Catalunya es troba per sota d'Aragó (741 euros), Cantàbria (745,13 euros) i de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla (749,97 euros).

A Euskadi les pensions contributives tenen una mitjana de 894,96 euros, les més altes de l'Estat, principalment si es compara amb Galícia que té una mitjana de 598,42 euros i és la comunitat autònoma amb les pensions més baixes.

Aquestes són les dades de la Seguretat Social, que inclouen tot tipus de prestacions contributives, des de la de jubilació, fins les pensions de viduïtat o orfandat, entre d'altres.

Després del País Basc, les comunitats amb les pensions més altes són Astúries (862,45 euros), Madrid (849,35 euros) i Navarra (805,01 euros). Catalunya ocupa el vuitè lloc.

A més de de Galícia, les comunitats amb les pensions més baixes són Extremadura (610,40 euros), Múrcia (631,15 euros), Balears (648,29 euros), la Comunitat Valenciana (656,49 euros).

Els habitants d'Extremadura o d'Andalusia van rebre el 2005 més finançament que els de Catalunya, segons un informe intern del Ministeri d'Economia que recull El Periódico. Els ciutadans del País Basc estan al capdavant amb 5.286 euros i, en segon lloc, Navarra amb 4.156, les dues comunitats tenen règim foral. Els d'Extremadura estan en tercera posició amb 2.372 i, per sobre dels 2.000 euros, estan també els de Cantàbria, la Rioja, Astúries, Aragó, Galícia, Castella i Lleó, Andalusia i Castella-la Manxa, totes de règim comú. Catalunya es troba en dotzena posició amb 1.950 euros per habitant només per sobre de Múrcia (1.918), País Valencià (1.870), Madrid (1.867), Canàries (1.849) i Balears (1.656). El president d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, substitut de Juan Carlos Rodríguez Ibarra, va afirmar precisament el passat dia 7 que si des de Catalunya es vol canviar el sistema de finançament "entonces nos vamos a ver la cara" perquè "si tocan nuestros intereses, nos van a encontrar".

El grup d’experts que ha d’actualitzar la balança fiscal de Catalunya amb l’Administració central ha iniciat els seus treballs. Les tretze persones que formen part d’aquesta comissió s’han reunit per primera vegada des que van rebre aquest encàrrec per part del conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells. L’actualització del dèficit fiscal de Catalunya és una dels compromisos que figura a l’Acord de Govern d’Entesa, que estableix que aquest càlcul s’haurà de realitzar cada dos anys. Amb aquest objectiu, i mitjançant una resolució, el conseller Castells ha tornat a convocar la comissió d’experts que el 2005 va elaborar aquests treballs.
 
Cal recordar que en la cimera de Miravet, el desembre de 2004, tots els líders polítics varen acordar impulsar un grup de treball integrat per experts de reconegut prestigi, per tal de disposar d’estimacions compartides sobre el dèficit fiscal de Catalunya. A resultes d’aquesta tasca, el gener de 2005, el grup d’experts va concloure que amb darreres dades amb dades del 2001, el dèficit fiscal de Catalunya se situava entre el 9,2% i el 7’5% del PIB. Amb la sessió d’avui, doncs, els experts han iniciat els treballs tècnics per posar al dia aquestes estimacions, tot i que ja s’ha iniciat la recollida de dades que permetrà l’actualització del càlcul. La intenció del grup és poder estimar el dèficit fiscal de Catalunya fins al darrer any amb dades disponibles.
 
El conseller Castells ha assistit a la trobada per fer-los arribar personalment l’encàrrec i ha manifestat la voluntat del govern català de poder disposar de xifres rigoroses i que puguin ser acceptades de manera general. No obstant això, ha descartat que l’estudi hagi de servir de base per negociar un nou model de finançament. 
 
Els experts que formen part d’aquest grup són reconeguts professionals en el camp de les finances i la hisenda pública que, ja l’any 2005, van realitzar aquests mateixos treballs a petició del govern català. El grup l’integren: Núria Bosch, catedràtica d’Hisenda Pública; Joan F. Corona, catedràtic d’Hisenda Pública; Joan Carles Costas, professor d’Hisenda Pública; Marta Espasa, professora d’Hisenda Pública; Guillem López, catedràtic d’Economia; Eduard Rius, expert en economia de la salut; Joan Ramon Rovira, director del gabinet d’Estudis Econòmics de la Cambra de Comerç de Barcelona; Xavier Sala Martín, catedràtic d’Economia; Joaquim Solé Vilanova, catedràtic d’Hisenda Pública; Ramon Tremosa, professor de Teoria Econòmica; Maite Vilalta, professora d’Hisenda Pública; Matias Vives, economista; Antoni Zabalza, catedràtic de Teoria Econòmica.
 
 Els experts utilitzaran les dues metodologies de càlcul existents, tal com van fer el 2005. El flux monetari atribueix la despesa pública a la regió en què aquesta es materialitza i per tant, serveix per avaluar l’impacte econòmic del sector públic sobre un determinat territori. En contrapartida, el flux del benefici assigna la despesa a la regió on resideix el beneficiari, independentment d’on es realitzi de forma efectiva. En aquest cas, la finalitat és avaluar l’impacte de l’acció del sector públic sobre el benestar dels ciutadans.

L’informe “La balança fiscal de Catalunya amb l’Administració central” que els experts van lliurar al conseller a principis del 2005 situava el dèficit fiscal de Catalunya al 9,2% del PIB d’acord amb la metodologia del flux del flux monetari i al 6,8% del PIB amb la del flux del benefici. En xifres absolutes, l’informe quantificava aquest dèficit en 11.307 milions d’euros i 8.407 milions d’euros respectivament.
 
L’informe dels experts també va concloure que el dèficit fiscal de Catalunya tenia una marcada tendència estructural, ja que entre el 1986 i el 2001 se situava, de mitjana, en el 7,6% del PIB neutralitzant els efectes del cicle econòmic per poder homogeneïtzar la sèrie de dades.

Els governs passen i les inversions en infraestructures s’escapen una altra vegada. L’última legislatura del PSOE ha seguit amb la mateixa tònica del PP i ha reduït fins a mínims insostenibles les inversions en autovies a Catalunya. Del total de quilòmetres de vies d’alta capacitat que el ministeri de Foment està duent a terme a tot l’Estat, només un 5,9% són en territori català.

Consolidat el sistema d’autovies madrileny a principis de la legislatura, quan van acabar l’execució de tots els projectes redactats en època del PP, el ministeri de Foment socialista s’ha dedicat a consolidar el sistema de vies de gran capacitat a tot l’Estat, del qual ha quedat exclosa Catalunya. De fet, en territori català les obres que s’han executat durant l’actual mandat són ben poques.

De l’anomenada autovia del nord-est, antiga N-II, amb promesa eterna de desdoblament de tots els governs espanyols, només se n’estan executant 11,4 quilòmetres. Si fa no fa el mateix està passant amb la N-340, que formarà part de la A-7 futura, del qual només estan en obres els 39 km de l’entorn metropolità de Tarragona. Completen les actuacions a Catalunya el tram al Segrià de la nova autovia entre Lleida i Osca, una petita part del Quart Cinturó, la variant de Vallirana i els accessos a l’aeroport.

En contraposició, als quatre cantons de la geografia espanyola hi ha autovies noves en construcció. Per exemple, els 183 km en obres de l’Autovia de la Ruta de la Plata, que unirà Gijón i Sevilla passant a l’oest de Madrid. O els 121 km que s’estan fent a l’autovia del Cantàbric, entre Bilbao i Lugo. O l’ampliació de la A-40, que acabarà unint Àvila i Terol vorejant Madrid pel sud.

Si voleu que les vostres companyies aèries puguin obrir rutes amb l'Estat espanyol heu de triar com a destí Madrid. El govern espanyol no té cap escrúpol a l'hora de promocionar l'aeroport de Barajas davant del de Barcelona i de la resta dels que hi ha arreu dels territoris de l'Estat. Actualment, segueixen vigents els convenis signats a partir de 1954 en plena dictadura franquista i renovats pels diferents govern democràtics de l'UCD, el PSOE i el PP que estableixen que les rutes aèries comercials amb 30 països han de tenir com a origen o destí l'aeroport madrileny. Així ho sosté el document L'Estat espanyol contra Catalunya: la prohibició d'ús dels aeroports catalans en els convenis internacionals acordats per l'Estat espanyol, que aquesta setmana van presentar el Cercle d'Estudis Sobiranistes en col·laboració amb l'Associació Catalana de Professionals.

El treball ha estat elaborat a partir d'una resposta del ministeri de Foment al grup parlamentari de CiU al Senat, que va preguntar per l'existència de convenis per promoure l'exclusivitat i l'obligatorietat d'ús de l'aeroport de Barajas en les rutes aèries signades amb aquest trenta països. El primer dels convenis es va signar amb Perú el 1954 i el van seguir una desena de països d'Amèrica Llatina i Àfrica durant els anys seixanta i setanta. Coincidint amb l'arribada del PSOE al govern de l'Estat es van estendre aquest convenis amb països asiàtics, com la Índia (1987), Corea (1989) a Malàisia (1993). El PP només va signar un conveni, amb Croàcia el 1997.

Es tracta d'una nova prova de com l'Estat espanyol ha aconseguit fer créixer artificialment l'aeroport de Barajas fins a convertir-lo en el principal hub del sud d'Europa i en lloc de pas obligat per anar des de la resta d'aeroports espanyols als principals destins internacionals. De fet, aquests convenis vulneren la lliure competència entre els aeroports -cosa que l'España es passa per sota l'aixella- impedeixen a les companyies aèries establir vols des d'aquests països als aeroports catalans.

El Cercle d'Estudis Sobiranistes demana, doncs, que l'Estat derogui aquests convenis subscrits i proposa que s'aprovi a través d'una proposició de llei al Congrés de Diputats, que evidentment hauria de comptar amb el suport del PSOE o el PP per tirar endavant. Si això no fos possible, el Cercle també planteja la via europea amb una possible intervenció directa de la Comissió o bé a través del Tribunal de Justícia de la UE, ja que els convenis “vulneren els principis de la lliure competència i no discriminació que fomenten el mercat únic europeu”.

Catalunya ocupa el lloc 12 entre les comunitats de l'Estat espanyol en creixement econòmic (creixement positiu del Producte Interior Brut, PIB) entre els anys 2005 i 2006, segons les dades de l'Institut Nacional d'Estadística que recull el diari El País. Per davant es troben, per aquest ordre, Múrcia, Cantàbria, Galícia, País Basc, Madrid, Aragó, Navarra, Andalusia, Castella-la Manxa i Comunitat Valenciana. Amb el mateix percentatge de creixement que Catalunya figura Astúries, i per sota d'Astúries, Melilla, La Rioja, Castella-Lleó, Ceuta, Extremadura, Balears i Canàries. Igualment, Catalunya, amb un creixement del 3,8%, no va arribar al percentatge mig de creixement de l'Estat espanyol, que va anar en aquest període del 4%. Així mateix, és destacable la dada que Madrid, que ocupava el primer lloc, passa a la quarta posició, sent avançada, per aquest ordre, per Múrcia, Cantàbria, Galícia i País Basc.

L'Institut Nacional d'Estadística (INE) ha fet públic aquest divendres l'Enquesta Anual d'Estructura Salarial dels anys 2004 i 2005 que assenyala que durant l'any 2005 els salaris mitjans més elevats van ser, per aquest ordre, els de la comunitat de Madrid (22.973,66€ anuals per treballador), País Basc (21.730,03€), Navarra (20.829,74€) i Catalunya (20.067,13€).

La diferència entre el salari mitjà de Catalunya i de Madrid era d'aquesta manera al 2005 de 2.906,53€ anuals. El document també apunta que mentre que entre el 2004 i el 2005 els salaris mitjans de les comunitats de Madrid i País Basc van distanciar-se encara més de la mitjana de l'estat, a Catalunya la diferència va disminuir.

Aquestes quatre comunitats, juntament amb Astúries, són les úniques que se situen per sobre la mitjana espanyola tant al 2004 com al 2005 (18.676,92€, 2% més que al 2004). Les que al 2005 registren uns salaris mitjans més baixos són Extremadura (15.242,05€), Canàries (15.590,68€) i Galícia (15.621,43€). Al 2004, la mitjana dels salaris a Catalunya va ser de 19.750,11€, mentre que a Madrid va ser de 22.385,38€.

El dèficit fiscal de Catalunya amb l'Estat va arribar el 2001 als 8.176 milions d'euros (1,36 bilions de pessetes) i la mitjana de dèficit fiscal de Catalunya entre els anys 1997 i 2001 va ser de 6.503 milions d'euros (1,08 bilions de pessetes). O, per dir-ho d'una altra manera, cada català va aportar com a diferència entre els serveis rebuts i els seus impostos 1.044 euros de mitjana en aquest període, segons publica El Periódico. Aquestes són les dades que tenen a les mans els professors Ramón Barberán, del departament d'Estructura i Història Econòmica de la Universitat de Saragossa, i Ezequiel Uriel, catedràtic del departament d'Anàlisi Econòmica de la Universitat de València.

Tots dos van formar part del grup d'experts als quals el Ministeri d'Economia, a través de l'Institut d'Estudis Fiscals, va encarregar un estudi l'any passat en què es va concloure que hi ha dues metodologies per a calcular les balances fiscals. Avui presentaran un informe, finançat per la Fundació BBVA, en què recullen dades per a totes les comunitats autònomes des del 1991 fins al 2005. Però els dos experts van presentar una ponència fa dues setmanes a Lleó, organitzada per l'Associació Espanyola de Ciència Regional. En aquest estudi van oferir dades entre els anys 1997 i 2001, com una mostra aproximativa de l'estudi que avui faran públic a Madrid.

En la ponència deixen clar que la seva opció per calcular les balances fiscals és l'enfocament de la "càrrega-benefici", i descarten l'altra gran aproximació per a obtenir dades, que en el món acadèmic es coneix com "del flux monetari". En la primera opció es considera que la despesa en determinats serveis o institucions, com és ara el Ministeri de Defensa o tot el que està relacionat amb el d'Exteriors, s'ha de computar al conjunt dels espanyols, i no en funció d'on tenen la seu, perquè se'n beneficiïn tots els ciutadans al marge d'on resideixin. L'altre enfocament sí que té en compte aquest efecte, amb la idea que els funcionaris gasten en un determinat territori, que s'acaba beneficiant d'aquestes inversions.

En qualsevol cas, en l'estudi de Barberán i Uriel queda reflectit que hi ha set comunitats autònomes que són "contribuents nets": Madrid, Catalunya, Balears, País Valencià, la Rioja i Aragó. La resta, "són beneficiàries netes".
Una de les conclusions és que, encara que els efectes redistributius no s'ajusten a un criteri normatiu, "per a la majoria dels territoris autonòmics els desajustos són moderats". Aquesta asseveració es basa en gran mesura en el fet que la majoria de les comunitats segueixen mantenint el mateix ordre en relació amb el PIB abans que després d'aportar recursos a l'Estat.

No és aquest el cas de Catalunya, que és la cinquena comunitat per PIB, però se situa tercera com a comunitat aportadora de recursos, una situació que el Govern desitja canviar quan negociï el nou model de finançament, seguint els criteris que s'assenyalen a l'Estatut. Però el País Valencià presenta un desfasament més gran, que passa del vuitè lloc en relació amb el PIB al quart respecte al seu saldo fiscal.

Barberán i Uriel recorren, en la seva bibliografia, a estudis del conseller Antoni Castells, catedràtic d'Hisenda Pública i pioner en els estudis de balances fiscals. El Departament d'Economia va encarregar l'any 2005 un estudi que presenta números similars en el cas de la metodologia usada: el 2001, el dèficit va ser de 8.407 milions, el 6,8% del PIB. Amb l'altra metodologia, la del flux monetari, el dèficit va ser d'11.307 milions d'euros, equivalent al 9,2% del PIB. Per a Núria Bosch, catedràtica d'Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona, el Govern, a través d'organismes com l'INE, hauria de "publicar les balances amb les dues metodologies, que expliquen coses diferents".

El professor d'Economia de la UB, Ramon Tremosa, assegura que "no hi ha cap regió europea que faci aquest esforç i, a sobre, que dintre del seu Estat  sigui titllada d'insolidària i sempre rondinant i demanat". En una entrevista a RAC1, l'economista ha assegurat que "hi ha estimacions oficioses que parlen del 10% de PIB de dèficit fiscal català en aquests anys, uns 15.000 milions d'euros anuals".

D'altra banda, Tremosa creu que el dèficit d'infraestructures que viu Catalunya "penja del dèficit fiscal català, afecta la nostra vida i ens fa menys competitius i estem perdent oportunitats". Per això reclama als partits i agents socials que "facin pinya" i defensin els interessos de Catalunya.

"Catalunya va rebre un 28% menys d'inversió de l'Estat que Madrid entre els anys 1997 i 2007, i qui digui el contrari menteix", ha afirmat el president de la principal patronal catalana Foment del Treball, Joan Rossell. Rossell ha exigit al Govern que, "per pura democràcia del segle XXI", publiqui les balances fiscals de les comunitats.

El dirigent empresarial ha anunciat que rebatrà a partir d'ara, de forma "pedagògica", les "agressions verbals i escrites" que rep Catalunya respecte de les inversions. "L'Estat", va assenyalar, "ha d'explicar la seva despesa amb llum i taquígrafs" a les comunitats, pel que és "absolutament necessària" la publicació de les balances fiscals.

Segons les dades facilitades per Rossell, basades en els pressupostos generals de l'Estat, entre els anys 1997 i 2007 Catalunya va rebre una mitjana de 280 euros per habitant en inversions, una xifra que augmenta a 389 en el cas de la Comunitat de Madrid i que se situa en 310 euros de mitjana a Espanya. Aquestes xifres suposen que en un de cada tres anys no s'ha comptabilitzat a Catalunya cap inversió de l'Estat pel que fa a la mitjana espanyola, un període de temps que se situa en un de cada cinc anys quan s'analitzen les inversions liquidades pel ministeri de Foment entre els anys 1991 i 2006.

Rossell ha precisat que "no podem seguir així" , i ha acusat la "tecnoestructura" de l'Estat de la situació de les inversions a Catalunya, que "no són el que haurien de ser". També ha reconegut que els empresaris han de fer autocrítica perquè "ens hem fiat massa" dels diferents governs espanyols dels últims anys i que a partir d'ara aquesta patronal farà un seguiment "puntualíssim" de les inversions estatals previstes, així com de la seva relació amb l'aportació de Catalunya a l'Estat.

Preguntat sobre si coincideix amb les declaracions del president de la Generalitat realitzades a Madrid sobre el "desafecte" que els ciutadans poden sentir cap a l'Estat per aquesta situació, ha dit que "ens sentim cada vegada més incòmodes" i que la situació actual "és crítica". Joan Rossell no ha descartat una "explosió social" si continuen les agressions.

Els pressupostos generals de l'Estat per a 2008 i l'Estatut de Catalunya "garanteixen inversions futures", però "caldrà veure la liquidació" de les mateixes. Rossell ha defensat  acostar la gestió i el poder de decisió de les infraestructures "al problema" i, al seu judici, el consorci per a la gestió de les grans infraestructures hauria d'estar a Catalunya, encara que amb la participació del ministeri de Foment.

El PSOE ha rebutjat, en el Ple del Senat, una moció de CiU, defensada pel senador i president de la Comissió d’Economia i Hisenda de la Cambra Alta, Carles Gasòliba, que instava el Govern al càlcul efectiu i publicació anual de les balances fiscals entre les comunitats autònomes i l’administració general de l’Estat. Tots els representants nacionalistes, en canvi, han donat suport a la proposta. El PP i els socialistes de l’Entesa s’han abstingut, ERC ha votat a favor mentre que ICV-EUiA no hi ha assistit.
 
A l’inici d’aquesta legislatura, Gasòliba esperava que el Govern socialista complís els compromisos que defensava quan estaven a l’oposició. En aquest sentit, el senador ha reconegut que ha pecat d’ingenu i ha denunciat que, “una vegada més, el Govern de Zapatero ha faltat als seus compromisos, fet que no és d’estranyar ja que el president del Govern també ens va dir que aprovaria l’Estatut que s’acordés al Parlament i ja hem vist el resultat. Credibilitat acaba en "d" i no en z”, ha conclòs.

La competitivitat catalana toca sostre. El sistema de finançament actual ha impulsat les economies de Madrid i Euskadi i ha posat el fre de mà a l'empenta catalana. Si hi afegim el fet que el nivell de vida aquí no és comparable amb el d'altres territoris de l'Estat, el panorama esgarrifa.

La revolució que ha experimentat Madrid durant els últims anys -beneïda per un nivell d'inversió i d'execució d'infraestructures molt superior al de Catalunya- es tradueix en una línia ascendent pel que fa a l'evolució del producte interior brut (PIB), que entre els anys 1995 i 2000 es va enfilar significativament. Entre el 2000 i el 2005 va posar el fre, però només amb un lleu retrocés.

Les dades del País Basc parlen per si soles. Situat sempre per damunt de la mitjana espanyola, l'economia dels bascos no ha parat de créixer. I ho ha fet d'una manera espectacular -amb relació a la resta de l'Estat- en els últims set anys. La raó no s'ha d'anar a buscar en les xifres d'inversions de l'Estat, sinó en la particularitat del model de finançament d'Euskadi.

Del quart lloc al vuitè

Encara que els bascos es troben a la cua en el rànquing d'inversions estatals -només per davant de les Illes, tal com va explicar l'AVUI-, el règim foral els permet executar els projectes que no tira endavant el govern central. El model del concert econòmic, una de les reclamacions històriques d'una part de la classe política catalana, ha comportat que Euskadi s'escapi.

Catalunya, el País Valencià i les Illes, en canvi, dibuixen una línia descendent. Justament aquell model centralitzat que afavoreix l'economia de Madrid perjudica la catalana. La pèrdua d'empenta d'un dels actius tradicionals del país -la indústria-, agreujada els últims anys per les deslocalitzacions, explica també aquesta davallada. Un model de finançament que els experts qualifiquen d'injust i la discriminació històrica pel que fa a les inversions completen un panorama poc esperançador si tenim en compte que els pressupostos generals per al 2007, els primers amb el nou Estatut, no s'han acostat al percentatge d'inversió aprovat a l'Estatut. A més, el 39% dels projectes pressupostats ni tan sols tenen encara la primera pedra posada.

Més cost de la vida

Hi ha una altra raó que es tradueix en pèrdua de benestar per als catalans. Si s'ajusta la renda disponible en funció del cost de la vida, de la quarta posició del rànquing de l'Estat pel que fa al PIB per càpita, Catalunya se situa a la vuitena. Les Illes Balears baixen de la setena posició a la desena i el País Valencià, del tretzè lloc al setzè.

Que la inversió estatal ha baixat el 2007 a Catalunya fins al 14% no és cap novetat. Lluny del 18,85% que fixa l'Estatut i de les xifres proclamades pel govern del PSOE, aquest és el pitjor govern central pel que fa a infraestructures a Catalunya dels últims vuit anys. La magnitud de la tragèdia es fa encara més evident quan es comparen les xifres per territoris i per habitants.

No és solament que Catalunya estigui per sota de la mitjana espanyola pel que fa a la distribució per habitant. És que un català rep menys de la meitat que un asturià, segons les xifres dels pressupostos generals de l'Estat del 2007. I un aragonès rep gairebé el doble que un català. Són només dos exemples.

Lleugerament per sota de la mitjana espanyola -477 euros per habitant- hi ha Andalusia i Madrid. Catalunya, el País Valencià i les Illes són a la cua del rànquing d'inversió per habitant, juntament amb els canaris i els bascos. La situació al País Basc, però, no es pot equiparar amb la resta dels territoris perquè el règim foral i un sistema de finançament basat en el concert econòmic els permet executar bona part de les inversions en infraestructures al seu territori. Múrcia, Extremadura, la Rioja, Castella-la Manxa, Galícia, Cantàbria i Castella i Lleó estan per sobre de la mitjana espanyola. Aragó i Astúries reben el doble que els catalans i els ciutadans de Ceuta i Melilla són els que més es beneficien de les inversions de l'Estat.

415 euros per habitant

Catalunya rep per habitant 415 euros, un 13,1% menys que la mitjana espanyola. Les diferències són més que remarcables: un habitant de Ceuta en rep 906 i un de les Illes Balears solament 217. En tot cas, Catalunya només rebrà una inversió superior al País Valencià, les Illes, les Canàries, Navarra i el País Basc.

En contra del que seria previsible, el govern central no amaga les xifres. Però queden maquillades per la terminologia. Contradint la majoria de les teories econòmiques, el govern de l'Estat entén que infraestructures només ho són les de transport (ministeri de Foment) i Medi Ambient. Així, no considera infraestructures els projectes sanitaris, educatius, de telecomunicacions, etc. A més, inclou entre les xifres d'inversió les transferències de capital, és a dir, els diners que es donen a la Generalitat per a infraestructures i que ja es compten en els pressupostos catalans. Tot plegat permet a la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, afirmar que l'executiu de Zapatero compleix la disposició addicional tercera de l'Estatut.

Posats a comparar, encara hi ha una altra dada rellevant. Segons l'Observatori de Finançament de Catalunya, l'Estat no empra a Andalusia el mateix criteri que a Catalunya. El criteri d'inversió serà el del pes de la població i no pas el del PIB i es tindran en compte totes les inversions regionalitzables de l'Estat i no solament Foment i Medi Ambient.

Al greuge de les xifres d'inversió s'hi ha d'afegir la inacció que l'acompanya. El 39% de les obres pressupostades no es comencen i la falta d'execució afecta el 58% dels projectes.

Segons la Cambra de Comerç i el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, els catalans paguen el 25 per cent del total de la tarifa elèctrica a Espanya, però, per contra, Catalunya només rep el 15 per cent de les inversions. Aquesta desproporció pot explicar la catàstrofe que ha viscut Barcelona aquests dos dies. Afirmen també els experts que només la xarxa de distribució elèctrica de Madrid i la del País Basc estan preparades per suportar grans avaries sense que es col·lapsi el servei. No és estrany. És a Madrid on l’Estat dedica les inversions més fortes en tots els àmbits i és al País Basc on el govern corregeix amb els seus pressupostos els dèficits detectats. Catalunya no és Madrid ni tampoc Euskadi. Per això són indignants –no pas sorprenents, perquè se situen en la línia dels arguments que acostumen a repetir els responsables de Renfe o AENA– les declaracions que va fer ahir el president de Red Eléctrica de España (REE). Segons Luiz Atienza, la seva companyia no ha tingut “mandra inversora”, perquè “hem fet els deures i ara la inversió és de 600 milions, tres vegades més que fa quatre anys”. Aquest és el problema, perquè el que caldria saber és quant ha invertit REE en la xarxa elèctrica a Catalunya en els darrers deu o quinze anys.

Un problema arriba de fora; l’altre és intern. El president de Red Eléctrica de España va admetre ahir que cal millorar la xarxa, però que això vol dir desplegar més infraestructures al mig de Barcelona, com ara subestacions. La capital és sovint també paradigma del país. Paradigma d’oposició a qualsevol projecte que impliqui incomoditats, en nom, sovint, de valors de progrés estranyament entès o de la més egoista de les comoditats.

Per reivindicar més inversions i per combatre amb arguments totes les oposicions genèriques hi ha els responsables polítics. Els partits que integren l’actual govern van col·laborar des de l’oposició a escampar la cultura del no. Ara en pateixen els efectes. Cal exigir a l’Estat i a les companyies que sigui les inversions que corresponen a aquest país i cal aplanar-los el camí per fer-les efectives. El que no cal és demanar a la gent un canvi sobtat i ràpid de cultura del consum. Senzillament perquè no és possible.

Segons recull el blocaire i membre de Softcatalà Toni Hermoso, el document fa vàlid la dita Una imatge val més que mil paraules: "És una realitat que la inversió a Madrid és superior que a Barcelona. La primera actua com a capital d'un estat, a diferència de la segona, una ciutat d'un territori díscol".

Madrid no ha parat de créixer, tant en territori com en infraestructures. Barcelona, per contra, ha quedat encaixonada per Collserola, el Delta del Llobregat i la Mediterrània. La geografia, però, no és excusa per constatar com l'entramat viari i ferroviari actual pràcticament és idèntic al de 1993, mentre que la xarxa comunicativa madrilenya -pagada en bona part gràcies als diners espoliats a Catalunya any rere any- ha anat creixen exponencialment, talment com si d'una metròpoli del segle XIX es tractés.

L'administració central va licitar obres a Catalunya per un import de 729,5 milions d'euros en els primers set mesos de l'exercici, xifra que representa una disminució del 16,3% respecte als concursos adjudicats en el mateix període de l'any passat. La Generalitat, en canvi, les ha augmentat un 26,2% i les corporacions locals, un espectacular 70,5%. Aquestes dades, fetes públiques ahir per la Cambra de Contractistes de Catalunya, van servir perquè l'associació de constructors lamentés una vegada més l'alt grau d'incompliment pressupostari que presenta l'Estat en les seves inversions d'infraestructures a Catalunya.

Catalunya, el País Valencià i les illes Balears aporten el 90% dels fons de la caixa comuna de l'Estat que després són repartits entre la resta de territoris. La resta surt pràcticament tot del País Basc i Navarra. Madrid, en canvi, no aporta ni un cèntim a aquesta caixa, ja que el saldo entre el que hi deixa i el que en rep és pla. Aquesta és una altra de les conclusions dels autors de l'estudi que publicarà El Temps. Tremosa i Pons "actualitzen", segons ells, la fotografia de l'últim treball fet sobre el tema, elaborat per l'actual conseller d'Economia, Antoni Castells, junt amb altres professors universitaris, que a final dels noranta revelava unes dades que no van rebre la publicitat desitjada.

En set anys la inversió al Principat ha estat d'un 6,6% mentre que a la comunitat de Madrid supera el 12,2%

El greuge fiscal de Catalunya en relació a Madrid es torna a posar de manifest. Arran d'una reunió mantinguda recentment amb Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid, José María Aznar es va comprometre a finançar una "segona generació d'infrastructures" per aquesta autonomia, candidata a acollir els Jocs Olímpics de 2012. Segons informa avui el Col·lectiu J.B. Boix a la seva columna del diari AVUI, l'acord inclouria la sisena carretera de circunval·lació de Madrid (M-60), carreteres radials alternatives, ampliació de l'aeroport, millora de la xarxa de trens de rodalia i el Tren d'Alta Velocitat (AVE) a totes les províncies. Una inversió molt superior a la que l'Estat va dedicar a Barcelona quan va ser seu olímpica l'any 1992, on no hi va invertir més que la desena part. Pel Col·lectiu Boix, "mentrestant diran que els madrilenys són els qui més aporten i els catalans uns insadollables i insolidaris fenicis pesseters. Encara que Madrid no guanyi la designació, el negoci de la candidatura olímpica haurà estat rodó i comparativament el de Barcelona 92 una miniatura".