DINERS I PODER PER GASTAR-LOS
Autor:	Oriol Bohigas. Arquitecte
He dit moltes vegades que no m'atreveixo a definir-me ni com a separatista ni com a nacionalista. ¿Separar-se de qui i de què, ara que al nostre voltant es comencen a veure col·laboracions i objectius comuns? ¿Nacionalisme? Vet aquí una paraula desprestigiada i carregada de males companyies, un llast imposat per les dictadures més reaccionàries i sempre ben implantat a l'Espanya patriòtica. En un món democràtic i progressista només es pot ser defensor aferrissat de les llibertats col·lectives, de la llibertat de cada col·lectivitat perquè ella mateixa pugui escollir les seves interdependències. L'autodeterminació és també un programa d'interdependències. Aquest és l'autèntic independentisme, el que hauríem de defensar tots des de Catalunya, davant dels nacionalismes que ens malmeten per tot arreu. I, després, discutir, segons la voluntat popular vinculada a un procés democràtic, el contingut polític de les interdependències ofertes i reclamades.
¿Quins són els punts de partida fonamentals per conquistar aquesta independència o aquesta llibertat col.lectiva? Hi ha grups polítics que s'entesten a donar prioritat a les afirmacions prèvies --a demostrar que Catalunya és efectivament una nació-- per poder després exigir-ne la legítima llibertat. Per afermar aquest fet cerquen el manteniment i la millora del que consideren factors essencials de la configuració nacional, des del subratllat de les diferències fins a la idiosincràsia cultural, des de la sublimació del folklore fins a la potenciació d'himnes i banderes, des del reforçament de la llengua pròpia fins a l'exacerbació de les arrels encara que siguin insatisfactòries. Amb aquesta línia, acaben fent uns discursos fonamentalistes i sentimentals, simplement identitaris, que s'assemblen molt als que encara es fan a Madrid, dins del nacionalisme més reaccionari, impulsat pels interessos de la gent de dretes.
Potser no és una actitud absolutament inútil, donada la fragilitat de la nostra estructura social. Però segur que no és la més eficaç per arribar a solucions concretes cap a la independència. En comptes d'insistir a dir que Catalunya és una nació --cosa que es demostra amb anàlisis històriques i socials i amb la mateixa realitat consensuada, molt millor que amb patrioteries puntuals--, cal explicar els punts fonamentals que han d'estructurar la llibertat reclamada i plantejar-los com a objectius comunitaris previs a qualsevol política. I em sembla evident que aquests objectius són dos: disposar dels nostres propis diners i tenir el poder per gastar-los segons decisions pròpies i d'acord amb les interdependències que hàgim escollit.
Vull dir que no ens ha d'avergonyir deixar d'insistir en banderes, folklore, himnes, diferències culturals, entusiasmes sentimentals, reclamacions representatives, orgulls nacionals, i afirmar que la nostra reclamació fonamental és la de la independència econòmica. Amb l'actual espoliació i amb la manca de poder decisiu en les inversions, Catalunya esdevindrà una nació impossible, més sotmesa que mai, por molt que l'haguem magnificat amb discursos nacionalistes. Només després d'assolir aquests objectius o d'aproximar-nos-hi podrem discutir què hem de fer dels diners, si dedicar-los a la recerca científica o a les infraestructures, a la defensa de la llengua o a l'ensenyament, als espectacles culturals o al benestar rural i urbà, a la protecció civil o als esports, a l'art o a la indústria.
Ja sé que als catalans sempre ens fa por que ens tractin de garrepes i materialistes. Tot i espoliar- nos, els castellans ens ridiculitzen i ens acusen de pobres d'esperit. Doncs que ho facin amb més motiu. Que sàpiguen que la reclamació d'independència de Catalunya no es resol amb espiritualismes deliqüescents i quasi intangibles.
Estic segur que si els partits catalans ho sabessin explicar bé, el nou vot catalanista seria en tots ells una base quantitativa. El dia en què els ciutadans que ara no semblen sentir-se catalanistes --per manca d'arrelament, per distorsions socials, per pernicioses propagandes polítiques, per l'assimilació espontània entre nacionalisme i dreta conservadora-- entenguin que el que Catalunya reclama és simplement diners i poder per gastar-los, seran ells mateixos els més convençuts a favor de la independència. I la votaran, tant si ballen sardanes com flamenc, tant si parlen català com castellà. Sobretot si algú els demostra --i els promet amb racionalitat-- que sense pagar més impostos tindran el nou aeroport, el tren d'alta velocitat, els habitatges protegits a baix lloguer i les millors escoles públiques.
És clar que, donat el desprestigi que tenen els polítics, encara que els ho expliquin, no s'ho acabaran de creure.