LA MALAGUANYADA TRANSICIÓ
Autor:	Vicenç Navarro.Catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra
La dreta espanyola ha fet un tímid primer pas per condemnar la criminal dictadura franquista, cosa que mitigarà les conseqüències de l'amnistia i l'amnèsia de la reinstauració de la democràcia.
El gran domini que les forces conservadores van tenir durant la transició de la dictadura a la democràcia, controlant l'Estat i la gran majoria dels mitjans d'informació i persuasió, i la gran debilitat que van mostrar les esquerres, sortides d'una de les dictadures més repressives que hagin existit al segle XX a Europa, va determinar una democràcia incompleta que es va basar en l'amnistia i en l'amnèsia, les quals van afavorir enormement les dretes.
L'amnistia va assumir (erròniament) que del 1936 al 1977 hi havia hagut dues Espanyes, la nacional i la republicana, que eren igualment responsables de les atrocitats comeses durant la guerra civil i la dictadura, atrocitats que s'havien d'amnistiar i oblidar a partir de l'establiment de la democràcia. La realitat, no obstant, va ser diferent.
El que no s'ha explicat encara a la joventut espanyola és que la república va significar l'intent més important en la història del segle XX del nostre país de corregir les enormes injustícies i privilegis dels grups dominants --des dels terratinents fins a la banca, la burgesia i l'Església, entre altres--, que al veure reduïdes les seves prebendes i prerrogatives van encoratjar l'Exèrcit perquè interrompés aquelles reformes, i van instaurar una dictadura que va requerir el terror per mantenir-se en el poder, ja que es va establir després de derrotar les classes populars, que constituïen la majoria de la ciutadania del nostre país. Va ser, com va dir ben clarament l'ambaixador a Madrid del Govern nord-americà del president Franklin Rooselvelt, "la lluita d'un Exèrcit, recolzat per les tropes de Hitler i de Mussolini, en contra del seu poble". El terror va ser intrínsec en aquell règim; de fet va ser el més brutal en temps de pau a l'Europa occidental (per cada assassinat polític que Mussolini va cometre, Franco va assassinar 10.000 adversaris polítics).
El terror, no obstant, no va ser mai una política de la república espanyola o de la Generalitat de Catalunya. Sí que ho va ser, en canvi, de les forces colpistes i franquistes, que van ser les que es van beneficiar de l'amnistia i de l'amnèsia, que ha estat selectiva, perquè les dretes han continuant celebrant i homenatjant durant la democràcia figures polítiques, culturals i religioses d'aquell règim. Un indicador més de l'enorme poder d'aquelles forces conservadores ha estat el que ha passat a les famí- lies dels desapareguts republicans que van ser assassinats per les bandes feixistes, les quals van veure desateses les peticions d'ajuda al Rei i als governs democràtics per trobar els cossos d'aquests desapareguts que van fer durant els 25 anys de democràcia, situació que el New York Times de l'11 de novembre va definir correctament com a vergonyosa. Aquesta falta de resposta va forçar aquests familiars a protestar davant l'Agència de Drets Humans de les Nacions Unides.
Només fa uns quants dies que les Corts espanyoles, finalment, van aprovar una resolució en què s'instava el Govern espanyol a ajudar-les i a reconèixer les víctimes del franquisme. És prova del gran poder que aquelles forces conservadores continuen tenint en la cultura política del país que aquesta resolució no condemna explícitament i directament el cop militar franquista ni la dictadura sinó que ho fa indirectament, sense esmentar-los, alaba per una altra part l'amnistia i instrueix que s'eviti utilitzar el reconeixement a les víctimes per "reactivar velles ferides o tirar llenya al foc de la confrontació civil".
¿Com es pot homenatjar les víctimes sense denunciar aquells que els van matar? ¿I com es pot homenatjar les víctimes sense homenatjar la causa per la qual van morir, prohibint qualsevol homenatge o monument a aquell règim i les seves figures, prohibició que no se cita en aquesta resolució?