ESPANYA I EL JULIVERT
Autor:
Josep Lluís Carod-Rovira
  President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

Per a aquells que tenim una tirada natural a observar el món amb un cert sentit de la ironia, cal reconèixer que el regne d'Espanya ens ha donat, aquestes darreres setmanes, motius diversos per al nostre gaudi personal. Hi ha qui assegura que la història, tal com ens és transmesa, sempre és escrita pels vencedors. I també que la noció de normalitat, en política, tan sols la dóna l'Estat. Així, l'expressió Estat espanyol o Estat francès se'ns mostra com a normal, inofensiva, natural, en el paisatge polític d'aquests verals. Fins i tot Estat californià o Estat de Baviera, però vet aquí que el simple esment conjunt dels mots Estat i català, donant lloc a la fórmula Estat català, apareix ja com una solució lingüística capaç de generar calamitats d'una perversió institucional qui-sap-lo!
Qui disposa d'Estat, doncs, no ha de donar explicacions de res, a ningú, perquè és normal que faci tot allò que vulgui, ja que, al cap i a la fi, té la impunitat -és a dir, la sobirania- per decidir, que és allò que correspon als Estats. Però qui no en té, es passa tota la seva existència bo i justificant-se per cada acció que fa o per cada omissió que comet. Luxemburg, amb mig milió d'habitants, no ha de retre comptes a ningú, perquè és Estat i en té. Nosaltres, amb una dotzena llarga d'habitants més, tan sols al Principat, que no som Estat però que en paguem un, no podem decidir ni quins dies fem festa laboral, ni si acceptem els peatges de les autopistes, ni si tenim seleccions esportives pròpies, ni si posem una placa metàl·lica que ens identifiqui als vehicles, ni si igualem les pensions al salari mínim interprofessional, ni si tenim jutges, funcionaris o policies que sàpiguen la llengua de la societat que els paga i per a la qual treballen...
Qualsevol pas en aquesta direcció és vist com a excessiu, si no declarat, directament, com a ridícul, provincià, tronat, nacionalista... Com ja se sap, els Estats i la seva població, els seus governs, els seus polítics, els seus mitjans de comunicació, els seus intel·lectuals, tots, vaja, mai no són nacionalistes, sinó patriotes... Actituds semblants o idèntiques d'afirmació o defensa de la identitat nacional pròpia són vistes com a excessives, perilloses i titllades de "nacionalistes excloents", cas que procedeixin de nacions sense Estat, de pobles que no apareixem en els mapes polítics que són, de debò, els únics que compten i no, doncs, els del temps. Però si són els Estats els que reaccionen en defensa dels seus interessos nacionals, aleshores no són nacionalistes sinó patriotes, gent responsable, digna, valenta, coherent... Allò que ells fan és normal, lògic, de sentit comú, mentre que si són comunitats nacionals sense Estat els que actuen de forma similar, aleshores es tracta d'actituds radicals, extremes, intolerants, que cal combatre i criminalitzar com sigui.
Amb un parell de banderes marroquines, una tenda de campanya i una dotzena de militars fotent-se de fàstic sota un bat de sol, en un illot deshabitat, a tocar de la costa africana, n'hi ha hagut ben bé prou perquè es desfermés, amb una intensitat inusitada, tot el pòsit d'espanyolisme cultural, polític, sociològic i àdhuc insular que es troba en els fonaments de la política espanyola i de la seva mentalitat col·lectiva. La situació és tan ridícula, començant pel mateix nom de l'illot -Perejil!-, que no és fàcil d'entendre la magnitud mediàtica que l'episodi en qüestió ha adquirit en els mitjans de comunicació espanyols i catalans i tot, de tal manera que la mateixa TV3 ha arribat a enviar-hi un equip especial per cobrir el diguem-ne esdeveniment... Tractant-se d'un afer d'alta volada política i de tanta transcendència en el nou ordre mundial, no és gens estrany que hi hagi dit la seva el nostre conseller en cap, fent costat, naturalment, a l'actitud valenta i decidida del govern Aznar, en comptes d'aprofitar la conjuntura per, simplement, callar. Mare de Déu santíssima, però què hem fet nosaltres, perquè ens facin passar tanta vergonya? Encara podem caure més baix, com a país?
Sembla com si, de cop i volta, un bocí de terra erma on temps enrere s'hi havia fet julivert, s'hagi convertit en la primera prioritat del govern espanyol: poca feina! Figura que l'honor, la sobirania i la integritat territorial d'Espanya estan en perill, després del cop d'efecte protagonitzat pel Marroc, just el mateix dia que Mohamed VI, el seu rei, fa veure que es casa... La mateixa Unió Europea hi ha intervingut, tot declarant solemnement que es tractava d'una "violació del territori espanyol"! Però, fins a la setmana passada, aquell tros de rocam i matolls no havia ni tan sols merescut una línia en l'Estatut d'Autonomia de Ceuta -ciutat africana de sobirania espanyola, envoltada de territori marroquí per totes bandes-, igual com el 1912 tampoc no havia estat esmentat en el Tractat sobre el Protectorat del Marroc, signat per França i Espanya. Avui, més de mig miler de militars espanyols, amb fragates, corbetes, patrulleres i helicòpters han tornat a la zona, per exhibir la seva potència bèl·lica. Un escenari, aquest, una mica més nombrós i ben dotat que aquell que hi havia a l'illa de Perejil, durant els anys seixanta, quan la unitat d'Espanya la hi defensaven, àrdidament, tan sols quatre (soldats) i un caporal, per a ser exactes...
Tota aquesta bafarada de nacionalisme ranci, que ens cau a sobre al bo de l'estiu, culmina un període realment antològic de manifestacions públiques d'espanyolisme tronat, xaró i d'una carrincloneria com per llogar-hi cadires. Les rucades que s'han arribat a sentir, per exemple, a propòsit de la pretesa espanyolitat de Gibraltar -per més que els seus habitants no en vulguin ni sentir parlar!- són dignes dels temps gloriosos d'aquell ministre d'Exteriors espanyol que es deia Fernando María Castiella. En dictadura o en democràcia, la política exterior espanyola no sembla mirar gaire més enllà dels penyals: Gibraltar, Alhucemas, Perejil... El Festival d'Eurovisió, d'altra banda, va permetre la recuperació del crit de guerra ¡Arriba España! d'infausta memòria, després d'haver denunciat la derrota de la representant espanyola, a causa de la conspiració judedomaçònica protagonitzada pels països escandinaus... I el mundial de futbol ha estat el marc incomparable on s'ha fet realitat una revelació fins ara insospitada: "¡Dios es español!", que va dir un periodista esportiu, compatriota seu, després d'un gol de la seva selecció...
En fi, potser l'únic que hem trobat a faltar, entre tanta indigència mental, ha estat la docta opinió de certa intel·lectualitat d'esquerres, professionalitzada a castigar els excessos nacionals de Catalunya i d'Euskadi, ells que, com hem vist, no són nacionalistes, sinó patriotes, constitucionals, és clar. Deuen ser de vacances... Uf, quina gent, quin país!
Font: AVUI