Que el PP i el PSOE com abans ja va fer Franco remoguin cel i terra per recuperar la sobirania de Gibraltar diuen que és un «deure patriòtic». Ara bé, que Catalunya es refereixi a aquest mateix tractat i reclami els seus drets històrics, pels polítics espanyols és una ximpleria.

Fa uns dies, el president Pujol va tenir l'encert de dir que si els espanyols estan tan decidits a forçar el govern britànic a revisar el Tractat d'Utrech per aconseguir la recuperació o com a mínim la cosobirania de Gibraltar, en poder anglès des del 1713, que això també hauria de servir per a Catalunya, ja que com a conseqüència d'aquest tractat en què la corona anglesa va deixar abandonats els catalans a la seva sort en la Guerra de Successió al tron espanyol a canvi d'obtenir la sobirania de Menorca i del penyal poc després arribaria la victòria de les tropes francoespanyoles de Felip V i el decret de Nova Planta de 1714, amb el qual els Països Catalans perdrien els seus drets històrics, uns drets que mai no hem renunciat a recuperar. Pujol, doncs, no va fer res més que reclamar per a Catalunya el que qualsevol mandatari voldria per al seu país: la pròpia sobirania. Tant de bo ho fes més sovint. I és que aquest és un dels temes preferits de Pujol, ja que si bé el nostre president s'ha fet un fart de repetir fins a cansar-nos que el projecte nacionalista que ell encapçala no és independentista i no té per objectiu la secessió de la nació catalana del regne d'Espanya, sí que, en canvi, tot sovint ha fet referència a la situació en què Catalunya es trobava abans de 1714 posant-la com a model a recuperar a llarg termini. És a dir, un estatus que es caracteritzaria per un pacte amb la monarquia espanyola segons el qual Catalunya i les terres d'Espanya compartirien rei però res més que no fos producte d'acords entre iguals, no com ara en què el Principat de Catalunya té una relació de subordinació envers l'Estat producte d'una Constitució i d'un Estatut que no han reparat la injustícia històrica que va suposar per a Catalunya la pèrdua de les seves llibertats nacionals.

La resposta dels líders dels principals partits espanyols PP i PSOE en relació amb les paraules de Pujol va ser de desautorització i fins i tot de burla. Concretament, un important dirigent socialista va dir que com podia «el president de la Generalitat, que sempre presumeix de ser modern i avantguardista, referir-se a fets de fa prop de 300 anys». Unes paraules que em fan arribar a la mateixa conclusió de sempre: la barra que tenen els espanyols és immensa. És a dir, que populars i socialistes com abans ja va fer Franco remoguin cel i terra per recuperar la sobirania d'un territori minúscul que Espanya va perdre mitjançant un tractat internacional signat i rubricat és un deure patriòtic i una qüestió d'honor. Ara bé, que Catalunya es refereixi a aquest mateix tractat i que reclami que es tingui en compte que com a conseqüència d'aquell text es va iniciar un període de persecució contra els drets nacionals, culturals, lingüístics i econòmics de tots els catalans, pels polítics espanyols és poc menys que una ximpleria. Doncs no. Les conseqüències d'aquell tractat ens afecten a tots i si cal entrar a revisar-lo cal fer-ho no d'una manera parcial i esbiaixada, com voldrien els espanyols, sinó en la seva totalitat, ja que si Espanya hi va perdre uns pocs quilòmetres quadrats, Catalunya hi va perdre el dret a existir.

Per altra banda, sorprèn la insistència hispànica a reclamar aquest territori situat en terres andaluses i que en canvi cap dirigent espanyol no hagi reivindicat per a Catalunya el territori de la Catalunya Nord, que va ser cedit pels espanyols a França que l'havia ocupat amb la força de les armes en virtut del Tractat dels Pirineus l'any 1659, un acord en què no es va consultar la Generalitat i que es va adoptar en contra de la voluntat popular, tant dels catalans del sud com del nord, els quals van organitzar una resistència a ser incorporats a França que va durar 50 anys i que va comportar morts i una dura repressió. Per què, doncs, el poder polític espanyol insisteix tant al govern britànic perquè li retorni el penyal, un enclavament en què es podria dir que no es va produir gairebé cap persecució de la població autòctona d'aleshores, i que en canvi ni Aznar, ni Rodríguez Zapatero, ni el rei s'adrecin al govern francès un país també soci de la UE per reclamar la recuperació de les comarques nord-catalanes? O és que aquells territoris no formaven part de la monarquia hispànica encara que només fos per una qüestió dinàstica i no pas nacional tant com Gibraltar en l'època dels Àustries? O és que els ciutadans nord-catalans que van ser durament represaliats no mereixien ser defensats pel rei d'Espanya tant com si haguessin format part del regne de Castella? La resposta a aquestes preguntes es troba en el fet que la recuperació d'aquest territori reforçaria el nacionalisme català i que, en canvi, obtenir el penyal enfortiria el nacionalisme espanyol. Sigui com sigui, i per circumstàncies de la història, ara a catalans i gibraltarenys ens agermana el mateix clam: boti, boti, boti, espanyol el qui no boti!