'LA MATÉ PORQUE ERA MIA'
Autor:	Salvador Cardú. Sociòleg		Extret de Diari Avui
Naturalment, em refereixo a la mentalitat amb què un personatge com Jaime Mayor Oreja s'ha referit, aquesta mateixa setmana, a l'autonomia basca. (Ja em perdonaran l'idioma del títol, però trobo que és un sentiment ben foraster, difícil de dir en català.) I, per extensió, aquesta és també la idea fonamental que hi ha darrere la concepció autonòmica del PP, no sé fins a quin punt inspirada, emmascarada o justificada en allò del "patriotisme constitucional", patrocinat pel ministre Piqué en una interpretació delirant del concepte de Habermas.
Sí: per a ells, l'autogovern nascut en aquell moment de debilitat estatal que es va produir durant el canvi de règim entre el 1976 i el 1978, mai no va passar de ser una concessió graciosa que ens poden retirar sempre que els sembli que en fem un mal ús. És a dir, sempre. Per a ells, doncs, l'autonomia és l'expressió d'una feblesa política que caldrà redreçar definitivament mentre es tutela la vida política d'aquestes nacionalitats i regions per tal d'evitar, de moment, mals majors. Que el PP segueix una estratègia de provocació sistemàtica de la vida política basca és un fet que es veu a molta distància. Tanta, que fins i tot el Herald Tribune, des de Nova York, acaba de dedicar-los l'editorial del dimecres d'aquesta setmana en un devessall de sentit comú polític democràtic que és just del que van més mancats José María Aznar i la seva tropa. L'editorial observa que, mentre que l'actuació policial ha donat els seus fruits, la il·legalització de Batasuna no ha fet altra cosa que reforçar l'extremisme de l'electorat basc. Després d'explicar les conseqüències devastadores d'aquesta il·legalització que ha deixat un 10 per cent de vots nuls i molts municipis ingovernables, el Herald Tribune considera especialment negatiu l'assetjament al govern i el Parlament del País Basc.
El diari considera que Aznar hauria de saber que el combat contra ETA s'ha de fer detenint els terroristes d'un en un, bo i negociant amb els que busquen més autonomia per una via pacífica. I, particularment, esmenta la proposta de sobirania limitada d'Ibarretxe com un marc prou ample per buscar i trobar un acord. Des dels 5.779 quilòmetres que separen Madrid de Nova York, resulta que veu més clar que des d'aquí mateix que, com diu el Herald Tribune, l'actual estratègia d'Aznar podria portar a una nova generació de bascos a ETA, de manera que recomana a govern i tribunals abandonar la confrontació amb el nacionalisme moderat i limitar-se a empresonar els individus condemnats per terrorisme.
Això, vist des de Nova York, és clar. Perquè aquí, el PP ha trobat en l'enervament polític dels bascos i dels catalans una doble lògica política que fatalment els encaixa la mar de bé: per una banda, una lògica feta de principis que s'ajusta a les conviccions profundes del nacionalisme espanyol unitarista, i de l'altra, una lògica pragmàtica que els és electoralment rendible en el conjunt de l'Estat. Tant és així que ni el PSOE gosa marcar cap diferència en aquesta qüestió i segueix enganxat a la roda de l'estratègia populista dels conservadors. Això sí, l'enervament polític de bascos i catalans es fa atenent al tarannà de cada poble. Als primers, se'ls furga en la ferida que més mal els fa, és a dir, la violència armada i criminal d'ETA. A nosaltres, es tracta de burxar-nos en aquells aspectes als quals ens sentim més sensibles: la supervivència cultural i lingüística -atacant, per exemple, una de les torres fortes com és l'ensenyament-, l'espoliació econòmica -posant un fre permanent a les possibilitats de desenvolupament econòmic i social- i la sobirania política -aixecant barreres que ens separin d'Europa i destorbant el nostre desenvolupament legislatiu avançat. I si bé és cert que la situació política al País Basc és cada vegada més insostenible, el fet que les provocacions als catalans siguin més subtils no les fa menys perilloses, sinó tot al contrari. Podria ser que mentre els bascos s'adonen amb claredat de l'agressió i se'n saben defensar, els catalans no tinguéssim prou consciència de la importància del mal que ens ha fet el PP aquests darrers anys, amb la complicitat silenciosa del PSOE.
En aquest mateix sentit, Aznar veu en la futura Constitució europea un nou clau per reblar la impossibilitat de cap emancipació política nacional. Ho ha dit, també, aquesta setmana. És a dir, Aznar no entén pas que una Constitució sigui un marc per a la defensa ordenada d'uns drets que el temps ha de permetre que es desenvolupin amb plenitud, sinó una presó a la qual ens podrà tancar, definitivament, a catalans i bascos. Com si fos un doble pany al forrellat que ja ens té atrapats. Mira que ha de ser trist haver de governar un poble la submissió del qual s'assegura tancant-lo a la garjola!
Davant de tot aquest panorama, no és que cregui en la psicologia dels pobles, però he de reconèixer que mentre que els bascos responen amb dignitat l'embat espanyolista, fins ara els catalans hem reaccionat amb feblesa, sovint donant-nos les culpes dels cops que rebem. Ens lliguen de peus i mans, ens roben la cartera, malden per debilitar les nostres senyes d'identitat, i encara hi ha qui des d'aquí considera que els catalans no sabem córrer, ni administrar el país, ni salvar la diversitat cultural que històricament hem sabut aportar al món sencer. Tanmateix, l'horitzó no el veig gens fosc. Primer, perquè tal com assenyala el Herald Tribune quan diu que l'estratègia amenaçadora del PP al País Basc allà provoca els efectes contraris als buscats, penso que també a Catalunya els estils del PP desvetllen consciències adormides. Però sobretot perquè, afortunadament, els pobles solen ser més tossuts que els governants que els toca suportar, de manera que Aznar i el PP duraran molt menys que els seus problemes basc i català. Potser sí que, com diem en català Qui t'estima t'abonyega, i a vegades deixem boterut el nostre país. Però d'això a La maté porque era mía hi va tota una concepció del món que justifica a bastament emancipar-se d'aqueta mena d'amos.