LA REPÚBLICA CATALANA
       
Autor:
 Xavier Díez. Historiador

Fa poques setmanes, el rei Joan Carles va anar a Figueres a inaugurar l'Any Dalí. La visita a la capital històrica del republicanisme no es pot dir que esdevingués gaire gloriosa. Segons els diaris, poc més d'una cinquantena de mestresses de casa van rebre el monarca, mentre que la policia s'esforçava a retirar pancartes que protestaven contra la seva presència. En contraposició, la nit anterior, Toni Albà, amb la seva coneguda caracterització borbònica, va aplegar centenars de persones en un sopar clarament hostil contra el personatge que amb tant èxit parodia en els darrers temps. Tanmateix, el rei espanyol, més que molestat, increpat o victorejat, va trobar a la capital de l'Empordà, com cada vegada que arriba a territori català, una muda indiferència respecte d'ell i la institució que representa.

Probablement, el cap oficial de l'estat no deu sentir-se gaire còmode a les seves visites oficials, especialment des que la dreta espanyola l'ha confinat en un creixent aïllament institucional. Qui va ser designat hereu de Franco ja va viure durament sota la pressió dels diferents sectors polítics de la dictadura que volien limitar el seu paper. Vint-i-cinc anys després d'haver promulgat la Constitució, els hereus del franquisme tornen a neutralitzar la seva figura. Malgrat la retòrica constitucional, Aznar i els seus no li perdonen que avortés el cop d'estat del general Armada, el 1981. Segons el seu punt de vista, s'havia anat massa lluny, i calia tornar les coses al seu lloc, vers un estat centralista i autoritari com el que, després de set anys de govern de la dreta, s'ha anat instaurant a còpia de brunetes mediáticas i impotències opositores.
Certament, la cada vegada més nítida involució política de l'Aznarato (1996-2003/4) ha posat en evidència que, malgrat les col·laboracions parlamentàries, Espanya i Catalunya presenten unes trajectòries cada vegada més divergents. Catalunya, malgrat totes les limitacions i traves a una autonomia institucionalment insuficient, el constant qüestionament a la seva identitat pròpia, o el tracte discriminatori dispensat per l'administració, ha aconseguit reduir la presència de l'estat central a la seva mínima expressió. Tanmateix, l'important no és el nombre o la qualitat de les competències que gestiona la Generalitat, o les amenaces al manteniment dels nostres referents culturals, sinó que el nostre país ha anat construint, de manera silenciosa, una independència en la seva psicologia col·lectiva que l'allunya progressivament d'una Espanya que el PP està caricaturitzant a marxes forçades.
Podríem parlar que, des de La Moncloa s'està tractant de reinventar una nació espanyola que roman en l'imaginari d'una dreta d'escasses llums, a còpia de banderes descomunals, militarismes caducs, processons anacròniques o folklorismes de segona divisió, tanmateix, aquestes expressions de gust dubtós no són més que la superfície d'un programa més profund, que enllaça amb les formes del poder de l'Espanya «nacional», i més enllà, de les essències d'una dreta clientelar, populista, cabdillista i profundament ademocràtica. Deu milions de vots són deu milions d'apostes per un concepte d'una Espanya unitarista, i per tant excloent, socialment diferenciada, i amb un concepte sacralitzat de l'autoritat, amb una tendència a la dependència de lideratges, un país que busca la restauració d'un ordre anterior a 1977, liderada per un partit que posseeix un concepte de democràcia extraordinàriament restringit. Davant d'això, Catalunya, que parteix d'una relació amb la memòria històrica antagònica respecte de l'amnèsica Espanya «nacional» imperant a bona part de la península, ha reforçat en els darrers temps la seva mentalitat republicana; és a dir, la concepció laica del poder, la desconfiança crítica vers els lideratges, l'escepticisme respecte de les grans idees, un concepte de ciutadania desvinculada de relacions clientelars, la dessacralització de les grans institucions i la recuperació d'un substrat llibertari i federal, és a dir, individualista i descentralitzat que l'allunyen cada vegada més de l'imaginari espanyol.
Els nostres mitjans de comunicació se'n fan ressò d'aquesta mentalitat i apliquen el cromatisme dels grisos davant el blanc i negre dels mi tjans madrilenys i la ironia davant la violència tertuliana del llenguatge dels intel·lectuals oficials i la seva pretensió d'adhesió «inquebrantable» a aquesta discutible versió d'espanyolitat. D'aquí la indiferència catalana davant dels símbols com un monarca desacreditat pels seus silencis davant la involució democràtica o per una bandera adherida als avions que bombardejaven Barcelona, que per tant, difícilment podem considerar com a pròpia. Perquè, no ho oblidem, des de 1977, quan Tarradellas, única autoritat legítima a tot el territori espanyol, va tornar, Catalunya és una república que té, a l'altra banda de l'Ebre, una bona colla de legionaris irritats amb la nostra independència virtual.