És un fet real que avui, a punt de començar un nou mil.lenni, Catalunya avança, amb un pas més o menys ferm, cap a la seva independència; i això no és cap casualitat, sinó el resultat d´un enorme treball realitzat des de la base per generacions senceres de catalans i catalanes que, amb llur enorme i desinteressat esforç i sacrifici, han lluitat sempre contra les injustícies portades a terme pels qui, sota la bandera d´Espanya o de França, s´han escarrassat a eliminar la Nació Catalana de la faç de la Terra. Però els independentistes no ens hem de mirar el melic ni caure en un perillós panxacontentisme contraproduent que pot llançar per la finestra tot el que hem anat aconseguint al llarg dels anys. El Moviment d´Alliberament Nacional Català té encara importants llacunes en matèries tant de teorització ideològica com organitzatives. Jo diria que avui, l´independentisme català, arrossega tres grans assignatures pendents:

1ª L´assoliment d´un programa de mínims que ens serveixi als independentistes per a agrupar-nos en una única estructura unitària, fugint d´absurds sectarismes que atomitzen tot el moviment d´alliberament, l´afebleixen, cosa que només beneficia els nostres seculars enemics hispano-francesos.

2ª L´extensió de la lluita d´alliberament arreu la Nació, des del Rosselló fins al Baix Segura, i des del Baix Cinca fins a Menorca, amb unes pautes de conducta unitàries, tot fugint de perilloses tàctiques (?) regionalistes i regionalitzadores que només serveixen per a dividir-nos (quan no enfrontar-nos) internament.

3ª La integració dels nouvinguts. El missatge independentista encara no ha quallat plenament entre l´enorme massa d´immigrants i els seus fills i filles (els quals anomenaré genèricament "nous catalans" per a diferenciar-los dels autòctons, els "vells catalans"), i no ha quallat perquè ningú no s´ha molestat a plantejar cap mena d´estratègia específica per tal que arribi a aquest sector poblacional o, si més no, no s´ha molestat a reconèixer la necessitat que l´independentisme català hagi d´eixamplar-se pel cantó, precisament, per on Espanya i França són més fortes a Catalunya, el dels immigrants. Vull ésser benpensat, i diré que si gairebé cap ideòleg de l´independentisme català s´ha interessat de debò per cercar vies d´integració dels nou-vinguts, és perquè ha considerat que, amb el temps, els immigrants i, sobretot, els seus fills i filles, ja s´anirien afegint a Catalunya tots solets. Enorme error. És cert que molts nous catalans ens hem sentit atrets pel món pan-catalanista, i hem acabat per acceptar plenament la nacionalitat catalana com a nostra, però aquesta realitat encara és minoritària, i necessitem ja, que deixi d´ésser purament testimonial per tal que esdevingui un fenomen de masses.

Els catalans autòctons mai no han volgut plantar cara a la realitat de la Catalunya d´avui, una realitat que ens mostra com un 25% de la població actual del país ha nascut fora d´ell. Davant aquesta evidència s´ha optat per practicar la tàctica (?) de l´estruç, és a dir, ficar el cap en un forat per a no veure la realitat; una realitat, però, que no és virtual sinó que existeix efectivament i que es deixa sentir amb força arreu del país, sobretot a les principals ciutats catalanes tals com Barcelona, Badalona, L´Hospitalet del Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Granollers, Terrassa, Mataró, Tarragona, Castelló de la Plana, València, Alacant, Perpinyà o Ciutat de Mallorca; en les quals els immigrants representen un tant per cent altíssim sobre conjunt total poblacional. Si les principals ciutats catalanes, per causa de l´acció desnacionalitzadora d´uns immigrants amb consciència nacional espanyola o francesa, s´acaben descatalanitzant, en un termini mitjà de temps tot el país s´acabarà descatalanitzant alhora que s´espanyolitzarà i afrancesarà, car els pobles més petits (on la població autòctona és molt majoritària) segueixen les capitals en llurs usos i costums. És per això que la integració dels nouvinguts esdevé vital per a l´existència efectiva de la Nació Catalana. El 25% de població nascuda fora de Catalunya (al qual caldria afegir els seus fills i filles, la major part dels quals no han acabat de veure´s com a plenament catalans) en realitat tenen moltíssim més pes del que pot semblar en un principi, ja que es troben concentrats als grans centres urbans, que és des d´on la tasca nacionalitzadora catalana (o, pel contrari, nacionalitzadora espanyola o francesa) adquireix més efectivitat.

Haig de dir que allò que més respecten els andalusos (i el mateix es pot dir dels castellans, dels aragonesos, dels astur-lleonesos,...) són aquelles persones que es respecten a elles mateixes i es fan respectar pels altres. L´immigrant que arriba a Catalunya trobarà atractiva la integració si hi troba un ambient autènticament català, si copsa que els catalans autòctons actuen sense complexos d´inferioritat, és a dir, si parlen sempre en català, si manifesten que Catalunya és la seva nacionalitat i no l´espanyola ni la francesa, si deixen clar als propis nouvinguts des d´un principi que són ells (els immigrants) els qui han de fer l´esforç per integrar-se al país,...; serà llavors quan els nouvinguts sentiran la necessitat de fer-se catalans, sense que això comporti renunciar a les seves arrels andaluses, castellanes, astur-lleoneses o aragoneses.

Si una cosa odiem els nous catalans són els sentiments d´inferioritat i la mentalitat d´esclaus de que fan gala molts catalans antics, car nosaltres no en tenim i no aguantem que d´altres en tinguin (al cap i a la fi els nostres avantpassats sortiren de la seva terra per no haver de servir d´esclaus al cacic de torn, car no tenien mentalitat servil). Personalment, quan em trobo amb un català autòcton que intenta amagar la seva condició nacional per vergonya, sento una enorme repugnància envers ell. Si una cosa hi ha que no em provoquen mai els catalans amb mentalitat d´esclau és el respecte, car si els agrada ser esclaus allò més lògic serà tractar-los com a tals; si molts catalans no es respecten a ells mateixos i no actuen amb dignitat davant els immigrants, sinó amb pors i vergonyes, com volen després que els nouviguts els mirem amb ulls d´admiració i siguem respectuosos amb ells?

Fou Josep Armengou i Feliu qui escrigué "Com volem que els altres ens reconeguin una personalitat nacional si nosaltres obrem com si no en tinguéssim?" Certament, si els independentistes volem que els nouvinguts s´integrin a la Nació Catalana, caldrà actuar com a nacionals d´un país dit Catalunya, i no com a espanyols d´una regió del nord-est peninsular; caldrà, a més, deixar clars els límits reals de la Nació Catalana d´antuvi, que no coincideixen amb els oficialment acceptats per espanyols i francesos.

El nom que ens escau a l´hora de presentar la Nació Catalana als nouvinguts és el més simple i directe, és a dir, "Catalunya" i prou!, i no perdre´ns en estranys artificis de laboratori a l´estil de "Països Catalans". Els andalusos (a l´igual que els nacionals de quasevol país de l´Estat espanyol) tenen el que jo anomeno una "mentalitat lineal", poc donada a les filigranes argumentals i als jocs malabars sintàctics.

Per als andalusos, una cosa és o no és, però no és a mitges; és a dir, els andalusos poden acceptar que el País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, la Franja de Ponent, el Carxe, la Catalunya Nord i Andorra formin part de la Nació Catalana, però els resulta difícil d´entendre que cadascuna d´aquestes porcions de territori, per elles mateixes, formin un "país", i que la suma de diferents "països" (catalans) doni com a resultat un únic país (el català), car no entenen que la singularitat pugui englobar dintre seu la pluralitat. Molts catalans autòctons, en els seus plantejaments polítics, són tan artificiosos que, verament, acaben generant una artificiositat de país. Si el que volem (i d´això es tracta) és que els immigrants que viuen, per exemple, a Alacant, Fraga, Sabadell, Ciutat de Mallorca, Perpinyà o Andorra la Vella se sentin nacionals d´un país que s´estén des de les Corberes fins a Múrcia, alhesores allò que caldrà serà mostrar tota la geografia nacional d´una forma clara, nítida, sense giragonses de cap mena, sense pors ni vergonyes. Aquells catalans que anomenen el seu país, amb la boca petita quasi sempre, "Països Catalans" en realitat l´únic que demostren és no creure´s llur projecte nacional (o caldria dir "projectes nacionals"?), i si ells no tenen clar quina és llur pàtria, no poden esperar que els nou-vinguts ho tinguem més clar que ells, els autòctons. Si els catalans (nous o vells) amb consciència nacional volem que València, Tamarit de Llitera, Inca, Gata de Gorgos, Sant Cebrià del Rosselló o Igualada siguin vistes pels immigrants com a ciutats pertanyents a una mateixa nació, una nació que no és ni l´espanyola ni la francesa, alhesores caldrà dir-ho directament, car la millor manera d´entendre les coses és parlant clarament, sense subterfugis.

Com a anècdota, diré que la primera vegada que vaig llegir això de "Països Catalans" escrit en un paper vaig pensar que els tals "països" es referien a les contrades que composaven la oficial "Comunitat Autònoma de Catalunya", és a dir, que el Maresme era un "país" català, a l´igual que el Barcelonès, el Baix Empordà o la Garrotxa; el que no podia ni imaginar-me és que amb el nom "Països Catalans" es tingués la intenció d´abastar el territori comprés entre les Corberes i Múrcia, illes orientals incloses.

És més, ningú no s´ha parat mai ni un momentet a pensar per què no s´ha plantejat anomenar "Països Espanyols" al que avui dia es coneix amb el nom d´"Espanya"?; i els independentistes andalusos, perquè diuen al seu país "Andalusia" o "Al-Andalus" (tots dos noms singulars) i no "Països Andalusos" malgrat haver estat l´actual Nació Andalusa, antigament, fragmentada (igual que la catalana) en multitud d´estats independents?; i els castellans, com és que no es refereixen a la seva terra com a "Països Castellans"?, no vindrà a tomb, amb això de la mentalitat lineal? Aquesta mentalitat lineal dels andalusos (dels castellans, dels aragonesos, dels astur-lleonesos,...) es troba en la base del fracàs de qualsevol intent de regeneració de l´Estat espanyol, engegat quasi sempre pels "malabaristes de l´intel.lecte", els catalans. Sempre he dit que és molt més fàcil que un andalús accepti un projecte independentista que no pas un projecte federalista o confederalista.

Per als andalusos, o bé Catalunya és Espanya, i per tant els catalans s´han de comportar com a espanyols en el sentit clàssic del terme (és a dir, que han de parlar en "espanyol", animar a la selecció espanyola de futbol, anar a les curses de bous, etc.); o, per contra, Catalunya no és Espanya i aleshores allò que ha de fer és independitzar-se. El que no és acceptable per a una gran part dels andalusos és que Catalunya sigui un "fet diferencial" dins Espanya, que sigui una nació dins una altra nació més gran (l´espanyola), que sigui una altra manera de veure Espanya ("dir-nos catalans és la nostra manera de dir-nos espanyols", segons paraules de Jordi Pujol). Per a l´andalús mitjà, o Catalunya és una nació amb totes les de la llei (i per tant crea el seu propi estat independent) o bé Catalunya és una regió espanyola i es comporta com a tal. Aquesta mentalitat lineal dels andalusos fa que qualsevol intent de fer d´Espanya un estat plurinacional i plurilingüístic quedi condemnat al més estrepitós dels fracassos.

Com que els andalusos tenen aquesta manera tradicional de veure les coses, no és d´estranyar que a mi (fill d´andalusos), particularment, no em resulti atractiva una Catalunya (o una Andalusia, o una Euskadi, o una Galiza,... ) federada o confederada dins el marc estatal espanyol. Per a defensar una Catalunya autònoma dins l´Estat espanyol, prefereixo quedar-me a casa i no defensar res; a mi, l´únic projecte que em resulta atractiu per a Catalunya, és l´independentista, perquè si haig de lluitar, m´estimo més lluitar per la total llibertat i no perquè l´amo em llanci unes engrunes de pa dur. Si decidís fugir del cacic que m´explota, me n´aniria ben lluny i per sempre més, o sinó no intentaria escapar-me, però el que no faria mai seria fugir cent metres.

El català autòcton que, amb bona intenció, intenti integrar els nouvinguts a base de mitges tintes, que se n´oblidi, car no aconseguirà res. Si ens volen integrar, que ens tractin com a catalans a tots els efectes, començant per la matèria lingüística. El català que davant un immigrant parla en castellà "per educació", el que en realitat està fent és insultar el nouvingut, ja que, en no xerrar-li en català sembla com si l´estigués dient "mira, tu no ets català i no ho seràs mai, i com que no ets dels nostres i mai no t´acceptarem com a tal, no penso parlar-te en la nostra llengua, que a més no vull que aprenguis". És com si una persona estigués menjant pastissos i, en veure que s´acosta una altra, els desés per a no haver de compartir-los amb el nouvingut, seria això una mostra de bona educació?, de cap manera!; doncs amb la llengua catalana passa el mateix, els catalanoparlants l´hem d´oferir generosament i solidària als qui encara no la coneixen, i així demostrarem que som educats.

Si, per contra, sempre que ens parlin en castellà nosaltres sistemàticament amaguem la llengua catalana, serem uns maleducats i uns racistes, car no estem tractant els nouvinguts com a la resta de catalans, ensems que estem evitant que s´integrin a ca nostra.

Mal favor m´han fet a mi els vells catalans que m´han parlat en castellà, per llur culpa m´he hagut de deixar molts diners en aprendre el català per altres vies!!

Jo no sóc nacionalista sinó internacionalista i solidari, i és per això que defenso la independència de Catalunya i de totes les nacions oprimides del món. Per tal que un poble sigui internacionalista, s´ha d´internacionalitzar, s´ha de projectar solidàriament al món; i com sóc internacionalista (i no nacionalista) vull que el meu país, Catalunya, i el país dels meus avantpassats, Andalusia, tinguin representació internacional (a l´ONU, a les competicions esportives internacionals,...). Per contra, els nacionalismes acèrrims, tancats i insolidaris (l´espanyol i el francès, en el cas que ens afecta) són els qui no volen que Catalunya s´internacionalitzi, és a dir, que s´independitzi; i per això no dubtaran, els nacionalistes espanyols i francesos (molts d´ells disfressats de catalanistes, aragonesistes, valencianistes, alacantinistes o mallorquinistes) a inventar-se les mil i una excuses per a continuar mantenint Catalunya segrestada dins els murs estatistes d´Espanya i França, que no són més que corralets que ens tanquen i impedeixen la nostra projecció internacional(ista) com a poble. En un món que s´internacionalitza, on tota mena de barreres estan caient estrepitosament, no entenc com a Catalunya encara existeix gent tan radical i tancada que s´oposi a l´esfondrament dels murs de contenció hispano-francesos que els nacionalistes exacerbats ens han llençat damunt, als catalans, per a dividir-nos com a poble i tancar-nos en unes fronteres caduques i desfasades.

Jo no sóc "separatista", car no vull separar res. Ans al contrari, vull unir, unir totes les terres catalanes que els espanyols i francesos s´han escarrassat amb tanta fua a separar, repartint-se primer el nostre territori "por justo derecho de conquista" (per just dret de conquesta), i trossejant després els espanyols la part que els ha tocat de Catalunya en comunitats autònomes i províncies separades, segregades, a l´estil de cledes per a xotets on els catalans ens hem de dedicar a pasturar ignorant-nos mútuament amb la finalitat d´"ofrenar noves glòries a Espanya". I no sols vull unir totes les terres de la Nació Catalana en un únic ens administratiu (la República Catalana), sinó que també vull unir Catalunya, solidàriament, a tots els pobles lliures de la Terra. Així doncs, els únics que poden ésser qualificats com a "separatistes" a Catalunya són aquells que volen continuar mantenint separades, deslligades, les diferents terres catalanes, alhora que malden per mantenir separats els catalans de la comunitat internacional a la qual pertanyem per natura. Sóc tan internacionalista que no m´importa defensar la independència del país on vaig nèixer, malgrat no ésser el país dels meus avantpassats; sóc tan internacionalista que no m´importa defensar la independència del país dels meus avantpassats, malgrat no ésser el país on vaig nèixer; i sóc tan internacionalista que no m´importa defensar la independència de tota la resta dels països del món, malgrat no ésser ni el país on vaig nèixer ni el país dels meus avantpassats.

El nacionalisme català no existeix, malgrat que molts que no són nacionalistes catalans es qualifiquin com a tals. Els que defensem la independència de Catalunya, com ja he dit, som internacionals i, per tant, no-nacionalistes; per contra, aquells que no volen la independència de Catalunya (i ací entren els autonomistes, els federalistes, els confederalistes, els del "fet diferencial" i d´altres per l´estil) són nacionalistes espanyols i francesos. Així doncs, el nacionalisme català no existeix. Per totes aquestes raons, idò, sóc totalment anti-nacionalista, car el nacionalisme (espanyol i francès) ha estat el gran virus que ha infectat tota la fibra social catalana al llarg dels segles i que, avui, amenaça amb enfrontar els ciutadans de Catalunya entre ells mateixos.

M´agradaria, finalment, animar els nous catalans a la reorganització i defensa de la nostra dignitat com a persones, per a no permetre que els nous cacics i els líders estil "Oncle Tom" ens manipulin autoatribuint-se la nostra representació, legitimitat aquesta que ningú no els ha atorgat.