NECESSITEM ESTAT
Autor:
 Josep Lluís Carod-Rovira
  President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

La reivindicació de l'Estat, d'un Estat per a Catalunya, forma part de la tradició política del catalanisme des dels seus orígens, de manera que pot afirmar-se que és, clarament, un objectiu fonamental imprescindible, per assegurar la continuïtat del poble català com a societat nacional diferenciada. Històricament, el republicanisme del nostre país sempre havia concebut un marc de convivència amb els altres pobles peninsulars, Portugal inclòs, des d'una concepció federal, en peu d'igualtat en drets i deures, que, en tots els casos, preveia un Estat per al Principat.

És per això que quan Valentí Almirall, capdavanter del sector més catalanista del federalisme, va editar un diari, va adoptar el nom El Estado Catalán com a capçalera del periòdic, entre el 1869 i el 1873, any en què hi hagué ja els primers intents de proclamar un Estat català per part dels representants de les diputacions de Catalunya i de les Balears, des del Palau de la Generalitat... Més tard, el 1873, Vallès i Ribot redactà un projecte de Constitució de l'Estat català, dins una federació espanyola. Calgué esperar al 1919 perquè Francesc Macià, amb la Federació Democràtica Nacionalista, fes un pas endavant, plantejant la consecució de l'Estat català, com a requisit previ per a qualsevol federació posterior d'un abast territorial més ampli. I el 1922 el mateix Macià, fundant l'organització Estat Català, definia amb claredat l'objectiu d'un Estat nacional plenament sobirà, tot donant així satisfacció, finalment, als nuclis de catalans d'Amèrica que, sobretot des de Cuba i des de l'Argentina, feia ja molts anys que ho reivindicaven.
Deixant enrere temps tan reculats, el cert és que, després del llarg parèntesi del franquisme, el catalanisme i l'esquerra majoritaris, del 1977 ençà, només s'han preocupat d'un sol Estat, l'espanyol, de modernitzar-lo i democratitzar-lo, més que no pas de la possibilitat de dibuixar, ni que fos en un horitzó llunyà, l'objectiu d'assolir un Estat propi. És ben cert, però, que en el procés de construcció de la Unió Europea, han anat canviant algunes formes clàssiques d'expressió de la sobirania de manera que, avui, la noció de frontera i de moneda nacional ja pertany al passat i, en alguns àmbits -com ara el consum, la competència, l'agricultura o el medi ambient, posem per cas-, la capacitat de decisió supraestatal ja pesa més que l'estatal. Així i tot, a despit dels discursos sobredimensionant el paper de les dites regions, la veritat és que Europa la fan els Estats i que són aquests els únics que de debò la construeixen i que hi tenen un paper protagonista. Continuar amagant l'ou amb el discurs ingenu sobre les regions és tancar els ulls a la realitat, enganyar-nos fent-nos passar amb passeres i, més clarament, no tenir el coratge de plantejar l'única sortida digna: un Estat per a Catalunya. Per més sobirania que cedeixin o deleguin, doncs, els únics que, realment, compten a Europa són els Estats. Ells preserven una imatge de poder polític i respecte públic real, amb tota la simbologia i la cultura que això genera i implica, tant per als nacionals del país, com per als de fora. I, mentre no s'inventi una cosa millor, necessitem un Estat, com ja tenen altres països europeus. Com menys Estat millor, ni que sigui català, però, al cap i a la fi, Estat. En uns moments en què, com ens adverteixen sempre els que ja tenen Estat, els Estats perden pes, no és gaire creïble, ni seriós, que pretenguin dissuadir-nos de la nostra voluntat i necessitat d'Estat. Sobretot perquè, si més no fins a la data present, no deixa de ser simptomàtic que cap Estat dels ja existents renunciï a ser-ne, malgrat la famosa crisi dels Estats en el moment actual. No s'entén, d'altra banda, per què es preocupen tant. Si, com ens asseguren, això dels Estats ja va de mal borràs, no cal que pateixin per nosaltres. Ja entrarem en crisi, quan ho facin també els altres. Però ens sembla d'un cinisme polític colossal que els que ja tenen Estat ens demanin a nosaltres, els que encara no en tenim, que hi renunciem, mentre ells que sí que podrien renunciar-hi, perquè són els únics que en tenen, no ho fan... Sospitem que, comptat i debatut, això de l'Estat no deu ser tan dolent i tan antiquat com ens asseguren.
De fet, avui vivim dos processos que avancen de manera simultània i que són, doncs, plenament compatibles i complementaris: mai la Unió Europea havia estat tan unida com ara, però mai tampoc hi havia hagut tants Estats europeus independents membres de la UE o bé aspirants a ser-ne. Dels quinze Estats actuals, per altra part, vuit són repúbliques i set monarquies, però dels tretze futurs possibles membres ja no hi ha cap monarquia... Del grup actual, Catalunya és més gran que Dinamarca, Finlàndia, Irlanda i Luxemburg, però si ho comparem a nivell de Països Catalans, aleshores també passem al davant d'Àustria, Bèlgica, Grècia, Portugal i Suècia. Nou dels quinze integrants actuals són, per tant, més petits que tota l'àrea catalana... Pel que fa al segon grup, el Principat sol és més gran que Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta i Xipre i el conjunt dels Països Catalans en són més que Bulgària, Hongria i Txèquia. En total, doncs, 10 dels 13 Estats aspirants són més petits que nosaltres i sis d'aquests Estats són del tot nous, és a dir, fa escassament una dotzena d'anys que van aconseguir la independència. Fins a aquell moment, eren simples territoris o regions d'altres Estats. Avui van amb el cap ben alt per tot el món i són tractats i respectats com a Estats sobirans que són.
En una societat de lliure mercat, els ciutadans i ciutadanes tenim dret a triar pel que paguem. I avui, nosaltres, paguem de la nostra butxaca un Estat -l'espanyol- que no ens serveix per a la defensa real dels nostres interessos de grup. Ni ens assegura unes condicions materials de qualitat de vida, amb un tracte no discriminatori quant a inversions amb la resta de l'Estat, ni ens garanteix tampoc la continuïtat d'expressió de la cultura nacional. No ens serveix, doncs. I quan una cosa no serveix hem de poder escollir-ne una altra, sobretot si ens la paguem amb el nostre esforç i els nostres diners. Si l'Estat espanyol no ens és útil, sinó més aviat una ruïna pel molt que ens costa i la mala prestació de serveis que ens fa, hem de poder triar-ne un altre que sí que ho sigui. Fins i tot, tenim dret a pagar el nostre propi Estat. Quan constatem cada dia el menyspreu, l'arrogància i la xuclada desorbitant de recursos que ens fa el govern espanyol -Aznar, Cascos, Salamanca, peatges d'autopistes, aeroport, TGV, CAT a les matrícules...-, un hom té dret a demanar-se què esperen els dirigents polítics que dirigeixen aquest país per fer un gest de dignitat i posar la nació catalana a l'hora d'Europa. No res d'excepcional, doncs. Tan sols allò que ja fa temps que tenen els altres: el seu Estat. No demanem cap privilegi, no. Simplement la mateixa independència, tanta o bé tan poca, com tenen els altres. Ni més ni menys que els altres. Si no hi ha prou valentia per fer-ho, val més que, d'una vegada per totes, deixem de parlar de nació catalana o de nació sense Estat. No per res. Només per un sentit elemental de la dignitat. I de la vergonya...
Font: AVUI