A Juan José Ibarretxe: gràcies, en nom de la democràcia
Autor:	Oriol Bohigas. Arquitecte
Estic il·lusionat amb el procés que vostè i el govern basc han iniciat cap a un nou grau de llibertat d'Euskadi. I, al mateix temps, estic esgarrifat per les reaccions que ha provocat en gairebé tot el panorama polític d'Espanya. Il·lusionat perquè davant de la depauperació moral de la democràcia que vivim en l'aiguabarreig dominant de l'imperi, el procés que heu iniciat és una esperança per a la renovació d'un autèntic esperit democràtic. Esgarrifat perquè veig que -amb excepcions meritòries- les reaccions confirmen que aquest esperit està molt lluny del pensament dels que ens manen i, àdhuc, dels que, des de l'oposició, esperen manar algun dia. Tant el PP com el PSOE no han dit altra cosa que frases de desprestigi sense cap altre argument que la defensa d'una pretesa unitat estatal, sense atendre les ineludibles referències a l'opinió i les reclamacions de la ciutadania, escudant-se en una equivocada interpretació de la legalitat que els permet evitar qualsevol diàleg democràtic.
El que em sembla més important del procés que heu obert és, precisament, la seva exigència democràtica, fins i tot, sense discutir-ne la validesa i l'eficàcia del seu propòsit final. No vull opinar sobre l'oportunitat de reclamar aquest grau de llibertat, entre altres raons perquè em sembla evident. Vull, nomès, agrair-vos que amb aquesta proposta ens heu tornat a il·lusionar amb la possibilitat d'una democràcia autèntica, resituant adequadament l'autodeterminació fora de les vulgars demagògies dels que li tenen tanta por. Aquests porucs interessats són els que ens han fet creure que l'autodeterminació és una simple resposta al sí o al no de la independència. I encara n'hi ha que pensen malèvolament que és una prèvia decisió trucada i impositiva contra la llibertat. L'autodeterminació, al contrari, és el procés més autènticament democràtic si s'enfoca tal com vosaltres l'esteu enfocant. Si no m'equivoco, el procés que heu plantejat té cinc etapes ben definides: 1) Consultes a tots els partits; 2) Oberta participació social per conèixer i opinar; 3) Elaboració durant un any d'un text que resumeixi la proposta; 4) Ratificació definitiva amb la convocatòria d'un referèndum. És a dir, el referèndum no serà un impositiu -o limitatiu- si o no a la independència, sinó la consideració d'un document en què s'establiran les futures interdependències d'Euskadi, matisades per cada circumstància. I tot això, fet en un clima contra qualsevol violència i mantenint l'esforç perquè la possible violència incontrolada no s'interfereixi en el procés polític i en la voluntat popular.
Em pregunto: ¿hi ha algun procés més democràtic? ¿No caldria, fins i tot, que aquest exemple -en temes tan transcendentals com l'educació, l'atur, l'amenaça de guerra, les privatitzacions escandaloses- servís perquè els que manen amb majories absolutes canviessin els sistemes impositius i s'acostessin a una democràcia real? Però això no ho ha reclamat gairebé ningú al comentar la vostra decisió política. Ni els partits -una excepció: la continguda discreció de CiU- ni els comentaristes polítics de la premsa -una excepció: moltes pàgines de l'AVUI que s'ha acreditat com el diari més democràtic del país- no ho han tingut en compte, enderiats en la pervivència d'un nacionalisme espanyol antidemocràtic. Per això, ha estat un immens regal intel·lectual l'article de Miguel Herrero de Miñón -una de les poques veus espanyoles sensates de l'interior peninsular- publicat a El País del 2 d'octubre amb el títol Sobre el plan de Ibarretxe, en què demostra no només l'essència democràtica d'aquest procés, sinó, fins i tot, la seva legalitat constitucional. És un article que m'ha fet entendre que, malgrat l'espanyolisme que a vegades vehicula, El País encara manté una intel·ligent neutralitat informtiva: un parell de dies abans havia publicat un article de Ramon Jáuregui -des del socialisme basc- i un altre de Miguel Ángel Aguilar -des del progressisme espanyol- en què s'insistia, amb més elegància literària i amb més fonaments conceptuals, en les vulgars afirmacions de populisme electoral tan grapejades per Aznar, Zapatero i, àdhuc, alguns socialistes catalans escadussers. ¿Per què els espanyols us estimen de manera tan absorbent que tremolen i us insulten cada vegada que voleu afirmar la vostra perillosíssima llibertat? Hi ha amors falsos que provoquen guerres. I hi ha obsessions bel·licoses que prefereixen matisar les fronteres amb guerres, en comptes de fer-ho amb diàleg. I, per subratllar-ho, organitzar l'ultratge mensual a una bandera que té la dimensió d'un camp de tenis. No puc acabar, benvolgut lehendakari, sense fer una referència a un problema paral·lel, però, segons sembla, encara llunyà: el de Catalunya. ¿Per què ací la recerca de llibertat política és tan temorosa, tan poc exigent, tan erròniament pactista? L'exemple polític d'Euskadi -no pas el de la violència- ens hauria d'ensenyar una altra mena d'eficàcia després de deixar clar que el nostre problema no és exactament la independència, sinó la llibertat per escollir les interdependències. Potser la dimissió de Pere Esteve de la cúpula de CiU en protesta per l'excessiva submissió al PP és un símptoma que les coses poden canviar i que potser algun dia deixarem d'anar de bracet amb els únics nacionalistes radicals, és a dir, els espanyolistes.
Sigui com sigui i acabi com acabi, vull agrair al govern basc que hagi obert per fi una transcendental escletxa cap a una nova democràcia.