REGIÓ D'ESPANYA O NACIÓ D'EUROPA
       
Autor:
 Josep-Lluís Carod-Rovira.
Publicat al Diari Avui
President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

 

  
La commemoració de la festa nacional acostuma a ser un moment adient perquè un país s'aturi, per uns instants, a fer un balanç de la seva trajectòria col·lectiva més immediata i a imaginar, també, camins nous a recórrer en el seu futur com a poble. En circumstàncies normals, prendre el pols al propi país acostuma a fer-se girant els ulls enrere, en relació al darrer any passat. Però, en el nostre cas, l'11 de setembre d'enguany és una fita que indica el final d'un cicle i l'inici d'un altre i, per tant, l'espai temporal de reflexió ha de ser, necessàriament, d'un abast ben superior als 365 dies de rutina.
Aquesta tardor farà un quart de segle de l'entrada en vigor de la Constitució espanyola i, doncs, del marc legal que substituïa el del franquisme. L'estructuració de l'Estat espanyol en disset Comunitats Autònomes, de fet, generalitzà el sistema autonòmic a totes les províncies sense excepció, com a mesura pensada per neutralitzar i aigualir les aspiracions nacionals d'autogovern de Catalunya i d'Euskadi. D'aquesta manera, estenent el sistema, mitjançant el que va anomenar-se cafè per a tothom, s'evitaven les singularitats reals i les diferències evidents: nacionals, culturals i lingüístiques. És a dir, disparant per elevació es desvirtuava, absolutament, l'existència d'especificitats col·lectives i comunitats nacionals altres que l'estrictament espanyola. Tothom es convertia en comunitat autònoma, els que ja ho havien estat, els que de debò desitjaven ser-ho i aquells que en sa vida havien imaginat que poguessin arribar a convertir-s'hi mai.
La mala consciència pel mal causat a Catalunya pel franquisme va permetre que tant la dreta com l'esquerra espanyoles, de fet, s'avinguessin a cedir alguns instruments d'autogovern que tot fa pensar que, si ara fos a fer, no tindríem. Així, la Constitució reconeixia l'existència de nacionalitats diverses i de llengües diferents, a l'interior de l'Estat, per bé que sense gosar anomenar-les pel seu propi nom. Però aquells gestos inicials, propis d'una sensibilitat més democràtica davant una realitat social que no havia estat mai uniforme sinó plural, ben aviat van veure's substituïts per disposicions que anaven en direcció contrària. Així, durant 25 anys, tots els governs espanyols de qualsevol signe ideològic han actuat de manera que el reforçament del paper de l'Estat, amb una concepció centralista i espanyolista des del punt de vista polític, cultural i econòmic, ha constituït el fonament ideològic de la seva política interior.
El desaprofitament del joc institucional que hauria pogut donar l'ús polític intel·ligent i agosarat del terme nacionalitat per part del nostre govern i la generalització d'aquesta condició a altres territoris autònoms de manera poc rigorosa n'han desvirtuat, gairebé del tot, les possibilitats inicials. D'altra banda, amb el pretext d'Europa o amb qualsevol altre com ara "l'interès general de l'Estat" o bé una suposada i imprescindible "coordinació" de les comunitats autònomes en tots els àmbits, els governs espanyols han anat desplegant una veritable ofensiva per recuperar competències legalment traspassades a les comunitats autònomes, a través de lleis de base o una lectura generalment restrictiva de l'ordenament vigent per part del Tribunal Constitucional.
Per dalt, doncs, l'Estat s'ha anat reforçant mentre aprimava el marge de maniobra del govern basc i el català, fonamentalment, comunitats que constitueixen la màxima preocupació per a les mentalitats que conceben els territoris de l'Estat com una unitat sense diferències reals en cap àmbit. Aquest paisatge liquidador de la diversitat s'ha anat incrementant fins a límits paranoics amb els governs del PP, i ara, acomplert l'objectiu de la primera Transició, ja n'anuncien una de segona, amb uns objectius idèntics, però amb una estratègia distinta. Es tracta, ni més ni menys, d'anar buidant competències de la Generalitat, en el nostre cas, per traspassar-les cap als ajuntaments. D'aquesta manera, amb un govern estatal que xucla competències des de dalt i uns ajuntaments que n'haurien de xuclar des de baix, resulta que es produeix un autèntic sandvitx institucional sense tall al mig, ja que fóra el govern autònom el que aniria quedant progressivament aprimat, desdibuixat, sense funcions, un cop aquestes haguessin estat repartides a banda i banda. Amb el pretext d'una "segona descentralització" es vol impulsar una nova onada centralista que, en realitat, amaga que és l'Estat qui té les competències bàsiques fonamentals i, doncs, que és aquest qui hauria de traspassar-les a governs com el de Catalunya i no pas a l'inrevés. Fóra lamentable que una concepció estreta o demagògica del municipalisme, amb molt poc sentit nacional de la política, convertís algun partit que no fos el PP en còmplice d'aquesta barbaritat institucional.
D'altra banda, entre les forces que han tallat el bacallà durant tot aquest període es fa una fugida endavant per evitar assumir les pròpies responsabilitats i actuar amb coherència. Així, CiU es refugia en la reivindicació d'un nou Estatut, parlant només en clau de futur, oblidant les mancances existents durant tots aquests anys en què ha governat el país. El PSC, al seu torn, insisteix just en el contrari, en el passat, i en la necessitat de substituir el govern existent del 1980 ençà. Però només la reivindicació simultània de la necessitat d'un millor govern i de més autogovern pot ser el desllorigador que ens tregui de la situació actual, sense perspectives. Pel que fa al PP, presenta la demanda d'un nou Estatut com allunyada de la quotidianitat i de les necessitats socials. En realitat, és evident que, quan la gent reclamem unes infraestructures millors, accés a l'habitatge per als joves, seguretat als carrers, més atenció a la gent gran, una oferta sanitària encara millor, una educació pública de qualitat, escoles bressol o control català de la immigració, això val diners i només podrà ser realitat amb les competències legals que ho facin possible. I això vol dir més poder polític i més recursos, un altre Estatut i un altre sistema de finançament. Sense més poder polític per a la Generalitat, doncs, res de tot això no serà possible.
Més sobirania significa, per tant, més benestar, més progrés, més qualitat de vida per a tothom, en mans d'un govern valent, il·lusionat i amb visió de futur. Volem una Catalunya lliure per viure millor, amb independència del nostre origen. Allò que ens juguem, en conseqüència, de cara als propers anys, és si volem continuar sent, com fins ara, una regió més d'Espanya o si ens decidim a fer el pas històric que ja han fet altres pobles, aquesta darrera dècada: convertir-nos en una nació d'Europa, com les altres. I les altres no tenen Estatut, sinó Constitució. I no són una comunitat autònoma, sinó un Estat. Només és qüestió de decidir-s'hi. Els destins dels pobles mai no han estat una causa fàcil, però sempre s'ha arribat a bon port quan s'han afrontat els desafiaments des de la valentia, la il·lusió i la convicció, però mai des de la resignació.