EXISTEIXO, I TANT QUE EXISTEIXO!
Anna Rovira és un pseudònim al servei de la dreta espanyola de sempre
Autor:	Ferran Sáez Mateu
Hola, sóc l'Anna Rovira i, en primer lloc, voldria agrair al senyor Ferran Sáez Mateu que m'hagi cedit la seva plana de l'AVUI per desmentir algunes falsedats que s'han dit sobre la meva persona. Fa uns dies vaig publicar un article a l'Abc en què detallava les terribles maquinacions del senyor Carod-Rovira. Alguns mitjans van assegurar que jo no existia. Quina barra! Els puc certificar, amics meus, que existeixo. Bé, potser no em dic exactament Anna Rovira, però existeixo. El que passa és que, des de fa molts anys, duc una vida força discreta (compte amb les paraules: he dit discreta, no secreta). Parlant d'anys, els he de confessar que ja no sóc precisament una noieta. A moltes dones no ens agrada parlar de l'edat; a mi tant me fa, però. Sense donar xifres exactes -no crec que siguin necessàries- admeto que vaig començar a treballar a la premsa com a periodista freelance fa una bona colla d'anys -estic segura que el senyor Carod-Rovira encara no havia nascut-. Eren dies difícils; per culpa dels enemics d'Espanya, la postguerra va ser una etapa històrica terrible. En les meves primeres col·laboracions em va tocar explicar que la gana que es passava aleshores no tenia res a veure amb aquella política econòmica que anomenaven autarquia, sinó amb la conjura judeomaçònica, roja i separatista que encara amenaçava -i amenaça- la nostra pàtria. En la meva vida professional com a periodista, aquella va ser una de les èpoques en què vaig treballar més: quin tip de redactar articles d'opinió, editorials, cròniques de tota mena! Em reclamaven a tots els diaris -no només a l'Abc-, a totes les ràdios, a totes les revistes. Era a tot arreu. Quan va començar la tele, la cosa es va fer insuportable: també col·laborava diàriament en els informatius d'aquella casa, que aleshores estava ubicada al Paseo de la Habana. No sé com la vaig poder resistir, aquella feinada. Des del 1996 he tornat a pencar com un ase, potser més que mai, malgrat la meva edat. Crec que em mereixo una bona jubilació, però alguns coreligionaris diuen que encara estic en forma. Aquests dies de setembre, després de la meva visita a la bella i laboriosa regió catalana, he evocat alguns dels episodis més significatius de la meva trajectòria, i crec que el balanç final és positiu. Fa uns anys tot semblava perdut, però ara les coses estan tornant al seu lloc: només cal que observeu els cognoms de molts membres del govern; són dels nostres, dels de sempre, i això és bo. Però -ho reconec honestament- no tot han estat èxits en la meva vida. Penso, per exemple, en un parell de fracassos ben durs, separats gairebé per un quart de segle de distància. El dia 23 de febrer del 1979 vaig publicar un article al diari Nueva Rioja de Logronyo que duia per títol La abstención. La lección de la historia, en què argumentava les meves abismals distàncies ideològiques amb la Constitució espanyola: "Tal y como está redactada la Constitución, los españoles no sabemos si nuestra economía va a ser de libre mercado o por el contrario va a deslizarse por peligrosas pendientes...". En aquella ocasió crec que vaig signar sota el pseudònim de José María Aznar. Finalment, però, aquella Constitució feta -amb l'excepció de Don Manuel- per rojos, separatistes i traïdors va esdevenir una realitat. Es tractava, doncs, d'aprofitar-la, de reinterpretar-la, de reconduir-la en nom de la idea immortal que sempre ha guiat els meus escrits. Això és justament el que vaig fer l'any passat, arran de les darreres eleccions al Parlament basc. Van ser uns mesos esgotadors: em passava el dia escrivint amb una pila de pseudònims diferents, i sortint per la ràdio, per la tele, per tot arreu (disposo d'un equip de grans professionals que transformen el meu físic en qüestió de minuts; la meva capacitat per imitar veus d'altres persones també és, i no voldria pecar d'immodèstia, excepcional). Algun ingenu em va batejar aleshores com la Brunete mediàtica, sense sospitar que es tractava d'una única jo mateixa. En tot cas, tot allò no va funcionar gaire bé. Els desafectes de sempre afirmen, fins i tot, que em vaig passar una mica. Van errats, però: em vaig inventar un nou llenguatge que rutlla d'allò més bé. Ara als nostres els diuen els demòcrates, i aquest apel·latiu -no ens enganyem- sona molt més bé que altres termes que s'havien emprat fins aleshores. Els bons tornem a ser els bons, i els dolents -tota aquella escòria que va ser equànimement advertida dels seus errors en els soterranis de la Via Laietana- tornen a ser els dolents. Diuen que la meva estratègia ha estat i és massa arriscada. No ho nego pas, però això s'ha de posar en relació amb una proclama que vaig redactar fa molts anys: "Fe ciega en el triunfo". He aconseguit tancar un cercle, de vegades a còpia de quadrar-lo, i aquest mèrit no me'l pot treure ningú. Admeto que aquest cercle encara té algunes escletxes, però si aquella fe cega en el triomf a què he al·ludit més amunt ens impregna a tots plegats, ens imbueix, el cercle es tancarà definitivament. (El verb imbuir em porta bons records; quan vaig començar la meva carrera s'emprava moltíssim.)
Bé, ja n'hi ha prou de parlar de política. A mi aquest tema no m'ha interessat mai. De fet, abans sempre aconsellava als meus subordinats immediats que no es posessin en política. Ja en fa uns quants anys, de tot allò. Estic cansat. No dic cansada, perquè ja sabeu que això d'Anna Rovira només és un pseudònim de cirscumtàncies -un més entre els milers que he emprat al llarg de la meva vida- destinat, aquest cop, a perjudicar Carod i, de retruc, Pujol i Maragall. Fins i tot els ha tocat el rebre a Llamazares i Zapatero, que també són desafectes i submarins de la conxorxa judeomaçònica, roja i separatista. Des del 1975 no he utilitzat més el meu nom vertader, però tant me fa. En tot cas, a algun dels meus alter ego els tinc un especial afecte. Quan vaig escriure Raza, per exemple, vaig signar Jaime de Andrade. Quins records més agradables! Sort que els vells temps estan tornant. I jo també.