NO SIGUIS GALLINA.
       
Autor:
 Quim Gibert. Psicòleg

Hi ha una paràbola, en clau didàctica i mordaç, sobre les repercussions de l’expansió europea en terra africana que parla d’un caçador que atrapa un aguiló i el tanca en un galliner.
El poll d’àliga creix convençut que és una gallina i que, en conseqüència, no sap volar. Un amant dels animals que s’adona de la barrabassada, fa de tot i força fins aconseguir que l’àliga alci el vol entre els cims més alts de la contrada. James Aggrey (1875-1927), l’autor de L’àliga que no volia volar, acaba el conte dient: «hi ha hagut persones que ens han fet pensar com gallines. I molts de nosaltres encara pensem efectivament que som gallines. Però el nostre cor d’àliga ningú ens el podrà canviar (...) Obrim les ales i volem. Volem com les àligues». I és que l’àliga és una au majestuosa. La seva volada irradia embranzida, elegància, vigor, agudesa visual.
Mentre que l’àliga fa goig de veure-la, el gallinaci és un vol que fa riure de tan ridícul. Aggrey, un dels pares de la independència de Ghana, s’empescà aquesta rondalla precisament per tal de desvetllar el seu poble de la submissió colonial anglesa: «No ens acontentem mai amb els quatre grans que ens tiren a terra perquè continuem captius». La gràcia dels contes és que saben connectar amb els sentiments. Tant és així, que permeten estructurar els pensaments i definir millor les pròpies emocions. Però, sobretot, acostumen a ser canals per expressar de manera camuflada allò que no gosem dir de manera oberta.
A més, que hi hagi dificultats que els protagonistes encaren amb èxit serveix per calmar els propis neguits i veure com resoldre el que està passant. Va ser precisament en L’àliga que no volia volar que Leonardo Boff, teòleg de l’alliberament, es va inspirar per tal d’elaborar una metàfora de la condició humana: «Es tracta d’aprendre a veure’ns des de les dimensions que conviuen amb nosaltres: la de l’àliga amb la seva visió global, utòpica, somiadora, espiritual i la de la gallina amb una visió focalitzada, puntual, quotidiana, concreta». En aquest mateix sentit, Boff amplia el plantejament posant també d’exemple els escacs. En l’esmentat joc podem ser les peces, esperant que un altre ens mogui o pensi per nosaltres, o bé podem ser el jugador que té una visió àmplia i integral del que s’esdevé en la partida. Els pobles als quals la història els ha estat adversa sovint s’han vist abocats a adaptar-se als desitjos d’altres. Els subjugats no sempre toleren les frustracions. I de vegades s’estimen més ser indulgents amb els que els tenen tancats en el galliner.
No enemistar-se amb qui no et respecta per no destapar la capsa dels trons és posicionar-se des d’una dimensió de gallina. No en va l’expressió popular «ets un gallina», d’ús corrent entre la canalla, relaciona l’aire d’aquesta au amb la covardia i la pusil·lanimitat. En canvi, desadormir les ales i activar l’ànim amb la convicció d’avançar per tal de ser capaços de dominar les dificultats que la vida ens etziba és optar per una dimensió d’àliga. Us imagineu una persona que tot i tenir dos braços només en fes servir un com si l’altre el tingués amputat? Si tenim totes les extremitats i altres parts del cos sanes i estàlvies, fer-les servir ens dota de major capacitat d’acció.
Altrament, els oculistes no s’immutarien quan detectessin entre els seus pacients, per exemple, un ull gandul. De la mateixa manera que és precís rehabilitar-nos de la vista quan no respon adequadament, no tenir por a fer volades llargues convertirà els Països Catalans en un poble respectat. És a dir, per més que se’ns posi la pell de gallina, res ens ha de frenar a lluitar com una sola persona pels nostres drets nacionals. Ni galls ni gallines.