L'EXÈRCIT, L'AZNAR I LA POR
       
Autora:
Pilar Rahola. Periodista i escriptora

Un bon amic i extraordinari pensador, Ari Aeljarra, m'escriu en un correu una reflexió que em sembla molt subratllable. Em comenta que ha començat a percebre, sobretot en votants d'ERC, una certa evasió de la conversa política, com si, més enllà de l'aparent tranquil·litat, es percebessin tímids símptomes de les velles pors de sempre. Ho anoto no pas per alarmar ningú. No és la intenció ni de l'Ari ni meva. Sinó per poder fer una reflexió sobre aquest subtil, eficaç i pervers mecanisme de paràlisi col·lectiva que s'anomena l'estratègia de la por. Estratègia que usen, amb intel·ligència terrorífica, molts dels poders establerts la fortalesa dels quals es basa en el domini. L'estratègia de la por no és incompatible amb la democràcia sinó ben al contrari. És justament en democràcia quan cal alimentar mecanismes subconscients que paralitzin i àdhuc neutralitzin les consciències més rebels. Quan no hi ha democràcia, la por ja no és una estratègia, és el llenguatge del poder. La por... Què va ser sinó estratègia de la por la conversa que vaig tenir en la meva primera entrevista amb el rei? Tot i que he trigat més temps que en Benach a explicar-la (uns quants anys...), em sembla pertinent que sigui de domini públic, i per això l'he feta conèixer en el llibre que acaba de publicar Àngel Font (La transición política española. Los años Pujol). Després d'anys de no rebre cap representant d'ERC -vull recordar que vaig ser la candidata que va recuperar la representació-, el rei rebia una diputada independentista i republicana. Dubto que no estiguessin mesurades les paraules i els missatges... M'he preguntat sovint per què el rei, en aquella primera conversa, em va endinyar, amb tota la solemnitat, la frase següent: "Le he prometido en el lecho de muerte de mi padre que nunca se rompería España. Y te recuerdo que soy jefe de las fuerzas armadas". Sens dubte m'ho va dir fruit de la planificació (res no és atzarós quan parlem de la monarquia) i amb un únic objectiu: que ho expliqués als meus. És a dir, dit sense dir (res no queda escrit d'aquestes converses, de manera que és paraula contra paraula), el rei enviava un missatge inequívoc a l'independentisme democràtic català: el pacifisme català no seria obstacle per usar la força, si el bé suprem de la unitat espanyola perillava. I a sobre, amb promesa de llit mortuori incorporada... Es tractava, doncs, i es tracta de viure una aparença sòlida de democràcia però de recordar, de tant en tant, que la democràcia té forats negres que la poden xuclar en moments delicats, si així ho consideren pertinent els gurus del sacrosant imperi. El mecanisme de paràlisi col·lectiva és d'una gran efectivitat, de manera que tots som amics i residents al mateix Estat de dret, però uns poden ser víctimes i els altres poden ser botxins. I ens ho recorden. Ens ho recorden mentre, plegats, somriem a les fotos.

 
És aquesta mateixa estratègia de la por la que s'ha tornat a fer servir en la Pasqua militar, especialment en boca de José María Aznar, la febre dialèctica del qual sempre pot anar més lluny que l'obligada prudència pública de la reialesa. De fet, si fem una anàlisi freda de la retòrica dels darrers temps respecte a Catalunya, i amb el teló de fons del capteniment del PP al País Basc -sovint usat com a caixa de ressonància per a nosaltres-, l'estratègia de la por ha estat un recurs permanent, desacomplexat i, sense cap mena de dubte, usat de manera impune. Com si fos normal l'amenaça antidemocràtica. Com si fos lògic el recordatori de les forces armades. Com si això d'Espanya, estat al qual pertanyem ni que sigui per impost econòmic, fos deure de tots però patrimoni d'uns sols. I, per tant, fos lògica la defensa d'una unitat atàvica i essencial fins i tot amb mètodes fraudulents i violents, fins i tot per damunt de la voluntat dels que hi pertanyen. Res de nou sota el sol dels Estats imposats, però tot renovat sense manies ni problemes. Els convido a filar prim en els comentaris que ens arriben i en el simbolisme dels llocs des d'on es fan, i veuran que tot el que s'està dient no és fruit de l'abrandament temporal, sinó d'una llunyana memòria de victòria històrica. Victòria perpetrada, sempre, per la força.
 
No voldria que tot el que he escrit fins ara servís per consolidar la por que intenten crear. Ben al contrari. Sóc dels que pensen que assenyalant el problema s'inicia el camí per resoldre'l. O per defensar-se. I d'entrada, la defensa que hem d'organitzar no és de tipus bèl·lic ni tan sols col·lectiu, sinó que té a veure amb la llibertat individual, amb la capacitat que aquesta llibertat esdevingui un motor del pensament, amb la por de ser lliures que, malgrat Erich Fromm, continuem tenint els humans en la majoria de situacions. Les paraules ja llunyanes del rei, els sorolls estridents des dels altaveus mediàtics del PP, els mots més abruptes de l'Espanya irredempta, els vocacionals de Mío Cid que cavalquen per les polítiques, el patriotisme exacerbat d'Aznar, les seves paraules a la Pasqua militar, tot el que s'està dient no té cap altre objectiu que espantar-nos. És a dir, no té cap altre objectiu que paralitzar-nos allà on la paràlisi és definitiva: el cervell. Cada catalanet amb por és un català menys per desactivar. Ergo, és un català desactivat. I alguns simbolismes i alguns recordatoris són d'una gran eficàcia... Estem en un joc d'estratègies. El problema és que el contrari té estrategs i nosaltres som uns improvisats... O no?