EL CATALÀ ÉS LA LLENGUA DE LA PAU
Autor:	Francesc Ferrer i Gironès
Després de la derrota de 1714 i del desarmament del poble català pels Borbons, els catalans deixaren de ser bel·ligerants i es dedicaren a l'enaltiment del pacifisme i a la invocació del record del pactisme com a forma de govern Els presidents dels EUA, quan han parlat de Catalunya curiosament ha estat en relació amb la manca de violència. George Bush pare fa pocs dies va posar com a referència la ciutat de Barcelona, per les seves manifestacions contra la guerra a l'Iraq. El president Clinton, quan li van atorgar el premi Carlemany a Aquisgrà (2000), també va fer esment de Catalunya com a poble que per reivindicar els seus drets nacionals no utilitzava mitjans violents. En conseqüència, podem estar orgullosos que els catalans siguem un poble que es conegui per la cultura del diàleg, i no per la cultura de la guerra.
Tanmateix, aquesta idea hauria de ser molt més impregnada en el poble català, que no cal dir que n'hauria de ser molt més conscient, i fer-ne bandera en tot moment. Pau Casals, el 1971 davant de l'Assemblea de l'ONU, ja els havia informat que Catalunya era el primer poble europeu que havia tingut parlament i que havia creat una mena d'ONU en petit el segle XI (1065), mitjançant les seves assemblees, les quals havien instituït la Pau i Treva. Aquesta institució havia portat la pau entre la gent en determinats llocs i en determinades dates. Aquesta institució va ser tan estesa que els seus acords figuraven en les constitucions de Catalunya, que ens va arrabassar el borbó Felip V. I fixem-nos si fou paradoxal que, per treure'ns la Pau i Treva de les constitucions, ho va fer per la violència de les armes, i sota el «dret de conquesta». Per encàrrec de l'ONU, Pau Casals va compondre l'Himne a la pau. Ho sabem, això?
És veritat que en l'origen del catalanisme polític el poble va utilitzar les armes, tant el 1640 com el 1714. Però cal tenir present que les armes es varen utilitzar per defensar la llibertat de Catalunya. En aquells moments varen aparèixer multitud de papers en els quals es justificava la utilització de les armes contra els enemics de la nostra llibertats, atès que èticament era lícita la violència, si només s'utilitzava com a defensa. Defensa de les llibertats del poble català, que no volia estar sotmès a les armes castellanes estrangeres. Però, després de la derrota de 1714, i del desarmament del poble català per part dels Borbons, els catalans deixaren de ser bel·ligerants i es dedicaren a l'enaltiment del pacifisme, i a la invocació del record del pactisme com a forma de govern.
El catalanisme polític, tradicionalment, doncs, ha estat un pensament que professava la cultura de la pau, del diàleg i del pactisme. Es allò que Vicens i Vives diu que els catalans «abandonaren les armes i agafaren les eines». Aquesta doctrina fou debatuda acabada la Guerra Civil el 1939, i en especial aquesta deliberació fou exercida pels exiliats a Mèxic, on editaren la revista Quaderns de l'Exili. Com que els catalans havien estat derrotats militarment per les tropes feixistes del franquisme, hi havia l'opinió que els catalans havien de tenir exèrcit propi i disposar de catalans militars, per tal de poder-nos defensar contra els violents. En canvi, n'hi havia que tenien l'opinió que els catalans no podíem practicar la violència, sinó la força de la raó. Ara i avui, quan des d'Amèrica dos presidents dels Estats Units ens recorden, l'un enaltint la nostra actitud pacífica per reivindicar els nostres drets, i l'altre pel rebuig a la guerra contra l'Iraq, és moment per tornar a incidir sobre aquest tema.
Un dels valors bàsics del catalanisme polític, el qual ha esdevingut universal, és que el pacifisme ha de ser la doctrina que ha d'impregnar la vida política. El nacionalisme català és un pensament homologable a qualsevol indret i en qualsevol circumstància, perquè és un pensament que pugna per la democràcia. I quan es propugna la democràcia, es vol dir que els conflictes polítics no es poden resoldre per la via de la violència, les armes o el sotmetiment maldestre de la mort. La democràcia és la dels camins pacífics per conèixer la voluntat de la població. La cultura del diàleg és la d'establir i crear camins i canals de debat i de deliberació per arribar a una solució autèntica dels problemes polítics. La cultura de la pau és la que vol el catalanisme polític, i és la de dedicar els pressupostos públics a les despeses de benestar social i no a les de mantenir exèrcits, ni comprar eines mortíferes ni ginys malèfics de la mort. Aquí és on rau la doctrina tradicional del catalanisme. Ortega y Gasset es va equivocar quan per denigrar els catalans va afirmar que «la ética industrial es moral y vitalmente inferior a la ética del guerrero». Ara sabem que l'ètica del fabricant és infinitament superior i més elevada que la de qualsevol mercenari guerrer que presta els seus serveis per difondre la mort. El catalanisme polític ha guanyat moralment. I això, encara que ens tinguin sotmesos políticament, i ens ho facin per la violència de l'article 8 de la Constitució. La veritat surarà. La nostra voluntat pacífica ha de ser molt més forta que la del seu domini violent. El català és la llengua de la pau.