CARLES RAHOLA, EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES
La història ens torna a estafar, com si la derrota fos per sempre
Autora:	Pilar Rahola	Escriptora i periodista
Franco va matar molta gent. Aquesta veritat històrica, ben sostinguda per dades, dates i noms de dolorosa constatació, és inapel·lable. Recordar-la, en canvi, no només resulta xocant, en la nostra plàcida desmemòria actual, sinó que fins i tot resulta incòmode. El franquisme ha aconseguit, gràcies a la gran estafa de la Transició -que va significar un pacte de silenci fonamentalment damunt els crims i els seus responsables-, humanitzar el seu record, aprimar els seus flancs més foscos, maquillar les seves deus més negres. Així, lentament, hem anat teixint una memòria falsa allà on la real ni gosava existir, i hem reescrit la història. Ja sé que els llibres d'història respiren informació precisa del que va passar, i que els historiadors han parlat de feixisme i franquisme, de víctimes i botxins. Però, quin pes real té la història il·lustrada en una societat, si la història popularitzada és tota una altra? De què serveix l'extraordinari llibre de Josep Benet sobre l'assassinat legal de Carles Rahola, o tants d'altres que han fet la crònica negra d'aquell negre període? De què serveixen si els nostres joves no saben, i els nostres vells no volen saber que saben? I nosaltres? Nosaltres som els artífexs de l'amnèsia... El franquisme no només s'ha salvat de donar-nos comptes dels seus crims, sinó que fins i tot s'ha permès el luxe de negar-los, diluïts en el magma d'un present que tot ho perdona. El resultat és el que és: hi ha franquistes en càrrecs notoris, molts dels quals encara es permeten donar lliçons de democràcia. Alguns dels quals, recordem, havien signat sentències de mort... Hi ha declaracions permanents d'enaltiment de la memòria del dictador, en el que és un inequívoc acte d'apologia del feixisme. Per cert, l'apologia del feixisme no és il·legalitzable, llei pepera en mà? No caldria actuar contra l'alcalde de Castelló, o contra la Mercedes de la Merced, o directament contra l'antiga militant trotskista i actual dona de fer feines del pensament únic del PP, la insigne Pilar del Castillo? I, finalment, hi ha milions i milions de diner públic que nodreixen la bona salut econòmica d'una fundació que no només tutela la memòria del tirà, sinó que alimenta l'ou de la serp, intenta minar les bases de la democràcia i fa burla d'un drama que va sacsejar la vida de milers de persones. Com és possible que tot plegat passi? Com és possible que en plena democràcia tornin a matar les nostres víctimes, tornin a assassinar els Carles Rahola, els Companys, els Puig Antich, morts primer fusell en mà i ara afusellats per la negació del seu record, per la trivialització del seu assasinat? Doble manera de morir...
A Alemanya seria impensable i delictiu! Subvencionar una fundació nazi. A França l'escàndol d'una subvenció a algun nostàlgic de Vichy arribaria als fonaments de la República. Però a l'Espanya aznariana, sòlidament ancorada en els fonaments de la Contrareforma imperial, perfectament reconciliada amb la seva èpica més cañí, subvencionar la Fundación Francisco Franco no només és possible, sinó que fins i tot resulta lògic. La normalitat amb què cohabitem amb la memòria del franquisme i, ai las!, amb els franquistes, dóna la mesura del gruix de la nostra amnèsia. La mesura, doncs, de la nostra derrota. Franco va guanyar una guerra en el passat, i va esdevenir el tirà funest, mediocre i dolent de milions d'ànimes entristides. Però el que mai no hauríem imaginat, si més no els ingenus impenitents, que som la majoria, és que també guanyaria el futur, reconstructor de la seva pròpia misèria, reinventor de la seva pròpia imatge. Ens varen matar, empresonar, envilir, humiliar, corrompre, víctimes tots si no vàrem ser botxins. I ara tornen a envilir-nos, bo i rient-se de la nostra condició de víctimes. Els milions que el Partit Popular dóna a la fundació d'un assassí reboten en la pròpia dignitat, com si fossin bales...
Gosaria dir, tanmateix, que si tot això passa és perquè tenim una societat servil, ensinistrada en el domini, probablement derrotada individu a individu, cervell a cervell. Em recorden els amics que Franco va morir al llit, ergo... I és cert. Fórem una societat realment derrotada, realment destruïda, tant que l'antifranquisme era tan notori com escàs, tan actiu com feble. Però, com és possible que desenes d'anys després, bellament embotits en el vestit nou de la democràcia, novament dignificats, encara no haguem recuperat els mínims d'autoestima que ens fan vencedors? Com és que davant el franquisme som novament derrotats, una vegada i una altra? Que no queda dignitat en la nostra societat? Que no queda capacitat d'indignació?
Penso en el Carles Rahola, aquell home bo que es va passar la guerra salvant vides i alimentant la cultura de la pau, i fou condemnat a mort justament per això. Penso en el nostre President màrtir, assassinat perquè era el representant d'un país conquerit. Penso en tots els nostres homes i dones que varen lluitar, jugant-se la pell en tants moments difícils. Penso en la nostra companya de diari, la Isabel-Clara Simó, que bé podria explicar-nos fins a quin punt el franquisme fou vil. Penso en tots els morts anònims, caiguts sota la bales dels Camps de la Bota que poblaren la nostra misèria, en els empresonats, en els exiliats, en la cultura destruïda, en la llengua ferida, en... Penso que la història ens torna a estafar, com si decidís que la derrota d'un moment fou una derrota per sempre. Què punyetes passa, conciutadans, en aquesta societat d'homes i dones sense memòria, sense estómac, tal vegada sense autoestima?
41 milions de pessetes per als apolegetes del tirà. 41 milions de bales disparant al cos inert de la víctima ja morta. Negada en vida. Negada en el record.