Talment el llegendari conte, tinc la impressió que el problema fonamental de José Maria Aznar, en les seves decisions més altisonants, és que ningú de la seva cort li diu que va despullat. Que se li veuen nues les intencions, sense vestits que li tapin les vergonyes, sense cap tèxtil que li amagui les imperfeccions. I la nuesa, tan bella quan és noble, pot arribar a ser d'una lletjor agressiva quan esdevé el retrat d'una ànima fosca. No sé si l'Aznar home la té, aquesta ànima fosca, terreny aquest massa íntim per esdevenir matèria d'especulació. Però l'Aznar polític, president d'un Estat de dret, gestor d'una democràcia pactada, feta de majories i minories, presenta un fons tan fosc com fosc és l'autoritarisme. És democràtic Aznar? De democràcia en parla molt, tant que n'ha patrimonialitzat el concepte com si fos la seva finca particular, però la cultura democràtica, que és un teixit sensible forjat en els orígens mateixos de la nostra educació sentimental, no és una paraula a l'ús, sinó un univers simbòlic. I resulta evident que Aznar no entén aquest univers, no hi participa, no el mima. Com si fos el reietó d'una ínsula baratària qualsevol, trepitja des de l'Estat de dret els límits que l'Estat de dret estableix com a garantia, i així fa un ús pervers de la democràcia. El seu menyspreu a les minories, la fatxenderia amb què menysprea les opinions que no li agraden, el tracte amb els periodistes que no considera amics, la manca d'interès per la vida parlamentària, l'abús dels decrets llei, com si fos president i alhora monarca, l'actitud davant els dissidents, què és tot plegat si no el tarannà del president d'una democràcia que no ha interioritzat el que la cultura democràtica significa? Tot i que la democràcia, diuen, és el menys dolent dels règims polítics, és també una evidència que la salut d'una democràcia depèn del seu gruix, de la salut interior de tots els fragments que la componen, del seu dinamisme dialèctic. I amb Aznar, Espanya ha baixat el to democràtic als mínims gairebé exigibles. Ara, ho crec amb rotunditat, Espanya és menys democràtica que abans. I amb això no vull dir que estiguem parlant de franquisme sociològic -tot i el conjunt de cognoms significats del govern actual-, perquè no és al passat al que ens enfrontem, sinó a un present carregat d'ideologia. I la ideologia de la dreta més dretana, arreu del món, està decidida a reduir els límits democràtics. Una nova forma d'autoritarisme, d'autoritarisme democràtic.

Aterrem en els casos recents? La llei de partits és, sens dubte, el punt d'inflexió d'una situació que s'ha anat forjant amb precisió minuciosa. Venim de temps i temps de demonització dels col·lectius que no pensen com s'ha de pensar, de criminalització de tot allò que planteja idees de ruptura o de sobiranisme, de menyspreu a Parlaments que no els agraden, a intel·lectuals que no els agraden, a bisbes que no els agraden. I en un totum revolutum perfectament planificat, venim d'un temps de barreja entre el que és violència i el que, des de la democràcia, pensa com hipotèticament poden pensar els violents. La llei de partits no neix del buit, ni tampoc no neix d'una necessitat intrínseca de lluita contra la violència -atesa l'evidència universal que precisament una tal llei, tallant tot l'oxigen polític, només pot servir per alimentar el discurs violent-, sinó que neix d'una escalada d'assetjament contra els plantejaments que no tenen cabuda en la concepció política que ha planificat Aznar. Una autèntica expulsió d'idees, de persones, de sensibilitats, de nacions, enteses aquestes en la línia divergent d'Isabel la Catòlica. El que el Congrés, amb el vistiplau dolorós d'algunes formacions que algun dia hauran de donar explicacions a la història, ha aprovat no ha estat un constrenyiment del setge a la violència. Estic convençuda que ni ells s'ho creuen, això... El que ha aprovat ha estat un constrenyiment de la democràcia, una reducció dràstica dels seus límits, i en la reducció, una expulsió de les arestes que eren incòmodes al poder vigent. El Congrés, guardià i síntesi de la democràcia, ha pervertit, per la força de la majoria, el seu propi sentit. I ha expulsat del seu si a persones i a idees.

 

Que Aznar menyspreï el dret d'uns bisbes a la lliure opinió. Que més que menysprear-los els demonitzi i els vulgui situar fora del paisatge democràtic, que fins i tot demani la intervenció d'un país estranger -ho és el Vaticà, a efectes d'un Estat laic...- per tal de coartar el dret a la lliure expressió, que tot plegat passi en nom de la democràcia, quina importància té ja? Són els serrells d'una acció integral, aclaparadora, que té com a finalitat el pensament únic en aspectes fonamentals. La il·legalització de Batasuna no és un fet greu per ell mateix -que ho és-, és greu pel que ens diu del tarannà democràtic de qui vetlla per la democràcia. Una democràcia que ha perdut tant les formes que ja va tan nua com el mateix Aznar. Nua, bo i ensenyant les misèries.

Ni entro a comentar el sí de Convergència... Tampoc no entro en el sí socialista... Tots dos em fan mal de veritat, un mal a l'interior mateix de les conviccions, com si ja res no fos segur, ni tan sols la convicció que alguns mai no farien allò que no es pot fer. Que el seu zel democràtic és més gruixut que el dels altres... Poden parlar-nos d'enginyeria política en el vot-molla de CIU, o de treball responsable en el vot del PSOE, però res d'això no sona bé. Perquè el que sona malament és la música de la seva complicitat en una vergonya. Complicitat en l'erosió de la democràcia. Complicitat a reduir els límits del camp de joc on tots jugàvem, i del qual, ara, hi haurà molts expulsats. Després del sí majoritari, Aznar va més despullat que mai, i la lletjor de les carns ens diu molt de la lletjor de l'ànima. Però va més despullada la democràcia: ha perdut les teles nobles que la feien reconeixible.