|
DESPULLANT-ME
|
||
|
Font:diari Avui
|
||
| Autor: Joel Joan. Actor i director | ||
|
Despullant Espanya de Víctor Alexandre és un d'aquells llibres que al llegir-lo et posen de mala llet. No és l'únic. N'hi ha més. Atenció perquè és una mala llet progressiva, corrosiva i que a la llarga fins i tot pot acabar amb el teu sentit de l'humor, cosa gens desitjable. Despullant Espanya denuncia amb paraules dels mateixos polítics espanyols i dels seus intel·lectuals, la greu injustícia que Espanya practica diàriament amb el nostre poble, i com nosaltres, en comptes de rebotar-nos, ens sentim culpables encara no sé ben bé de què, i optem per autoodiar-nos. Per tant la millor manera de no fer-nos mala sang i sobretot per continuar creient el que els mitjans de comunicació ens expliquen, és no llegir-lo. Però si sou valents i no us fa por que algú amb els seus arguments us pugui fer canviar d'opinió correu a la llibreria més propera. A mi la lectura de Despullant Espanya m'ha fet pensar unes quantes coses. Aquí en teniu unes poques. Imagineu un Estat que defensés el dret del poble català a parlar la seva llengua i cuidar-la i potenciar-la al màxim perquè com tots sabem les llengües minoritàries estan en perill d'extinció i només fent-les necessàries evitarem la desaparició d'aquestes llengües i assegurarem la diversitat lingüística i cultural del planeta. Imagineu un Estat que ens permetés existir i estar representats internacionalment com el que som catalans. Un Estat que ens donés seleccions nacionals esportives pròpies i funcionessin. Un Estat que ens donés la llibertat per decidir per on vol que passi el TGV, amb quin idioma volem doblar i subtitular les pel·lícules, administrar els nostres impostos, etc. I ara imagineu que aquest Estat fos l'Estat espanyol. Quin problema tindríem a pertànyer a aquest Estat? Si l'Estat espanyol fos el que es pensa ser, un Estat plurinacional, en comptes del que intenta ser des de fa segles i encara no ha aconseguit un Estat nació, les diferents nacions dins d'aquest Estat es respectarien i fins i tot es potenciarien mútuament. Bascos, gallecs, espanyols i catalans serien pobles diferents dins d'un mateix Estat. D'aquesta manera totes les llengües de l'Estat haurien d'existir en tot el territori estatal (senyalitzacions viàries, justícia, cartes dels restaurants, etc.) i tots hauríem d'estudiar totes aquestes llengües i cultures del nostre Estat. Això sí que seria riquesa cultural i per a tots els ciutadans de l'Estat espanyol. En conseqüència directa, els diaris de tirada estatal haurien de tenir en compte tota aquesta diversitat lingüística i cultural. I no com un diari de difusió que fa poques setmanes va fer unes edicions especials en commemoració dels seus 25 anys d'existència i en la part de cultura resulta que en aquests 25 anys, en llengua catalana per exemple, no s'havia escrit res que aquest diari del nostre Estat considerés destacar. Ara bé si en aquest Estat utòpic i plurinacional de veritat, ser quadrilingüe, és a dir, aprendre tantes llengües que no et són pròpies i tenir senyalitzacions viàries amb tants idiomes diferents fos massa complicat, imagineu només que cada nació pogués simplement utilitzar el seu idioma sense haver de compartir oficialitat amb cap llengua de cap nació veïna. I és que jo em pregunto, ¿per què una part dels ciutadans d'un mateix Estat plurinacional ha de ser bilingüe i una altra no? ¿Per què no poden ser totes les nacions i les persones d'aquest Estat monolingües i aprendre, al mateix temps, tantes llengües del nostre Estat i de fora d'aquest com sigui possible? A mi personalment compartir així un Estat amb bascos, espanyols i gallecs no em faria res. Però si aquest camí fos inassumible per als actuals espanyols, només ens en quedaria un altre: la independència. Despullant Espanya m'ha ensenyat que el feixisme és com l'energia, no desapareix, es transforma. Les formes del feixisme sí que han canviat. L'autoritarisme, els gestos histriònics ja no són efectius al segle XXI. Ara es disfressen de demòcrates i plurinacionals però continuen no tolerant la diferència. Exerceixen en nom de la llibertat polítiques injustes sobre els més febles. Si abans es considerava un genocidi lingüístic quan la llengua d'un poble quedava minvada i d'ús domèstic a favor d'una altra llengua més poderosa (generalment amb un Estat fort darrere, amb més diners i mitjans de comunicació), ara d'això mateix se'n diu llibertat lingüística o evolució natural d'una llengua. I no ens adonem que donant per bo aquest nou punt de vista estem posant les coses molt difícils a la llengua i la cultura minoritzada. Quan els mitjans de comunicació són quasi tots en la llengua més forta, igual que l'etiquetatge dels productes comercials, que el doblatge i subtitulació de les pel·lícules, etc., no podem ser uns cínics i dir que les llengües i les cultures evolucionen d'una forma natural i que intentar evitar aquesta selecció natural lingüística és ser un intolerant i que això mateix és el que va fer Franco durant molts anys. Perquè intentar sobreviure com a poble no és el mateix que imposar la teva cultura i llengua sobre un altre poble. Fa 30 anys les coses que diu aquest llibre haurien fet riure a tothom. I és que per establir aquests noves regles de joc la Transició espanyola ha estat essencial. ¿Hauria tingut sentit aquest llibre 30 anys enrere quan l'opressor era reconeixible i els seus mètodes el delataven? ¿Quan l'espanyol s'imposava a tot arreu i el menyspreu cap a nosaltres i la nostra cultura era continu? No. Si poséssim aquest llibre en la màquina del temps i l'enviéssim 30 anys enrere tots aquells que el llegissin pensarien que és un llistat d'obvietats i es preguntarien qui és el set-ciències que ha escrit això. I ara em tiro de la moto. ¿I si fos la democràcia la millor arma per segons quins objectius feixistes? ¿I si la democràcia es demostra més eficaç que els totalitarismes per a segons quins objectius, com ara acabar amb les cultures de les nacions sense Estat, com ha passat a Catalunya Nord? Sempre ens diuen que què faríem fora d'Espanya i de la seva riquesa econòmica i cultural. Però la pregunta real i la que els fa por és ¿què faria Espanya sense els Països Catalans i Euskadi? Quines ciutats importants els quedarien, a part de Madrid i Sevilla? Quina demografia quedaria? Com quedaria la seva indústria, agricultura, ramaderia i finances? Espanya es deixaria escapar tot això? I fins on estarien disposats a arribar per mantenir Espanya unida? I si fos a la força, com la Sacroconstitució explicita, ¿quins arguments democràtics i plurinacionals utilitzarien per justificar-ho? I per acabar, ¿per què és tan important per a mi tot això, jo que sóc un antinacionalista radical, un ferm defensor del mestissatge, de la llibertat, que em sento per damunt de tot un membre més de la humanitat? ¿Per què m'implico tant amb aquest tema quan podria obviar-lo com tants d'altres ho fan i no ficar-me en aquests merders polítics que estan fora del meu interès professional i personal? Perquè per molt que els espanyols ens vulguin fer creure que aquest tema és anacrònic i que ja es va resoldre durant la Transició, no ho està. I no ho està perquè jo (i suposo que no sóc l'únic) no estic bé. No estic bé cada vegada que em sento donant més explicacions de les necessàries quan dic que sóc català. No estic bé quan llegeixo els diaris i miro els telenotícies i el discurs és sempre el mateix. No estic bé perquè estic fart de tenir dues nacionalitats, dues llengües, dues personalitats. No estic bé perquè m'agradaria saber d'una punyetera vegada qui sóc. Perquè necessito saber d'on vinc per saber on vaig. |
||
| Sobre l'Estat plurinacional i pluricultural: un altre pas de rosca | ||
|
DESPULLANT-ME ENCARA
|
||
| Autor: Joel Joan. Actor i director |
Font:diari Avui
|
|
|
Ja fa temps que estic al·lucinat. Al·lucinat de l'allau de cartes al director que ha rebut aquest diari arran del meu escrit Despullant-me, publicat aquí mateix el (30-6-01). Us ho agraeixo. No esperava una resposta tan massiva i generosa dels lectors. I he pensat que hi havia més coses que m'agradaria dir i crec que ara és el moment de dir-les. Espanya és una nació acomplexada. Es creia ser una gran nació i ara després de segles d'autoritarismes ha d'admetre l'existència d'altres nacions dins la seva nació. Espanya és un regne construït al voltant de la nació castellana, de la seva cultura i la seva llengua. Si els espanyols pensessin i sentissin que realment Catalunya és Espanya, no els faria cap recança que Catalunya fos al màxim de catalana possible. Perquè el catalanisme seria una forma d'espanyolisme. Si la llengua catalana fos una llengua tan espanyola com la castellana; ¿quin problema hi hauria si algun dia el castellà desaparegués dels Països Catalans? No hauria de tenir importància, car les dues llengües, catalana i castellana, serien igual d'espanyoles. I anant més enllà ¿quin problema hi hauria si algun dia la llengua majoritària a l'Estat fos la catalana? D'aquí neix el complex d'inferioritat tan gran que tenen els espanyols respecte a nosaltres. Per un costat, ens diuen que som espanyols i que el nostre poble, cultura i llengua formen part de les nacionalitats d'Espanya, però per l'altre s'adonen que som la negació de l'Estat nació en què creuen viure. No només ens veuen poc espanyols, sinó que només pel fet d'existir estem qüestionant la seva identitat nacional. No és que els catalans volguem ser diferents, és que ho som. Per això de vegades des de la més pura innocència et diuen coses com "Vale, ya entiendo que entre vosotros hableis catalán, pero haciendo el amor os saldrá el español, no?" Jo, personalment, no els en culpo. Si a tu t'expliquen que Espanya és una nació i que la seva llengua és l'espanyol, ¿què coi foten aquells del nord-est que diuen que són i parlen una altra cosa? Una de dues; o ho fan per tocar els nassos, o ho fan perquè són uns nostàlgics i s'han quedat ancorats en el passat en comptes de mirar cap al futur. No entenen que encara estiguem insatisfets. Ens diuen que tenim la gran sort de poder ser dues coses. Som tan espanyols com qualsevol altre espanyol, però a més tenim la sort de tenir un suplement cultural (com la llengua, el folklore, etc.) que ens enriqueix respecte als altres espanyols. Podríem dir que els catalans som espanyols enriquecidos, com un arròs fet amb avecrem, però en comptes d'avecrem és catalanitat. Però atenció, perquè una cosa és el que diuen i una altra és el que pensen. Per exemple cada vegada que he anat a fer un càsting a Madrid, i no han sigut pocs, el primer que et diuen és si tens accent català, perquè si el tens no caldrà ni que facis la prova. I llavors és quan jo em pregunto, ¿però no havíem quedat que jo era espanyol? Quin problema hi ha si tinc accent català? ¿Per què els agrada tan poc als espanyols no catalans, que els espanyols catalans tinguem el nostre accent al parlar la llengua comuna de tots els espanyols? O és que potser un català és un espanyol defectuós? ¿Per què he de dissimular el meu accent parlant espanyol si se suposa que també és la meva llengua, en el meu suposat país? L'únic que demano a Espanya és que ens digui quin model d'Estat voldria tenir. ¿Un model realment plurinacional on cap "nacionalitat històrica" estigui per damunt de les altres, ni culturalment, ni lingüísticament, ni mediàticament? ¿O potser prefereixen una Espanya uninacional com la que tenim ara, on ens deixen ser el que volem (catalans, bascos, gallecs...) dins dels nostres territoris perifèrics, però simplement no existim com a poble ni dins ni fora del nostre Estat? Perquè d'idiotes no en som, i ara mateix Espanya no és un Estat plurinacional. En un Estat plurinacional, per exemple, hauríem de poder sintonitzar totes les cadenes de televisió de les diferents nacions d'aquest Estat, en comptes de rebre només les emissores de la nació espanyola a part de l'autonòmica que et pertoqui. Per què jo no puc veure Euskal Telebista igual que veig Televisió Espanyola? I per què un paio de Valladolid no pot veure TV3? Doncs perquè de la mateixa manera que jo entenc que sóc un ciutadà d'un Estat plurinacional i no em molesta veure que comparteixo un espai comú amb gent d'altres nacions, per molts espanyols aquesta diversitat ataca directament la seva espanyolitat. Perquè així els ho han explicat des de petits i així els interessa continuar pensant de grans. Jo sóc un paio obert. Ja fa temps que em sento ciutadà europeu i no tindria cap problema a sentir-me un ciutadà espanyol si aquest Estat no s'encaparrés a ser una única i gran nació. Però si convertir l'Estat espanyol en un conglomerat de nacions no és el que la majoria dels espanyols volen em sembla bé, però que no m'obliguin a mi a ser el que jo no vull ser. Voler la unitat d'Espanya no és un crim, com tampoc ho és voler la independència de Catalunya. Per això es va inventar la democràcia, per no haver-se de barallar per assumptes com aquests. En una democràcia no hi ha bons ni dolents. Ni actituds equivocades ni actituds encertades. En una democràcia guanya la majoria. I penso que aquesta és una premissa que la majoria dels catalans tenim claríssima. Però, i els espanyols? Són realment demòcrates abans que unionistes? Els catalans tenim por. Fa anys que estem acollonits pel simple fet de ser qui som. Ens fa tanta por que ens piquin el crostó que estem disposats a ser espanyols, bilingües i el que faci falta, tot i ser conscients dels riscos que comporta la binacionalitat per a la cultura i la llengua de la nació més dèbil. Perdem el cul per ser acceptats i estimats per aquells als quals més molestem, només pel fet de ser qui som. Si continuem així, cada vegada que demanem més autogovern, diners o el que sigui, més culpables ens sentirem de ser qui som, fins al dia que ser català serà sinònim de tanta misèria que acabarà sent millor deixar-ho córrer. Penso que ha arribat el moment de treure'ns les pors de sobre. De ser valents. De respectar-nos a nosaltres mateixos com nosaltres repectem els altres. De dir el que pensem sense complexos. De despullar-nos encara més i lluitar per la nostra identitat, abans no sigui massa tard. |
||