DESPERTA'T CATALUNYA!!
Autor: Josep-Lluís Carod-Rovira.
President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
   

Durant el darrer quart de segle, des de l'alba mateix del 15 de juny de 1977 i, probablement, d'ençà d'un temps abans i tot, la prioritat absoluta de les principals forces polítiques catalanes ha estat la modernització i democratització d'Espanya. L'esforç ingent dut a terme pels partits protagonistes de la Transició, amb el pas del temps, ha donat ja els seus fruits amb èxit. Espanya ja no és, com abans, un estat endarrerit i autoritari, desprestigiat i vist amb menyspreu a l'exterior, sinó ben al contrari. Avui està ben vista internacionalment, ha avançat i s'ha posat al dia en tots els àmbits i, per a un ciutadà espanyol o una regió espanyola qualsevol, és un Estat del tot democràtic, homologable a qualsevol altre de la Unió Europea. No tan sols, doncs, disposa d'infraestructures modernes, sinó que és un Estat tan descentralitzat que, fins i tot, ha convertit en comunitats autònomes territoris i províncies que, mai a la vida, no havien ni previst ni reivindicat de ser-ho, però que avui disposen de govern, parlament, bandera i himne propi i tot... Francament, no es pot demanar més!

Amb la UCD, amb el PSOE, amb el PP, hi ha hagut catalans en el govern de l'Estat compromesos amb aquesta prioritat espanyola, sigui com a ministres, sigui com a vicepresidents o portaveus de l'executiu espanyol. I també, en tots els casos, l'elecció dels diferents presidents del govern i, ben sovint, els pressupostos anuals de l'Estat, han comptat amb el vot favorable de CiU, sempre d'una lleialtat a prova de bomba. I ha estat així malgrat que les inversions públiques estatals ens han situat sempre a la cua i, per tant, han frenat la dinàmica ascendent i activa pròpia de la societat catalana que, paradoxalment en democràcia, ha vist com el seu progrés i la seva pròpia modernització trobaven obstacles, a benefici d'altres zones. Prioritzar, modernitzar i arreglar Espanya ha significat deixar de fer-ho amb Catalunya, malgrat el discurs provincià i autojustificatiu que assegura que tot el que és bo per a Espanya, també ho és per a Catalunya. Fer passar davant Espanya en el llistat de prioritats, per part dels grans partits catalans, ha tingut com a conseqüència que s'ha fet passar enrere Catalunya.
Mai, en cap govern espanyol, ni tan sols l'any dels Jocs Olímpics, Catalunya ha rebut una inversió pública que s'acostés al que ens correspondria per població, per esforç fiscal o per aportació al PIB. Contràriament, els pressupostos estatals han beneficiat d'una forma escandalosa tant la capital de l'Estat com altres territoris més al sud peninsular, afavorits amb unes infraestructures sobredimensionades per les seves necessitats i usos reals -AVE, esplèndides, espaioses i poc utilitzades autovies lliures de peatge, etc.- i on la pluja de diner públic tan sols ha servit per incrementar-hi el nombre ja prou elevat de funcionaris, però no per crear-hi llocs de treball, noves empreses i infondre-hi els valors de la cultura emprenedora com ara l'esforç, l'estalvi, el risc, la iniciativa...
En tot aquest període, Catalunya mai no ha alçat la veu més del compte, no fos cas, però sobretot en cap ocasió no ha gosat assenyalar, amb claredat, uns objectius propis com a comunitat nacional que anessin més enllà del que hem aconseguit fins ara. Aquesta actitud de contenció, pel que fa als nostres interessos col·lectius, ha estat elogiada pels polítics espanyols de tots els colors, que l'han qualificada de "gest de responsabilitat", "visió d'Estat" (d'Estat espanyol, naturalment...) o de "comportament solidari". Amb quatre copets a l'esquena sortint del despatx ministerial, un vermut al Palace, un àpat més o menys secret a la Moncloa o una recepció a la Zarzuela, a peu dret, n'hi ha hagut ben bé prou per neutralitzar qualsevol temptació d'una política clarament nacional a Catalunya, com el govern basc l'ha aconseguida per a Euskadi. D'aquesta actitud no hauria de dir-se'n precisament responsable, sinó més aviat a l'inrevés o, en el millor dels casos, ingènua, si no fos que els rèdits d'aquesta ingenuïtat no han estat pas perjudicials per a alguns dels seus protagonistes o persones properes a ells. A l'hora de la veritat, els catalans a Madrid han funcionat molt més com un lobby empresarial que com els representants democràtics d'un país en ple procés de reconstrucció nacional.
Però, a més, sempre que, des de la societat catalana, s'han alçat veus d'alerta, reclamant un nou horitzó per a Catalunya, el foc reivindicatiu ha estat apagat d'immediat, amb el pretext que "ara no toca", condemnant així a l'excentricitat, la radicalitat o la marginalitat tota aquella persona o col·lectiu que era capaç d'imaginar-se un altre paisatge per al nostre país. El govern català i el primer partit de l'oposició han frenat molt més que no pas estimulat els moviments cívics i les consciències lliures que no han dubtat a parlar clar i català, quan ho han cregut convenient, i sempre han ajornat per a un demà sense data les nostres legítimes aspiracions com a poble. ERC ha conegut en carn pròpia què significa ser escarnit i ridiculitzat per adoptar posicions més ambicioses des del punt de vista nacional i constatar com érem desqualificats, per no ferir la sensibilitat dels nostres adversaris... No molestar Madrid, que a Madrid no s'espantin, que no s'ho prenguin malament, s'ha imposat sempre a qualsevol altre criteri d'una volada moral una mica superior.
Avui, però, enfront de l'ambigüitat del discurs de la Transició, de les posicions políticament correctes i de les actituds domesticades, ens cal un discurs comprensible, uns objectius clars i nets i una frescor de comportament que ens facin veure que encara som un país viu. Necessitem una sacsejada moral, un terratrèmol col·lectiu, un esclat civil que posi fi a aquest llarg període de conformismes, de gestos calculats, de declaracions previsibles, en definitiva, un Desperta ferro! que ens tregui del son profund i avorrit de la passivitat acomodatícia d'ara. Necessitem gent valenta, amb iniciativa i idees clares, capaç d'arriscar-se i de plantar cara quan faci falta, que cregui que el país sempre és primer que nosaltres mateixos i que faci passar Catalunya per davant dels interessos personals.
Gent capaç de promoure un veritable redreçament democràtic i per a qui la paraula dignitat no sigui un mot estrany, sobrer o ridícul. Dirigents que ens retornin l'autoestima per la nostra llengua, que valorin les nostres coses, apreciïn l'esforç diari d'empresaris i treballadors, de creadors i artistes. Però gent, també, que ens digui, d'una vegada, què volem ser quan siguem grans, quin futur volem per al nostre país i quan... Per exemple, una nació lliure en el marc europeu, horitzó només impossible per a aquells que prèviament ja hi han renunciat, perquè mai Europa no havia estat tan unida com ara però, tampoc, mai Europa no havia tingut tants Estats com ara i, una bona part d'ells, amb prou feines si tenen una dotzena d'anys de vida...
Font: AVUI