| El setge, l'inicià el duc
de Berwick, general francès imposat per Lluís XIV al seu nét Felip V. El
general Antoni de Villarroel fou posat al capdavant de les tropes catalanes.
|
|
| Catalunya veia en Felip V
la instauració definitiva de l'absolutisme i del centralisme a tots els
territoris sotmesos. El setge de Barcelona és vist, pels testimonis contemporanis,
com l'agressió a un poble que havia fet de la llibertat el fonament de les
seves institucions. Escriptors de l'època descriuen la defensa de Barcelona
com un gest heroic admirat a tot Europa. |
|
| Divuit mesos de setge i de
lluites aferrissades obligaren a capitular el dia 11 de setembre de 1714:
els defensors més destacats de Barcelona, Rafael Casanova, conseller en
cap del Consistori de la ciutat, i el general Antoni de Villarroel, comandant
suprem de les forces militars, van voler estalviar una desfeta total de
la ciutat i dels seus defensors. |
|
| El 15 de setembre de 1714,
el duc de Berwick signà el nomenament de la "Real Junta Superior de Justicia
y Gobierno", que, sota la presidència del conseller filipista José Patiño,
substituïa l'autoritat de la Generalitat i del Consell de Cent. L'endemà,
José Patiño llegia davant el President de la Generalitat el decret de dissolució:
"Habiendo cesado por la entrada de las armas del Rey N.S. (Q.D.G.) en esta
Ciudad y plaza la representación de la Diputación y Generalidad de Catalunya,
el Excmo. Sr. Mariscal Duque de Berwick y Liria, me ha encargado que ordene
y mande a los diputados i oidores de cuentas del General de Catalunya, que
arrimen todas las insignias, cesen totalmente, así ellos como sus subalternos,
en el ejercicio de sus cargos, empleos y oficios y entreguen las llaves,
libros y todo lo demás concerniente a dicha casa de la Diputación y sus
dependencias...". València i Aragó ja havien caigut en mans de la corona
castellana. Mallorca i Eivissa es reteren l'any següent. Pel Tractat d'Utrecht
(1713) Menorca havia estat cedida a Anglaterra, i els altres territoris
de l'antiga corona Catalunya-Aragó quedaven desmembrats: Nàpols i Sardenya
passaven sota sobirania austríaca, i Sicília fou lliurada al duc de Savoia.
|
|
| Abolits la Generalitat i el
Consell de Cent, desarmades i extingides les forces militars catalanes,
exiliats, empresonats o condemnats a mort els capdavanters de la resistència,
enderrocats els seus castells, tancada la Casa de la Moneda, suprimida la
Universitat de Barcelona i els Estudis Generals del Principat, decretat
l'ús oficial del castellà en lloc del català, Catalunya perdia tot el poder
polític i era sotmesa a un llarg procés de castellanització. |
|
| El nou règim de Catalunya,
instaurat provisionalment el 1714, fou definitivament estructurat pel Reial
Decret de Nova Planta del 16 de gener de 1716, sotmès a l'aprovació del
Consejo de Castilla. El Decret de Nova Planta confià el màxim poder de govern
a un militar: el capità general, assistit per la "Real Audiencia". La divisió
territorial del Principat en vegueries, ja esmentada en temps de Jaume I
i formalment establerta en divuit vegueries des del 1304, fou substituïda
per una divisió en dotze corregiments i un districte (Vall d'Aran). Però
ni les antigues vegueries ni els corregiments ni les futures províncies
no reflectien les realitats humanes i geogràfiques de la terra. Caldria
esperar més de dos segles perquè l'organització territorial en comarques
fos recuperada per la nova Generalitat del s. XX. |
|
| Durant els regnats dels successors
de Felip V, Ferran VI (1746-1759) i Carles III (1759-1788), l'atenció dels
catalans s'adreçà al ressorgiment cultural i econòmic, afavorit per la concessió
de Carles III als ports catalans de comerciar directament amb Amèrica, abans
prohibida. És el moment del desenvolupament industrial de Catalunya. |
|
| Però la vida política se centra
a la Cort de Madrid, d'on emana tot el que afecta el govern de Catalunya.
Si Felip V havia eliminat l'ús oficial del català, Carles III, per una Reial
Cèdula de 1768, l'eliminà de l'ensenyament primari i secundari. Aquestes
mesures evidentment no aconseguirien la total desaparició de la llengua
catalana, que àdhuc fou vehicle de notables creacions literàries. Catalunya,
malgrat la submissió oficial a la nova monarquia, tampoc no havia perdut
del tot la seva consciència nacional. Quan el 1789 es reuneixen les Corts
a Madrid pel jurament del príncep hereu Ferran, la representació catalana
s'hi presentà com a Diputació del Principat de Catalunya, reminiscència
de la Generalitat abolida. |
|
| La Revolució Francesa actuà
en certs sectors de Catalunya com una ventada amb aires de llibertat. En
el moment que França va declarar la guerra a Espanya (1793) donant lloc
a l'anomenada "Guerra Gran", Catalunya va organitzar la seva defensa contra
els francesos, que resultaren perdedors. El 1795 se signava la pau de Basilea
amb la restitució recíproca dels territoris ocupats. |
|
| L'emergència de Napoleó Bonaparte
i el llançament del seu exèrcit a la conquesta d'Europa van implicar de
nou Catalunya en una altra guerra de defensa, tot just tretze anys després
de finida la Guerra Gran. Carles IV (1788-1808) va ser incapaç d'afrontar
la situació i Napoleó aprofità hàbilment la debilitat del rei i la inexperiència
de Ferran VII per eixamplar el seu imperi. La defensa del territori català
era motivada llavors per animadversió vers l'invasor i per sentiments religiosos.
A mitjan 1808 es constituí la Junta Superior del Principat, que organitzà
d'una manera autònoma les forces militars de defensa. S'obrí així un període
de guerra desoladora que deixà el país devastat i en la misèria. Napoleó
intentà guanyar-se Catalunya oferint-li una forma d'autogovern independent
de la corona de Josep Bonaparte (1810) i decretant l'oficialitat del català.
Però el Principat no acceptà l'ocupació. Encara encesa la guerra contra
Napoleó, les Corts de Cadis donaven força constitucional al centralisme
i uniformisme que situaven Catalunya en una posició àdhuc més desfavorable
de la que Napoleó estava disposat a atorgar-li. |
|
|
| La junta superior del Principat,
que havia actuat com un govern en moments d'emergència, fou abolida i substituïda
per un nou organisme establert en la Costitució de Cadis: la diputació provincial,
presidida pel capità general, màxima autoritat al Principat ja que la guerra
contra l'ocupació francesa havia conduït a un predomini de l'estament militar.
D'acord amb la Constitució de Cadis (1812), Catalunya fou partida en províncies.
Però amb l'absolutisme de Ferran VII, que el 1813 havia recuperat de Napoleó
la corona d'Espanya, es retornà al règim de corregiments, fins que l'any
1833 s'implantà novament la divisió provincial. |
|
| Durant el segle XIX, Catalunya
es veié sotmesa a les lluites civils, a les guerres carlines i als enfrontaments
entre els partits. L'efímera Primera República espanyola de 1873 tingué
com a primers presidents dos catalans: Figueras i Pi i Margall. Un cop militar
enderrocà la República i es restaurà la monarquia amb Alfons XII (1874),
succeït per Alfons XIII sota la regència prèvia de Maria Cristina (1885).
|
|
|
|
