Un bon amic i extraordinari pensador, Ari Aeljarra, m'escriu en un correu una reflexió que em sembla molt subratllable. Em comenta que ha començat a percebre, sobretot en votants d'ERC, una certa evasió de la conversa política, com si, més enllà de l'aparent tranquil·litat, es percebessin tímids símptomes de les velles pors de sempre. Ho anoto no pas per alarmar ningú. No és la intenció ni de l'Ari ni meva. Sinó per poder fer una reflexió sobre aquest subtil, eficaç i pervers mecanisme de paràlisi col·lectiva que s'anomena l'estratègia de la por. Estratègia que usen, amb intel·ligència terrorífica, molts dels poders establerts la fortalesa dels quals es basa en el domini. L'estratègia de la por no és incompatible amb la democràcia sinó ben al contrari. És justament en democràcia quan cal alimentar mecanismes subconscients que paralitzin i àdhuc neutralitzin les consciències més rebels. Quan no hi ha democràcia, la por ja no és una estratègia, és el llenguatge del poder. La por... Què va ser sinó estratègia de la por la conversa que vaig tenir en la meva primera entrevista amb el rei? Tot i que he trigat més temps que en Benach a explicar-la (uns quants anys...), em sembla pertinent que sigui de domini públic, i per això l'he feta conèixer en el llibre que acaba de publicar Àngel Font (La transición política española. Los años Pujol). Després d'anys de no rebre cap representant d'ERC -vull recordar que vaig ser la candidata que va recuperar la representació-, el rei rebia una diputada independentista i republicana. Dubto que no estiguessin mesurades les paraules i els missatges... M'he preguntat sovint per què el rei, en aquella primera conversa, em va endinyar, amb tota la solemnitat, la frase següent: "Le he prometido en el lecho de muerte de mi padre que nunca se rompería España. Y te recuerdo que soy jefe de las fuerzas armadas". Sens dubte m'ho va dir fruit de la planificació (res no és atzarós quan parlem de la monarquia) i amb un únic objectiu: que ho expliqués als meus. És a dir, dit sense dir (res no queda escrit d'aquestes converses, de manera que és paraula contra paraula), el rei enviava un missatge inequívoc a l'independentisme democràtic català: el pacifisme català no seria obstacle per usar la força, si el bé suprem de la unitat espanyola perillava. I a sobre, amb promesa de llit mortuori incorporada... Es tractava, doncs, i es tracta de viure una aparença sòlida de democràcia però de recordar, de tant en tant, que la democràcia té forats negres que la poden xuclar en moments delicats, si així ho consideren pertinent els gurus del sacrosant imperi. El mecanisme de paràlisi col·lectiva és d'una gran efectivitat, de manera que tots som amics i residents al mateix Estat de dret, però uns poden ser víctimes i els altres poden ser botxins. I ens ho recorden. Ens ho recorden mentre, plegats, somriem a les fotos.