|
CONTE
D'UN CONFLICTE ENTRE VEÏNS
|
| Per: Somiserem.org |
| Fa molts anys, la meva família tenia una casa preciosa. De forma allargada, tenia accés directe al mar i un gran pati que acollia grans muntanyes com ara la de Montserrat, el Canigó, el Pedraforca o el Puigmal. Un clima temperat típicament mediterrani feia que tot plegat acabés de ser perfecte; vaja, el Paradís. Casa nostra era l'enveja dels nostres veïns. A més a més, la meva família gaudia d'una projecció econòmica, comercial i de recursos naturals, envejable. |
| Socialment érem un model familiar a imitar: ens reuníem en una sala de casa i decidíem per consens entre tots. Una família moderna. |
| Teníem, però, un veí molt envejós que es deia FELIP. Tenia una casa immensa; era molt més gran que la nostra però el seu pati era sec, no hi creixien arbres ni fruits, gairebé no hi tenia muntanyes i no tenia accés al mar. L'anomenaven "La Meseta". |
| Al veí, el senyor Felip, l'enveja se li menjava el fetge. Casa nostra es va convertir en una obsessió. Volia quedar-se amb la nostra llar, la de la família de tota la vida, així com amb els nostres records. Volia que renunciéssim a una particularitat que teníem a casa: parlàvem diferent i a ell això no li agradava. Volia que parléssim com ell. |
| Un dia, el senyor Felip, aconsellat per un amic seu -un tal Sr. Gaspar de Guzmán, més conegut com a Sr. DUQUE DE OLIVARES- va decidir plantar-se a casa nostra amb una pila de gent; amics i familiars. |
| En veure això, la meva família va decidir demanar ajuda a l'ANNA, una amiga nostra que vivia a Anglaterra i que manava en una comunitat de veïns. |
| L'Anna es va comprometre a ajudar-nos si en Felip s'hi posava fort; per això va avisar en CARLES, un austríac amic seu. En Carles s'encarregaria d'administrar-nos (amb el consentiment familiar, és clar) a canvi de respectar la família, les seves tradicions i la nostra manera de fer les coses que teníem a casa des de feia temps. Semblava que tot anava bé: tota la meva família l'acceptava. Però, vet aquí que en morir el seu germà, en Carles va haver de tornar a casa seva, molt lluny d'aquí. |
| En conèixer la notícia, en Felip va pensar-se'n una. Ell sabia que tothom té un preu, així que va oferir a l'ANNA (l'anglesa) uns terrenys ("terrenitos", en deia ell). La irresistible oferta dels terrenys -Gibraltar se'n deia un i Menorca l'altre (tot i que aquest darrer no li pertanyia perquè era propietat de la meva família)-, portà la nostra amiga Anna a trair-nos i abandonar-nos a la nostra sort. |
| Ara sí, conscients de que eren majoria, en Felip i tota la seva família van entrar a casa nostra i se'n proclamaren propietaris. No us creieu que la meva família no s'hi va oposar: era un abús. Varen morir molts familiars meus, fou molt dur, però és clar, ells eren molts més, i a més vingueren armats. Mala gent! |
| Durant molts anys, els descendents d'en Felip han continuat a casa nostra i les discussions entre la seva família i la nostra no han parat. Durant generacions hem lluitat contra la seva ocupació i sempre hi hem sortit perdent, però, què havíem de fer? Defensar el que era nostre, no? |
| És ben cert que una part de la meva família, la més covarda i interessada (botiflers, els anomenàvem) va acceptar que els fotessin la casa i a més defensaven en Felip. Crec que fins i tot se'l van arribar a estimar. Ja veus, ara d'això se'n diu "síndrome d'Estocolm". |
| Durant anys, amics i familiars descendents d'en Felip han intentat quedar-se amb casa nostra i fer desaparèixer tots els nostres records. La majoria de vegades han provat de fer-ho per la força (José Antonio P.R., Francisco F., etc.), de vegades no directament, però mitjançant una amenaça militar constant. També han intentat comprar-nos la dignitat amb diners i concessions perquè anéssim en contra de la família però, a excepció d'alguns tiets que ho han acceptat, la majoria s'hi resisteix. Fins i tot van voler quedar-se amb l'escriptura de la casa; fer-ho legal mitjançant un document anomenat "Constitució". Darrerament, i ja en temps avantguardistes, s'està duent a terme una campanya anomenada "menjada de coco mediàtica general", en què se'ns explica que aquesta casa no ha estat mai nostra (malgrat els centenars de proves històriques que estableixen el contrari) i en què volen acabar de convèncer-nos-en a tots. Però res. No ho han aconseguit. |
| Ara resulta que els descendents d'aquells que van prendre la casa a la meva família ens qualifiquen d'intolerants i de terroristes perquè els expliquem que la casa ens la van robar en temps difícils i que seria just que ens la tornessin, que en volem la titularitat. Ja sabeu, per tancar velles ferides. Només volem acabar amb un conflicte entre veïns que ja dura gairebé 300 anys. Però ara, els descendents d'aquell mal veí no en volen saber res de les seves malifetes. De la mateixa manera que s'hereten els deutes, s'han d'heretar els conflictes, perquè, altrament, mai no se solucionen. |
| Oi que sembla evident que aquesta casa familiar que ens varen prendre fa anys continua pertanyent a la família i ningú, per anys que passin, pot fer-se-la seva i encara menys dirigir-la amb nosaltres a dins? Doncs això tan senzill, la família d'en Felip no ho entén. |