LA BANDERA DEL MILIÓ DE MORTS
Autora:	Soledat Balaguer. Periodista
L'acte d'homenatge a la bandera espanyola és quelcom molt més greu que un rampell més de «patriotisme constitucional». El govern espanyol actual està disposat a posar fi al dret a sobreviure de totes les nacions que ara componen l'Estat
Encertadament o no -cada cop som més els qui pensem que no- quan va morir el dictador es va decidir que, en comptes de la ruptura amb el règim anterior, es faria una transició pactada entre tots. Així, vam ser cridats a votar una constitució que no ens acabava d'agradar, a molts, però que suposava dotar-nos d'un instrument que podia ser vàlid per començar a caminar en democràcia. En aquella -aquesta- constitució es descrivia quina era la bandera espanyola. Vam acceptar-la, en la nostra qualitat de ciutadans de l'Estat, tot i que molts no la consideravem com a nostra. Es va suprimir de l'escut aquella àguila imperial, a casa li dèiem «la gallina», i es va imposar el nou model per onejar en totes les dependències oficials. També ho vàrem acceptar.
Tot i això, molts ciutadans de l'Estat continuem pensant que la bandera espanyola no és la nostra. Fins i tot els qui en les enquestes es consideren «tan catalans com espanyols» no pensen a posar una bandera espanyola al balcó. Ni es manifesten amb la bandera espanyola, ni la fan servir quan munten una paradeta de flors o de llibres o de productes artesanals. La bandera espanyola, a Catalunya -però també a Euskadi, Galícia i fins i tot, pel que jo he vist, a Andalusia- només està present als estancs. La nostra, la bandera que és un símbol de la pàtria, és, de manera natural, la senyera. A casa nostra, només fan servir la bandera espanyola els membres de la ultradreta nazi, i aquest ús abunda en la nostra incomoditat davant de la bandera espanyola.
Tot i això, molts ciutadans de l'Estat continuem pensant que la bandera espanyola no és la nostra. Fins i tot els qui en les enquestes es consideren «tan catalans com espanyols» no pensen a posar una bandera espanyola al balcó. Ni es manifesten amb la bandera espanyola, ni la fan servir quan munten una paradeta de flors o de llibres o de productes artesanals. La bandera espanyola, a Catalunya -però també a Euskadi, Galícia i fins i tot, pel que jo he vist, a Andalusia- només està present als estancs. La nostra, la bandera que és un símbol de la pàtria, és, de manera natural, la senyera. A casa nostra, només fan servir la bandera espanyola els membres de la ultradreta nazi, i aquest ús abunda en la nostra incomoditat davant de la bandera espanyola.
No seria la primera vegada. Ara, davant la imposició parafeixista del govern del PP, cal recordar unes quantes coses. Aquesta bandera que es va votar amb la Constitució, en el moment en què tots sortíem de la negra nit del franquisme, va ser la que va utilitzar el general Franco per alçar-se en armes contra el govern legítim de la República espanyola. La bandera espanyola legítima era vermella, groga i violeta. La bandera de Franco va servir per aixoplugar els qui van donar suport al cop d'estat i els qui van començar una guerra. Per culpa d'aquella bandera i del que simbolitzava es van produir a Espanya un milió de morts, desenes de milers d'exiliats, desenes de milers de presoners, quaranta anys de terror feixista.
La bandera espanyola és la bandera del milió de morts. No és, no pot ser, la nostra. José María Aznar, com més va, no argumenta, desqualifica. No critica, insulta. No governa, imposa. En la seva manera de fer, en tots els seus gestos i decisions, demostra que creu que el mandat que li va donar una majoria del poble espanyol per governar és una patent de cors. És un rei absolut i absolutista. Aviat se li acudirà començar a construir-se un panteó al Valle de los Caídos, al costat del General i del fundador de la Falange.
Ara més que mai hem de fer pinya. Hem de dir, clar i alt, als nostres legítims representants a Catalunya que estem en perill. Hem de demanar-los que actuïn, perquè tenen el nostre mandat i hem votat majoritàriament per un país lliure i plenament democràtic. No ens enganyéssim pas: l'acte d'homenatge a la bandera espanyola és quelcom molt més greu que un rampell més de «patriotisme constitucional» a la manera de George Bush. És la punta de l'iceberg de quelcom molt més profund: el govern espanyol actual està disposat a posar fi al dret a sobreviure de totes les nacions que ara componen l'Estat. Durant els últims mesos -més concretament, a partir de la derrota del PP en les eleccions basques- l'escalada de l'espanyolisme excloent ha estat constant, amb un ritme accelerat. Hem de ser conscients que, amb les lleis actuals a la mà, tenim mala peça al teler. Caldrà, doncs, maldar per canviar aquestes lleis que no ens serveixen, fent servir tots els recursos que tinguem a l'abast. La responsabilitat dels nostres polítics, doncs -aquests pol ítics que acaben d'aprovar la reforma de l'Estatut en la propera legislatura- és immensa. Haurem d'expressar-los el nostre suport.
Haurem de recuperar els vells eslògans dels nostres avantpassats, «Visca la terra, mori el mal govern.»