QUÈ HI FEM , ENCARA, A ESPANYA?
       
Autor:
 Josep-Lluís Carod-Rovira Publicat al diari AVUI
President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

 

  
Tot fa pensar que, a cada bugada, perdem un llençol. En qüestió de pocs mesos, l'escalada espanyolista i reaccionària contra Catalunya i Euskadi i, darrerament, també contra Galícia, ha arribat fins a límits impensables. Del 1977 ençà, la legislatura actual amb majoria absoluta del PP i amb un personatge com Aznar al capdavant del govern de l'Estat, s'ha convertit, sens dubte, en el període en què el discurs del nacionalisme espanyol s'ha expressat amb més claredat, desacomplexament i duresa. Es tracta d'un discurs radical, extremista i excloent que, amb la coartada de la legitimació inqüestionable del vot ciutadà a les urnes, s'ha descarat i ha fet aflorar a l'exterior determinades actituds i creences que, en el règim anterior, eren les oficials de la dictadura. Hi ha hagut, en aquest sentit, una reculada evident en les posicions públiques expressades pels dirigents espanyols de dretes i d'esquerres des del 1977.
En aquells moments, existia una mala consciència real de l'ofensiva del franquisme contra Catalunya i, doncs, es mantenia un cert pudor estètic a manifestar, en veu alta, opinions que poguessin coincidir amb les mantingudes i practicades, durant quaranta anys, pel règim. Ser-hi assimilats, fer-hi pensar, no quedava bé. Però, amb el pas dels anys, tothom, a un extrem o l'altre del ventall ideològic, ha anat perdent la vergonya i ha expressat, sense embuts, allò que de debò pensava sobre Catalunya, com a comunitat nacional diferenciada, i sobre l'Estat espanyol, com a possibilitat d'un espai de convivència, igualitari en drets i en deures, compartit pels diferents pobles i cultures que l'integren en l'actualitat. El retrocés en les manifestacions ha estat, francament, majúscul. I s'ha passat d'una certa retòrica de comprensió i despenalització de la plurinacionalitat, a la criminalització oberta de la diversitat. La majoria de les veus que se senten són, doncs, hostils, contràries, acusadores. Les veus amigues, que n'hi ha, no són gaires, ens arriben poc i queden colgades sota l'allau de declaracions incriminatòries. El terrorisme etarra, d'altra banda, ho contamina i distorsiona tot i facilita que els sectors més involucionistes vagin guanyant posicions en l'opinió pública. D'aquesta manera, a hores d'ara, per a certs sectors, ja queda clar que allò que més els angunieja no és tant l'existència d'ETA, sinó l'existència mateixa de Catalunya i d'Euskadi, com a pobles amb identitat nacional, cultural i política.
Una situació així, d'assetjament dels nostres països, ha comptat amb els màxims representants de les institucions de l'Estat com a activistes principals, malgrat que se suposa que, en la mesura que les paguem entre tots, haurien de ser també de tots i representar-nos a tots i no tan sols a una part. El rei va arribar a afirmar que el castellà mai no va ser una llengua d'imposició, sinó de trobada. Certament, a algú amb un mínim coneixement de la història i un sentit comú ni que fos modest, no li hauria hagut de passar desapercebut el genocidi dut a terme per les tropes castellanes amb la població indígena americana i les seves llengües i el protagonitzat pel mateix exèrcit, en plena dictadura, com explica amb detall Josep Benet a Catalunya sota el règim franquista. I el president Aznar, fent referències balcàniques constants, i acusant de guetos identitaris nacions com la catalana o la basca, contra les quals mena personalment la seva pròpia croada obsessiva i paranoica. I Jiménez de Parga, president del Tribunal Constitucional, organisme en qui se suposa que hem de confiar que dirimeixi, de forma objectiva i imparcial, els conflictes entre l'Estat i les comunitats autònomes, que intervé amb un to i un menyspreu impropi del càrrec en contra d'algunes d'aquestes, justament de les que no pertanyem al tronc hispanocastellà.
I Enrique Múgica, dirigent socialista històric, amb un germà assassinat per ETA, nomenat Defensor del Pueblo pel PP i protagonista d'una ofensiva individual contra el seu propi poble. La impunitat política i mediàtica amb què campa aquest nou espanyolisme, sorgit de les urnes, ha animat també alguns dirigents de l'esquerra espanyola a dir-hi la seva, per no regalar-ne tota la paternitat només a la dreta. Aquest nou franquisme democràtic compta amb portaveus com ara Rodríguez Ibarra, president d'Extremadura, comunitat beneficiada per injeccions constants de diner públic que el seu govern ha aprofitat per augmentar el nombre de funcionaris, però no pas el nombre d'empreses, de llocs de treball a l'economia productiva, ni per promoure-hi els valors de la cultura emprenedora... El tal Rodríguez defensa que, a les institucions espanyoles, s'impedeixi legalment que hi arribin els partits de les distintes nacions de la perifèria de l'Estat i sí, exclusivament, el PP i el PSOE, partidos españoles. I el seu coreligionari Paco Vázquez, batlle de la Corunya, que, no tenint-ne prou a impedir que la seva ciutat recuperi el nom en gallec, ha defensat sense envermellir que es prohibeixi l'oficialitat del català, el gallec i el basc i que, en tot el territori de l'Estat, no hi hagi més llengua oficial que el castellà. En resum, en España, en español...
Formar part d'un Estat així seria prou dur, però probablement una mica més suportable, si resultés que, consideracions culturals i nacionals al marge, complís amb les seves obligacions materials amb Catalunya. Però tampoc és el cas. Figurem a la cua de les comunitats autònomes en la inversió pública de l'Estat; mantenim un dèficit fiscal anual de 2 bilions de pessetes, uns 1.325 euros per cap cada any, que van a Madrid i ja no tornen; suportem el peatge en serveis, com les autopistes, que altres tenen de franc; paguem l'aigua el doble de cara i l'electricitat al preu més elevat de tot l'Estat; tenim el metro i el tren de rodalies amb un tiquet més alt que enlloc, el cost de l'habitatge, 28 punts superior al de la resta de l'Estat, i, en general, un cost de la vida com a mínim 7 punts per sobre de la mitjana estatal, sense que això es tradueixi en els salaris, les pensions, les beques i les diferents prestacions socials. Rebem sous castellans per a una realitat catalana, mentre paguem impostos escandinaus per a serveis llatinoamericans. No fem res més que treballar, pagar i callar i, a sobre, ens insulten i pretenen que renunciem a ser el que som.
Per a nosaltres, doncs, tal com som, a Espanya no hi ha lloc. Tal com som, no ens hi volen, ni pagant. Ras i curt, un model d'Estat així, una Espanya feta d'aquesta manera, no té cap atractiu, ni simpatia, ni utilitat. Ben al contrari, ens col·loca sempre sota sospita, ens maltracta en el terreny econòmic i ens persegueix en el cultural. L'Estat espanyol s'ha convertit, doncs, en l'obstacle fonamental per al progrés econòmic de Catalunya, el benestar material dels seus habitants i un nivell de vida cultural i democràtic que, només amb els impostos que ja paguem, ens podríem permetre perfectament. Què hi fem, per tant, encara, a Espanya? Quins són els mecanismes que ens mantenen muts i atemorits, davant tanta indignitat i tanta incompetència? En uns moments on, en pocs mesos, la mitjana dels Estats europeus serà similar o inferior a la nostra, no ens queda cap més sortida que plantejar per a Catalunya el mateix nivell de sobirania, benestar i capacitat de decisió que els altres països europeus. Amb Espanya, aquest és un objectiu impossible. Si posem al davant d'aquest país la gent decidida a fer-ho realitat, a Europa, aquest objectiu no serà un somni. I tots hi sortirem guanyant... Ja no es tracta de dir, doncs, perquè no ens convé Espanya, sinó que si hi ha algú que cregui que ens hi hem de quedar, que ens n'expliqui les raons. N'hi ha cap?