OBJECTIU: 6%
Autor:	Xavier Roig.		Extret de Diari Avui
Fa unes setmanes els parlava de la pèrdua de poder adquisitiu que els catalans estàvem patint. Recordin aquell famós PPS que indicava que havíem passat d'estar en un índex 100 (mitjana de la Unió Europea) l'any 1997, a un índex 99 l'any 2000. També els comentava que, per contra, altres comunitats com ara el País Basc, Navarra o Madrid havien millorat notablement. Doncs bé, analitzant dades de les diferents regions europees, tot semblaria indicar que aquesta pèrdua de riquesa està relacionada amb el dèficit fiscal. Catalunya té un dèficit fiscal amb Espanya de proporcions inexistents a cap indret d'Europa. Els parlo d'aquells diners que els catalans generem, que marxen cap a Madrid en forma d'impostos, i que ja hem vist prou. Diversos estudis duts a terme fora del nostre país quantifiquen aquest dèficit en un 9% del nostre PIB. És a dir, el 9% de tota la riquesa que produeix Catalunya marxa, per no tornar.
Avui, sense deixar d'oferir-los un bri d'esperança, aspiraria a indignar-los una mica. Per exemple: el percentatge que els he indicat més amunt (aquest 9%) significa que vostès treballen un dia de cada onze sense obtenir-ne cap benefici. També podriem dir que cada matí, quan les ràdios diuen "Bon dia, Catalunya!" tots nosaltres (rics i pobres, nacionalistes o no), automàticament, aportem 29,5 milions d'euros (uns 4.900 milions de pessetes) a la resta d'Espanya. Sense descansar, ni dissabtes ni diumenges.
A desgrat de no ser economista, un s'adona immediatament que les xifres esmentades són descomunals. Sobretot tenint en compte les nostres dimensions i les mancances del país -mancances ofensives per a les classes més necessitades-. Per tant, no es tracta d'establir un discurs del nacionalisme català contraposat al dels que no se senten nacionalistes. Perquè es tracta de pura lògica -justícia i necessitat objectives-. I dic necessitat perquè, ara, ja hem arribat al moll de l'os: Catalunya és més pobra avui que no pas fa cinc anys. I, en bona lògica, cal posar-hi solució. Prestament i sense partidismes.
Es podria posar en dubte el demagog i parasitari concepte espanyol de solidaritat -aquell que permet que la Junta d'Andalusia doni, amb els nostres diners, determinades prestacions socials que, aquí, la Generalitat no pot oferir-. Però no cal; assumirem que hem de ser solidaris. Ara bé, quant? Doncs mirin, agafarem una mesura que podria ser la del benestar necessari que ens ha de permetre, precisament, seguir practicant la solidaritat -això sí, també entre nosaltres-. Perquè, si continuem empobrint-nos, el nostre benestar relatiu s'acabarà. Quan una societat es creu socialment avançada però no és rica, es viatja cap a l'argentinització -la pèrdua de contacte amb la realitat, la nostàlgia més ingènua, la fantasia patriotera en estat més avançat. Hi ha estudis que diuen que si, durant els darrers 25 anys, haguéssim pogut recuperar per al país uns 3 o 4 punts d'aquest 9% de dèficit fiscal, Catalunya estaria entre les cinc primeres regions d'Europa. Aleshores, per què no lluitar per un dèficit fiscal amb Espanya d'un 6% en lloc del 9% com ara?
La bona notícia és que tots els projectes d'Estatut que s'han presentat assenyalen que el sistema de finançament és injust, que cal canviar-lo -fins i tot ho diuen els socialistes-. Fantàstic! Fa 25 anys que Catalunya espera aquest consens. És el punt principal; la resta d'Estatut pot esperar. Perquè, sense diners, no hi ha llibertat -els països pobres no van enlloc, per molt nacions que siguin-. Concert econòmic? Impostos cedits? El sistema poc importa, no instal·lem ara una disputa per això, si us plau. El més important és limitar la mesura d'aquesta solidaritat amb Espanya, que ens està matant. ¿I si tots -els denominats nacionalistes i els que no se'n diuen- deixem de banda les manies i lluitem pel 6%?