ESCARAFALLS «MESETARIOS»
       
Autor:
 Quim Gibert. Psicòleg
Extret de Diari El Punt

diferència de França, que ha aconseguit dur la majoria de llengües autòctones de l'hexàgon al corredor de la mort, Espanya ha fracassat estrepitosament en aquesta dèria lingüicida contra el fet català
 
Moltíssims castellans estan convençuts que allò que els serveix a ells ha de ser a la força bo per a la resta de la humanitat. Segurament per això, l'espanyol és un estat fet a mida per a gent de tarannà castellà. Tant és així que l'escriptor Manuel de Montoliu (1877-1961) afirmava que en realitat Castella, al plasmar amb la seva ànima i la seva sang la unitat d'Espanya, va oblidar la seva personalitat regional: «Va renunciar a la seva estricta ànima nacional per transformar-la en la personalitat i l'ànima de tot Espanya.» (Dins Castilla en la literatura catalana de Carles Bastons i Lluís Busquets). És a dir, que la resta de pobles peninsulars hauríem destar infinitament agraïts als castellans per aquest sacrifici en bé de «tots». Aleshores viure annexionats a l'Estat espanyol deu ser una sort. I per la mateixa raó el futur de la nostra llengua mai ha de ser vist com a quelcom preocupant. En aquesta línia, l'antropòleg Joan Francesc Mira es posa en la pell d'un ciutadà del País Valencià i fa la següent reflexió: «El valencià és una cosa dialectal, mig morta, pobra, inútil. Però com que ja tenim el castellà, que és la nostra llengua important, no cal patir: ni el valencià ni la seua desaparició són un problema tan greu.» (Dins Crítica de la nació pura). Tot i la situació de dominació política i mediàtica de Madrid i París sobre els Països Catalans, els governs d'ambdues metròpolis tenen la necessitat de despertar admiració, de passar per universals, de fer-se els interessants.
Aquesta pretensió tan espanyola i francesa d'aparentar grandesa ens confirma que se senten en fals, que són més vulnerables del que sembla, que la seva vanitat els fa perdre la xaveta. I és que quan algú està bé amb si mateix no li cal demostrar res a ningú. Presentar-se tal com un és, és la millor manera de presentar-se. A qui gaudeix d'una bona autoestima li resulta fins i tot plaent ajudar els altres. I contempla en positiu el desplegament de qualsevol identitat.
L'afany castellanocèntric delata, per tant, uns sentiments coneguts com de superioritat. Ben mirat, el desig excessiu de notorietat no és res més, segons el metge vienès Alfred Adler, que una reacció per compensar un complex d'inferioritat. A diferència de França, que ha aconseguit dur la majoria de llengües autòctones de l'hexàgon (tret del francès, és clar!) al corredor de la mort, Espanya ha fracassat estrepitosament en aquesta dèria lingüicida contra el fet català. I això és molt frustrant per a uns botxins assedegats que tenen l'armari ple de cadàvers. El periodista Víctor Alexandre subratlla que el català ha perviscut malgrat que estigui sotmès a un estat aliè: «Espanya, que ha eliminat moltes llengües i de molt llunyanes al llarg de la seva història, no suporta tenir-ne una al costat de casa que encara lluita per sobreviure.» (El Triangle, 1-9-03). I seguidament Alexandre constata que als espanyols els manca una cultura democràtica, que en canvi està més desenvolupada en terra catalana: «Nosaltres ho basem tot en la paraula des de fa molts anys (...) és una cosa de conviccions molt profundes i de manera de ser. No es pot demanar als espanyols que siguin demòcrates. Hem d'esperar segles perquè ho siguin.» La forma de tractar-nos certifica aquestes observacions. El psicòleg Carles M. Espinalt (1920-1993) explicava que mentre ells parlen de «todo el mundo», nosaltres ho personalitzem amb un «tothom». «Tothom» no vol dir cap altra cosa que «tot home». Ells tenen l'expressió «los demás». Nosaltres no parlem dels «de més» com si hi hagués gent que sobrés. Nosaltres simplement parlem dels «altres». La manera de considerar dels catalans és molt més propera, agradable, respectuosa. La immensitat mesetaria sembla un espai sense confins que convida a anhelar el més enllà. Però, sobretot, les castellanes han estat unes províncies que històricament no han gaudit d'un nivell de vida gaire galdós. Això també explica les seves ànsies expansionistes, com a recurs compensatori d'aquests miratges i febleses territorials. L'escriptor Agustí Calvet, Gaziel, (1887-1964) ho va descriure en aquests termes: «Pobra i aïllada en el seu altiplà (...) Castella no tenia cap altre camí que fer-se conquistadora, per arribar d'aquesta manera a les terres fèrtils i lluminoses de la perifèria.» (Dins Castilla en la literatura catalana). Amb tot, si res justifica que una persona no pugui ser lliure, tampoc res justifica que una nació, com ara la catalana, hagi de dependre d'una Espanya castellana i castellanitzadora.