EL DÈFICIT ES REPETEIX
Autor:	Francesc Puigpelat		Publicat al diari AVUI
	Escriptor i periodista
Aldous Huxley ha escrit: "Potser la més important lliçó que ens dóna la història és que ningú no aprèn de les lliçons que dóna la història". La sentència no pot ser més exacta pel que fa als errors que ha comès Catalunya respecte a Espanya. I, concretament, pel que fa al tema (vergonyosament amagat per quasi tots els partits) del dèficit fiscal. Vegem què ens diu la història: el 1926, un Francesc Macià feia números en una entrevista a Le Petit Journal de París: "Catalunya separada d'Espanya no només serà més feliç en el sentit espiritual, sinó en l'econòmic. Catalunya paga anualment a l'Estat espanyol, en impostos indirectes, més de 700 milions de pessetes. L'Estat espanyol li retorna [...] uns 100 milions solament. És a dir que extreu de Catalunya un benefici de 600 milions de pessetes anuals. Si es té en compte que Bèlgica [...] tenia un pressupost de 600 milions de pessetes, hom comprendrà que bé que es podria viure a Catalunya".
El 1966 J.M. Batista i Roca escrivia a L'economia catalana i Espanya: "Segons les dades del 1960, cada ciutadà català pagava a l'Estat 2.943 pessetes i en rebia, en serveis públics, 579. O sigui que un català pagava 570 pessetes més que un altre ciutadà de l'Estat i rebia 2.015 pessetes menys".
El 2003, Xavier Roig, a Entre l'Espanya i la paret, acualitza les dades a euros però, en pessetes o en euros, l'essència de les relacions amb Espanya no ha canviat. Escriu Roig: "Ningú no pot entendre que el 2001 Catalunya hagi tingut un dèficit fiscal amb Espanya del voltant dels 10.746 milions d'euros (un 8,9% del PIB), segons publica Funcas (Fundació de les Caixes d'Estalvi Espanyoles)". Perquè el lector s'adoni de la magnitud de la tragèdia, Xavier Roig expressa les xifres de manera encara més mastegada: "Aquesta quantitat dóna un dèficit de 1.780 euros per persona i any (vol dir 7.120 euros per cada famíla catalana de quatre membres, i això vol dir un bon cotxe cada dos anys) [...]. I una quantitat que permetria a la Generalitat edificar cada any 55.000 habitatges i regalar-los! O construir quinze línies de TGV de Barcelona a la frontera francesa cada any. Escandalós, oi?".
Coincideixo amb Xavier Roig: és escandalós. La història es repeteix: 1926, 1966, 2003. I també es repeteixen la passivitat dels polítics i la covardia del ciutadà mitjà. A Catalunya, el que mana són dos refranys que il·lustren molt bé la manera de ser del país: "Afarta'm i digue'm moro" i "Qui dia passa any empeny".