Al 1.973 en la ciutat d'Estocolm, en un assalt bancari, els lladres van retenir als treballadors del banc durant varis dies. Al moment de l'alliberació, un periodista va fotografiar l'instant en que una de les ostatges i un dels seus segrestadors es feien un petó. Aquest fet va servir per batejar com a 'Síndrome d'Estocolm' certes conductes 'estranyes' que demostren afecte entre els ostatges i els seus segrestadors. Quan algú és retingut contra la seva voluntat i passa cert temps en condicions d’aïllament i només es troba en companyia dels seus segrestadors, pot desenvolupar per sobreviure una corrent afectiva cap a ells. Aquesta falta de ressentiment envers al segrestador sol ser sempre negada pel ostatge, per evident que sigui.

Opino que actualment la societat dels Països Catalans està patint un cas clar de Síndrome d'Estocolm. Els símptomes doncs, semblen evidents...

D'uns anys ençà, la passivitat patriòtica s'està estenent arreu dels Països Catalans. La gent es decanta per l'estat del benestar. Els polítics que ens representen, demostren precisament això: la passivitat i el conformisme que la societat, en el fons, accepta benèvolament. Ningú protesta ja de debò. La família mitjana es conforma amb allò que li han donat... ja no vol més en el fons.

És ben fàcil (cosa que abans no passava tant) trobar a persones de diferents estatus socials, econòmics, culturals, etc. fent una vida en català i acceptant la seva condició d'espanyol. Són una sèrie de persones, cada cop més i més nombrós, les que si al cinema no fan cap pel·lícula en català, doncs la miren sense cap problema en castellà. Què més els dóna ja? Són la gent que anava a les multitudinàries manifestacions reivindicatives a l'11 de setembre i a les 6 hores de Canet, les que avui donen el seu vot a Convergència i Unió.

Han perdut l'ambició i cada cop troben menys enemic l'estat espanyol que tan detestaven abans per les seves imposicions. Quantes persones coneixeu que parlen català, que accepten la seva catalanitat, i que en canvi, accepten com una cosa ben normal ser també espanyols? Jo, més d'un i més de dos... Qui ha dóna la cara per la gent que encara se sent catalana, i que en cap cas accepta ser espanyol? Ben poca, us ho asseguro!

Trobem com una cosa tan normal que l'estat espanyol s'aprofiti de nosaltres i ens violi sistemàticament. Però no som capaços d'adonar-nos-en. Ningú dirà res! Quantes protestes han acabat només en paraules que s'ha emportat el vent? De ben segur que moltes...

La passivitat i el conformisme, s'està apoderant de nosaltres. Però diuen que la millor manera de curar a una persona que pateix el Síndrome d'Estocolm és quan aquesta s'adona de que l'està patint, o sigui que, potser començaria a ser hora d'anar al metge. S'ha d'intentar que tota aquesta societat adormida i permissiva vegi qui és realment el ostatge i qui és realment el segrestador. Hem d'aconseguir que vegin, tan clar com ho veiem nosaltres, que l'estat espanyol és un enemic i no un company...

Companys... crec que la societat catalana, necessita tornar a ser la societat independent que altre temps va ser. És hora doncs, d'anar al metge i alliberar-nos d'aquest segrest que tant temps fa ja que dura!

P.S.: "Qui es quedi a casa quan comenci la batalla, i deixi la seva lluita als altres aquest, haurà d'ésser previsor. Perquè qui no comparteixi la batalla, compartirà la derrota. Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la. Lluita, doncs, per la causa enemiga aquell que no lluiti per la pròpia." (Bertolt Brecht)