|
|
L'ENGANY DEL SENY |
| Per: Somiserem.org | |
| Els catalans tenim la fama de ser acomodats, tranquils i raonadors. En general se'ns diu que tenim seny. Quan ens diuen això inflem el pit com si fossim un gall festejant amb mitja dotzena de gallines. La nostra ceguesa ens ho fa veure com una lloança, ens afalaga. Sembla com si ens estiguessin reconeixent que som més civilitzats, més tolerants. I això agrada molt a les nostres orelles i elimenta el nostre ego. Però aquesta reacció no deixa de ser un acte d'autodefensa davant la por que sent el nostre altre "jo", el jo que no es pot enganyar a si mateix i que no es vol reconeixer com a un covard. | |
| Però, en realitat, quan ens diuen això, el que estar passant és que tan l'un com l'altre saben que la paraula seny, en massa ocasions vol dir "por". Per exemple diem: "no em discoteixo perquè tinc seny (no, tens por a perdre), no reclamo res ni em queixo perquè tinc seny (no, tens por que no et fassin cas), canvio d'idioma envers els meus conciutadans de parla castellana perquè tinc seny i educació (no, tens por que et diguin que ets un intolerant). Som d'un país que de la por en diuen seny. | |
| Però arriba un moment que despertes de la picada somnífera d'aquest estrany mosquit social que volta per Catalunya des de la mal anomenada transició espanyola i obres els ulls. De cop i volta entens que no ets com ells et deien que eres i te n'adones que l'unic que volies fer era el que fan arreu del món: discutir-se quan una cosa creus que està malament, reclamar quan una cosa et perjudica i parlar amb la teva llengua. | |
| A poc a poc te n'adones que fa molt temps que estàs claudicant a canvi de res. No hi ha recompensa als molts esforços que has hagut de fer per no crear un mal clima social i un ambient irrespirable. De sobte, te n'adones que una part de la societat ha confós, inconscientment (o no), el fet que puguis ser més o menys tolerant, i al que renuciïs a les coses, que no et queixis i que parlis amb el que ells vulguin que ho facis. De cop et sents humiliat, manipulat i enganyat. Una sensació de que t'han estat prenent el pèl, invaeix el teu conscient i te n'adones que ells no jugaven al mateix joc que tú. En el joc de la convivència i la tolerància totes les fitxes eren nostres. Ells sí que podien queixar-se, protestar, imposar i parlar amb el que vulguessin sense ser recriminats per res ni per ningú, de fet només poden parlar en la seva llengua, la castellana, perquè pel que es veu, això del bilingüísme només afecta els catalanoparlants. | |
| A l'adonar-te de les regles del joc, comences a plentejar-te la opció de començar una nova partida en un altre joc. Un joc que tenies guardat des de feia molt temps a les golfes de casa: El joc de la independència. Repasses la història, les dades, els canvis que hi ha hagut (i els que no), les dades de les inversions, et fixes en coses que fins ara no havien cridat la teva atenció i que, inclús, et semblaven normals: estàs a casa teva i no hi ha cinema en la teva llengua, les empreses marxen a la capital de l'estat, no pots gaudir de seleccions esportives propies, la justícia no enten la teva llengua, et "cusen" a impostos i peatges per poder mantenir la resta de l'estat, t'imposen una simbologia aliena als vehicles i propietats, etc | |
| En aquests nou joc, et reafirmes en la legítima opció de ser tú mateix, sense intermediaris entre la teva gent i el món. Afronteràs els problemes sense haver de preguntar a ningú de fora si pots fer això o allò, o si fas passar un tren per aquí o per allà. Massa tràmits, massa voltes per no res. | |
| Quan comences la nova partida, de seguida trobes que molta gent comença a canviar l'opinió sobre tú. Ja no ets tan simpàtic, ni tan agradable i et pregunten perquè t'has tornat tan "radical". Radical? No entenen que, legalment, vulguis deixar de ser espanyol. No t'entenen (ni et respecten) quan els hi dius que tú, d'espanyol, no n'has estat mai, que jugaves al joc de la convivència, la tolerància i el respecte. Et miren amb cara d'haver vist un cargol amb potes i et pregunten: Quin joc? No han entés res. Te n'adones que tan la dreta com l'esquerra espanyola no ha entés de què anava això del respecte i la tolerància als pobles i les nacions sense estat. No en tenen ni ideia del què és un estat plurinacional i veus que hem perdut 25 anys que, sumats al 40 de la dictadura, fan que estiguem molt lluny de la Europa més desenvolupada. | |
| Una vegada els hi expliques tot, et diuen que ser espanyol es el millor que hi ha i, els més tolerants et pregunten el per què vols la independència i tú, a tall d'exemple els hi dones només tres raons: Una de passat, una de present i una de futur. | |
| La de passat és perquè la nostra independència ens la van arrevassar amb traïció i per la força de les armes. La de present és perquè en aquesta partida de cartes que juga Espanya i Catalunya, ells han posat les cartes, de baralla espanyola esclar, i s'ha de ser molt cec per no veure que, ademés, les cartes estan marcades. I la de futur és perquè 286 anys de convivència compartida ens donen moltes pistes per saber, sense tenir cap màquina del temps, que amb Espanya no serem mai ningú al món. Ells no ens volen perquè ens estimin molt ni perquè els hi agradem tal com som, ens volen per mantenir el nivell econòmic de l'estat que, amb un dèficit fiscal de 6 milions d'euros (1000 milions de pessetes) és el més discriminatori d'Europa. Aquest joc, el de la independència, s'està posant de moda. Vols jugar? | |