barcelona, però la resistència catalana fou
eficaç i el rei va haver de fugir fracassat cap a França. Però poc després
arribà a dominar territoris importants de la Confederació catalano-aragonesa:
València (1707) i Aragó (1708). El 1708, Lluís XIV, derrotat a diversos
fronts, demanà la pau. Però les exigències dels aliats trencaren les negociacions,
en no acceptar el rei francès haver d'exigir al seu nét Felip V la renúncia
al tron d'Espanya. La guerra continuava. |
|
| Un fet inesperat canvià el
curs dels esdeveniments: l'abril de 1711 moria l'emperador austríac Josep
I. El seu germà, l'arxiduc Carles, heretava la corona i sortia de Barcelona
cap a Viena. Davant el perill de la reconstitució d'un gran imperi europeu,
més temible que l'aliança francoespanyola si finalment el tron d'Espanya
queia en mans austríaques, les potències aliades no austríaques decidiren
negociar la pau amb Lluís XIV i reconèixer Felip V. Tot seguit s'iniciaren
les negociacions que es clourien amb el Tractat d'Utrecht de 1713. |
|
| Catalunya era abandonada a
la seva sort malgrat les promeses del nou emperador austríac Carles i de
la corona anglesa. Aquell havia proposat a Anglaterra la constitució de
Catalunya en república. Però Anglaterra sabia que això implicava mantenir
una guerra que ja no li interessava i s'acontentà a insistir a Madrid, per
boca del seu ambaixador lord Lexington, en la necessitat de la conservació
de les llibertats catalanes, perquè els països de la corona catalanoaragonesa
"podien fer una considerable figura en el món organitzant-se ells mateixos
en commonwealth". |
|
|
|
