A la vista que a Catalunya ja fa bastant temps que no s'hi fa res que destaqui, Joan Clos i uns quants amics han decidit fer una gran celebració del desè aniversari dels Jocs Olímpics Barcelona 92. Els actes se celebraran tan en positiu que fins i tot està previst (només faltaria) retre l'enèsim homenatge al senyor Juan Antonio Samaranch. Ara: penso que potser la lectura d'aquest desè aniversari hauria de ser més aviat negativa, si es tracta de tocar de peus a terra. El 1992 va ser una mena d'immens miratge col·lectiu per a Catalunya. Molts catalans es van creure no solament que eren el melic del món, sinó que havien passat la mà per la cara a Madrid. Ingenus! Ara, amb deu anys de perspectiva, ja podem aterrar a la crua, trista i tèrbola realitat. La realitat és que Barcelona 92 va ser pura façana. Va ser un any en què es van fer coses a Barcelona. Però una ocasió aïllada i puntual. Només cal veure com han evolucionat en els darrers deu anys les infraestructures a Barcelona i a Madrid per adonar-nos de com n'estem, de malament. A Madrid tenen el metro fins a l'aeroport, tenen un aeroport que mereix aquest nom (no com el del Prat), tenen un munt de meravellosos cinturons de circumval·lació (mentre les rondes de Barcelona fa anys que estan col·lapsades), tenen línies d'AVE, tenen autovies de franc, tenen museus, tenen les seus d'empreses i multinacionals, tenen una Fira que va d'allò més bé i un llistat inacabable de coses que a Catalunya ni gosem somiar. I Madrid ha aconseguit tot això per la cara, perquè ells són la capital, sense l'estrambòtica excusa d'uns Jocs Olímpics. A Madrid s'hi gasten milionades perquè sí, perquè Aznar o Felipe González, quan manava, volen. I punt. En canvi, Barcelona necessita muntar uns Jocs Olímpics o inventar-se un Fòrum 2004 per poder tocar uns quants euros. ¿I és això el que celebrem? Això hem de commemorar? Una vergonya col·lectiva?

Fa temps vaig sentir l'admirat professor Xavier Sala i Martín dir que, amb el dèficit fiscal de Catalunya, es podrien organitzar tres Jocs Olímpics cada any. Si no fos per aquest dèficit, doncs, des de 1992 fins ara hauríem pogut organitzar trenta Jocs Olímpics. I, ben mirat, més que celebrar els Jocs de Barcelona 92 que vam tenir, ¿no seria més lúcid reivindicar els 29 Jocs Olímpics que ens han pres?