LA NOSTRA FESTA, EL NOSTRE COMBAT
Autor: Salvador Cardús i Ros. Sociòleg

Passa la festa nacional de Catalunya i, vint-i-cinc anys després de la gran manifestació que expressava la inequívoca voluntat nacional del nostre poble, encara discutim si ha de ser commemorativa o reivindicativa. O si cal conservar Els segadors com a himne o canviar-lo. I si no caldria canviar una data que, al capdavall, celebra una derrota. I hom se sent esgotat, en primer lloc, de tornar a escoltar una cançó de l'enfadós composta només per afeblir-nos. Però, sobretot, l'esgotament el produeix que ens hi deixem atrapar amb tanta innocència. Perquè hi ha qui discuteix aquestes coses de bona fe i que creu que són qüestions de les quals es pot opinar com qui diu que li agrada més el peix que no pas la carn o el dolç que el salat.

Cap país normal no discuteix els seus himnes per molt que siguin marxes militars o que tinguin textos revolucionaris amb crides a fer sang, cosa ben freqüent. Tothom entén el valor simbòlic de les cançons quan es converteixen en emblemes fora de les circumstàncies concretes en què van ser cantades per primera vegada. Si no, potser també hauríem d'acabar suprimint desenes i desenes de pàgines dels llibres sagrats de les nostres religions monoteistes que ara prediquen la pau i censurar-ne la seva lectura en les celebracions litúrgiques. I mira que és ben fàcil entendre que l'Onze de Setembre no se celebra cap derrota sinó la capacitat primer de resistència i, després, de redreçament després de l'agressió militar de qui encara ens tracta com a perdedors perquè s'adona que passen els segles i no ens donem per vençuts. Així mateix, hi ha qui s'entossudeix a fer-nos creure que festa i reivindicació són dues coses distintes i que cal triar. Però aquesta divisió no és pas un veritable dilema, sinó el corc de la destrucció de la festa. Perquè tota festa ha de tenir, necessàriament, els dos components. Tant és la celebració d'un aniversari com una festa major: sempre es combinen el goig del retrobament amb el desig d'un futur millor. En els aniversaris celebrem amb alegria els anys que s'han viscut i desitgem un reivindicatiu "per molts anys" que sabem precari. I a la festa major celebrem lúdicament la bona convivència al barri, poble o ciutat mentre la festa serveix per proposar-nos lluitar col·lectivament per millorar-la encara més, idea que sempre sol ocupar bona part dels discursos de les autoritats que ens representen. Per què si tota festa és celebració i reivindicació, totes dues coses plegades, no ho ha de ser la festa nacional dels catalans, com també ho és la de qualsevol altre poble?
Quan un debat dura més temps del que és raonable, cal començar a sospitar si realment hi ha un veritable dilema o si la discussió no emmascara un fals parany. I en el cas de l'Onze de Setembre, un parany que actua com un virus de la divisió, inoculat amb tota la mala intenció i que entra per l'arrel, circula pel nervi i ataca el cor del país. En un país normal, en tot cas, el debat és entre participar en les festes nacionals o quedar-se a dormir fins tard, com ja cantava Brassens fa anys, però no revisar cada any data, himne i significació.
Val a dir que, vist pel costat positiu, aquesta provocació permanent a la nostra voluntat de ser un poble emancipat, lliure, capaç d'exercir el seu dret a l'autodeterminació, amb totes les seves limitacions, ens hi ha fet resistents. Per una banda, és cert, la divisió ens debilita per les energies perdudes discutint absurditats. De l'altra, hem après a viure sense seguretats polítiques, en la provisionalitat del present i en la incertesa del futur. Fa temps ho va dir sàviament Joan Francesc Mira: tenim un país incert. I això ens fa quasi indestructibles. I només posen en perill el secret de la nostra fortalesa aquells que estan temptats a renunciar a un futur nacional incert però obert a la plenitud, a canvi d'obtenir la seguretat d'un present -digueu-ne Espanya federal, digueu-ne Espanya autonòmica- que els proporcionaria donar-se per definitivament vençuts a la batalla cívica i política que el país va emprendre, simbòlicament, aquell Onze de Setembre de 1714.
L'Espanya que mai no ens ha volgut diferents, cada any procura aixafar-nos l'Onze de Setembre per si amb la divisió interna ens pot fer més iguals. La celebració de fa vint-i-cinc anys no l'han païda, i no en voldrien una repetició que ara seria el preludi d'una emancipació definitiva. Per això, també aquest any, dos dies abans de la nostra festa, la combinació oportuna dels aparells estatals d'informació -allò que a les pel·lícules en diuen els espies- i els de la propaganda que en saben no tan sols l'abecé sinó totes les lletres, han escampat per l'aire la dosi corresponent de virus de la discòrdia. I, efectivament, la nostra vella classe política -que en això dóna mostres de senilitat anticipada- se l'ha empassada fins i tot amb un cert gust.
L'ignominiós atac a ERC -un ministre ha arribat a acusar Carod-Rovira de demanar a ETA atemptats selectius, com si els hagués donat una llista d'objectius- ha estat secundat amb entusiasme dissimulat per la resta de forces polítiques catalanes, que ara ja estan més atabalades a pessigar un vot d'aquí i un d'allà més que no pas a defensar la dignitat del país. I l'atac a ERC encaixava tan bé en les consignes d'ara...
Afortunadament, la resposta cívica del país ha estat més ràpida, més madura, més llesta a l'hora de veure la jugada. La incertesa ben assumida ens fa astuts. La majoria de ciutadans que s'han pogut expressar a través dels mitjans de comunicació, i allò que se'n sol dir l'opinió publicada, no s'han deixat enredar. La jugada era massa barroera per no veure-la. A part, és clar, d'aquells que estaven distrets raspallant la seva futura butaca al Parlament. És cert, president: entristeix veure la poca ambició patriòtica dels nostres polítics.