És curiós com, sempre que des del govern català es pren alguna iniciativa relacionada amb els símbols de Catalunya, apareixen veus que es posen les mans al cap i s'esquincen les vestidures davant el que, segons elles, és una mostra de provincianisme. Ara ha succeït amb el tema d'Els segadors. Com sabem, la intenció de la conselleria d'Ensenyament és que, en acabar l'escola primària, tots els nens i nenes coneguin la música i la lletra de l'himne del seu país. Doncs bé, ràpidament, la portaveu del PP al Parlament, la senyora Dolors Nadal, ha reclamat que els alumnes aprenguin també els símbols espanyols. La consellera d'Ensenyament, però, la senyora Carme Laura Gil, li ha contestat que Catalunya no té "símbols compartits" amb Espanya sinó "història comuna".

Té raó la consellera. Però només en la primera part de la seva afirmació, no pas en la segona: no és cert que tinguem una història comuna amb Espanya, tenim, això sí, fets històrics comuns. No és pas el mateix. Si fos com diu la senyora Gil, hauríem d'acceptar que també tenim una història comuna amb França i no per això som francesos, i que també els francesos tenen una història comuna amb Catalunya i Espanya i no per això són catalans i espanyols. No tenim una història comuna per la senzilla raó que cada poble, com cada persona, té la seva pròpia història, i la història d'una identitat, com la identitat mateixa, és intransferible. Acceptar, per tant, com proposa la consellera, que Catalunya té una història comuna amb Espanya equival a acceptar la sibil·lina idea que Catalunya no té història pròpia, que la seva història és la història d'Espanya. En definitiva, que Catalunya és Espanya.

Cal anar molt amb compte amb les paraules, perquè -i aquesta és la perversa pretensió de Dolors Nadal, desorientar-nos- no es poden confondre els símbols amb els incidents de la història, no es poden confondre els trets d'un poble amb els trets aliens que miren de convertir-se en propis per mitjà d'una importació imposada. La terra, la llengua, l'himne, la bandera, els costums, les tradicions, les entitats, els herois nacionals i els personatges històrics constitueixen els elements identificadors d'una manera de ser perfectament harmònica. Els símbols pertanyen a l'àmbit de la més estricta intimitat d'un poble, són els referents de la seva identitat diferenciada. De la mateixa manera que les persones, en el pla individual, necessitem referents ètics, ideològics, espirituals, culturals, conductuals..., també una col·lectivitat els necessita. Són els seus elements de cohesió interna. De fet, és tanta la seva importància, és tan legítima i lògica la seva existència, que és precisament per això que esdevé sempre el principal objectiu a batre per part dels seus enemics. I és que quan convences el teu adversari que la seva simbologia és provinciana, decadent, insolidària, carrinclona i kumbaià ja has minat la seva moral, ja has aconseguit que s'avergonyeixi d'ell mateix, ja has aconseguit que, necessitat com tothom de referents, faci seus els teus valors. Valors que, naturalment, són més moderns, progressistes, cosmopolites i universals que els seus. La fase següent consisteix a fer-lo oblidar la seva història i abraçar la teva. És just el moment en què, quan es mira al mirall, ja no s'hi reconeix, ja no veu el seu rostre sinó el teu. És la confirmació que la teva estratègia ha reeixit. Es tractaria de fer creure als catalans que són el paradigma de la duplicitat i que, adoptant com a propis els símbols del veí, seran més universals. Per sort, la semàntica s'encarrega de ridiculitzar aquesta pretensió en definir la duplicitat com el "caràcter del qui dóna a entendre el contrari del que sent, que aparenta uns sentiments i en té uns altres".

Com pot ser que els catalans siguin una excepció? Com és que, si aquesta duplicitat és tan natural i enriquidora, no s'enriqueixen també els espanyols aprenent la llengua, la cultura, l'himne, les tradicions, els herois i els personatges històrics dels Països Catalans?