Demà farà 25 anys de les primeres eleccions democràtiques després de la mort del dictador. Unes eleccions que, cal no oblidar-ho, es van fer sense respectar escrupolosament la llibertat d'associació política, sense la qual no hi ha sistema democràtic. Potser molta gent no ho sap o simplement no ho recorda, per això és bo fer memòria històrica i recordar que els drets polítics eren limitats fins a l'extrem que Esquerra Republicana de Catalunya no va ser legalitzada i no va poder concórrer com a tal a les eleccions. És important recordar avui aquest fet com a acte de memòria històrica però també perquè ens dóna mesura de les notables dificultats amb què es va realitzar la transició política a Catalunya i Espanya. Ja sé que això no té avui gaire importància, i ben segur que la presència nominal d'ERC a les eleccions (els seus dirigents van concórrer dintre d'una llista que es deia Esquerra Catalana) no hauria canviat el resultat del 15-J de 1977. No és casualitat, però, que l'únic partit no legalitzat fos el que durant la II República havia ocupat la presidència de la Generalitat. La no-legalització d'ERC era la manera més clara que el règim predemocràtic -vigilat estretament pels autèntics poders franquistes- va tenir per estalviar-se qualsevol ensurt i qualsevol lligam amb la legalitat democràtica anterior a la dictadura. Alguns diuen que ERC no va ser legalitzada per la seva vocació republicana, però sincerament a mi això no em convenç, entre d'altres coses perquè en aquella època fins i tot el PSOE era partidari de la república com a forma de govern. A Espanya sempre li ha preocupat més què passava amb la seva integritat territorial que amb les formes que les seves institucions prenien, i si no, només cal recordar aquella expressió de antes roja que rota, que continua sent de rabiosa actualitat (declaracions de l'alcalde Vázquez abans d'ahir).

Vint-i cinc anys després cal afirmar sense embuts que el camí recorregut ha estat gran i que en general hi ha hagut una estabilitat política i social que aleshores no era evident -com no ho és mai en cap transició- i que fa que avui es pugui afirmar que s'ha arribat a un punt de no retorn amb els drets i les llibertats assolides. Ara bé, aquesta afirmació no ha d'amagar un altre aspecte de la realitat política actual: hi ha encara moltes coses que la Transició no va saber resoldre i que fins avui ningú ha posat fil a l'agulla per resoldre-les. És evident que em refereixo a la institucionalització i al reconeixement de la realitat plurinacional a l'Estat. A la Transició tothom va ser en aquesta qüestió molt prudent, especialment els dirigents polítics del catalanisme i el basquisme. Les demandes van ser plantejades amb màxima prudència i sense gaires exigències. Tothom sabia que si alguna cosa amenaçava l'aparent tranquil·litat de l'exèrcit era precisament aquesta. És fàcil a pilota passada dir què s'hauria d'haver fet per assolir un reconeixement plurinacional de l'Estat en la Constitució de 1978 i com s'hauria d'haver fet. Per tant, no pretenc ara donar lliçons. Però és evident que allò que no es va fer aleshores o que simplement no es va aconseguir es pot plantejar ara. És més, és imprescindible que ara es plantegi si no es vol que aquest tema generi en el futur noves tensions que se sumin a les que ara ja hi ha, la més directa de les quals és la violència al País Basc.

Vint-i-cinc anys de les primeres eleccions democràtiques haurien de servir per fer un balanç de tot allò que no ha acabat de funcionar en democràcia a l'Estat espanyol. No cal que ens removem permanentment en les aigües de la satisfacció. Ja sabem que en general ha anat bé; ara cal plantejar-se com pot anar millor. No assumir això és jugar arriscadament a retrocedir els propers anys. La meva sensació és que darrerament hem començat a retrocedir. Per això ara cal tornar a pensar en el futur, com es va fer durant la Transició, i no només a gestionar el present.