El català prové del llatí, però en els segles X i XI, ja es diferenciava clarament d'aquest. Apareix per primer com a llengua escrita cap a la meitat del segle XII, ja que es conserven texte catalans econòmics, jurídics i religiosos. El primer text escrit que es conserva escrit en català és les Homilies d'Organyà, texte religiós de finals del segle XII.

Des del segle XIII el català compta amb el seu primer gran talent literari universal: Ramon Llull. És el primer escriptor que va emprar el català en la prosa literària com a instrument normal de comunicació i també com a eina útil en l'expressió cultural. En aquest sentit, Ramon Llull va superar la situació lingüística de l'època, que era favorable a l'ús del llatí i del provençal en textos filosòfics o literaris.

El gran període de la llengua catalana s'estén al llarg de gairebé un segle entre el 1274, any en què apareix el Llibre dels Feyts ( o Crònica de Jaume I) i la Crònica de Pere el Cerimoniós (1386), i que es completa amb les Cròniques de Bernat Desclot i de Ramon Muntaner (1265-1336). Durant els segles XIII i XIV la llengua catalana assolí la més gran expansió política i geogràfica peninsular (es conquereixen el regne de València i Múrcia) i mediterrània (es conquereixen el regne de Mallorca, Sicília, Sardenya, Nàpols, Atenes i Neopàtria). El català s'arribà a parlar, encara que de manera desigual, en cinc estats del Mediterrani on governaven dinasties catalanes. El català va arribar a ser, durant el segle XIV, una de les llengües més esteses i difoses. La prosa catalana d'aquests segles (XIV i XV) té un tret remarcable: el seu alt grau d'uniformitat. Això fou degut a un factor unificador que influí poderosament sobre tota la producció escrita en català durant aquests segles: l'existència de la Cancelleria Reial.

El segle XV ha estat qualificat de "segle d'or" de la literatura catalana, encara que aquesta etapa daurada s'inicià ja al segle XIV amb Bernat Metge. Des del punt de vista literari, la llengua catalana assolí moments d'esplendor, amb les obres dels escriptors Roís de Corella, Jaume Roig, Ausiàs March, poeta valencià, autèntic forjador de la poesia catalana, i Joanot Martorell del qual hem de destacar la novel·la Tirant lo Blanc, primera novel·la moderna de la literatura europea.

Arran de la Guerra de Successió (1705-1715), Felip V abolí totes les institucions de govern que encara existien a Catalunya i féu aplicar les lleis castellanes. El català patí diverses etapes de prohibició i àdhuc de repressió, de manera que la major o menor implantació i ús de la llengua en el seu propi territori des del segle XVIII ha depès més de causes polítiques que no de raons estrictament sòcioculturals.

Amb tot, poc temps després (segle XIX) començà una etapa de redreçament econòmic, cultural i nacional coneguda amb el nom de Renaixença. La llengua catalana tornà a reviure com a vehicle de cultura literària gràcies als Jocs Florals i a figures importants com Jacint Verdaguer, Narcís Oller i Àngel Guimerà.

La Renaixença va servir per prendre consciència de la manca d'unitat en l'ús de la llengua (no existia un model de llengua comuna escrita) i de la necessitat de procedir a l'elaboració d'unes normes ortogràfiques. La creació de l'Institut d'Estudis Catalans (1907) en va permetre la codificació mitjançant la publicació de les Normes ortogràfiques (1913), del Diccionari ortogràfic (1917) i de la Gramàtica catalana de Fabra (1918).

Durant el primer terç del segle XX Catalunya viu una gran efervescència política que culmina amb la recuperació d'un cert poder polític (la Generalitat) durant la dècada dels anys trenta. El català recupera l'estatus de llengua oficial durant la Segona República (1931-1939), del que havia estat desposseït des del segle XVIII.

Però tot aquell futur prometedor s'estroncà a causa de la guerra civil i les seves conseqüències. El català fou prohibit de l'ús públic i va haver de refugiar-se a les llars.

D'ençà de la recuperació de les institucions democràtiques es promou un procés de recuperació de l'ús del català.