INCONSCIENTS I CONSCIÈNCIA NACIONAL
       
Autor:
 Quim Gibert, psicòleg
www.radiocatalunya.ca

La major part dels mortals hem après de les experiències mil·lenàries. I aquestes, des de fa tres segles, han forjat en els Països Catalans un inconscient comú que, per tal d'evitar-nos conflictes en els quals tenim les de perdre, contribueix a la nostra progressiva desaparició com a poble. Sobretot perquè fa basarda no tenir cap aixopluc on refugiar-nos (unes estructures d'Estat pròpies, en el nostre cas) quan des de la meseta es potencia l'anticatalanisme.

Aquesta animadversió que despertem ve marcada, entre d'altres coses, perquè les derrotes el 1714 i el 1936 no han servit per anul·lar el fet diferencial català. I és que miraculosament els efectes d'ambdues desfetes militars no han estat demolidors des d'un punt de vista psicològic. Ben mirat aquesta és la nostra grandesa: des de pràcticament tots els extrems dels Països Catalans l'esperit de refer-nos mai ha desaparegut. Amb tot, els intents per vinclar-nos l'ànim no s'han aturat. Des de repressions despietades fa unes dècades fins a les discriminacions lingüístiques actuals (amb l'euro, amb els segells, amb les indicacions escrites de les carreteres de titularitat estatal, amb els assentaments del registre mercantil...). Els episodis degradants, sobretot quan han estat cruels, queden enregistrats en la memòria dels humans. La memòria ens fa reviure aquests estímuls aversius alhora que ens fa conscients que van maldades.
Consegüentment, memòria i consciència van entrelligades. Pel filòsof Friedrich Nietzsche, crear memòria en l'home és difícil, però es pot aconseguir fent-li mal: «per tal que alguna cosa romangui en la memòria se l'enregistra a foc; només allò que no cesa de fer mal roman en la memòria» (dins La genealogía de la moral). Segurament per això el que fou president de la II República espanyola, Manuel Azaña, va deixar escrit: «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años». Es tracta, en definitiva, que l'impacte dels danys s'adhereixi a la memòria. L'embat d'emocions tan negatives ens sotmet i ens devora, amb la qual cosa ens sentim posseïts i paralitzats.
Quedar bloquejat en una ferida emocional d'aquest abast dificulta l'elaboració de mecanismes de resistència i reviscolament. «Quan has estat ferit ja no pots no haver-ho estat. Per tant, has d'optar o bé per sotmetre't a la teva ferida o bé per un desenvolupament amb la teva ferida i malgrat la ferida (...) Nosaltres diem: sí, està ferit, però no perdut», subratlla Boris Cyrulnik (Avui, 23-10-03). Segons aquest psiquiatre francès, estem parlant d'un tipus de xocs exteriors que no persegueixen altra cosa que modificar «la manera com serem sensibles respecte al nostre entorn». Així doncs, aconsegueixen modificar-nos en tant que catalans quan per tal de tenir bon rotllo amb tothom no ens fa res d'oblidar-nos de la nostra dignitat.
Tot i que la cultura científica és determinista, en psicologia una causa no sempre produeix els resultats desitjats. Cyrulnik afegeix: «una causa pot ser modificada per una altra i aquesta per una altra...». Fins i tot són modificables les reaccions d'aquells catalans que es deixen portar per la dinàmica d'un model de conducta que tendeix a castellanitzar-nos. Tant és així, que treballar per uns Països Catalans lliures ha passat de ser una idea d'una colla d'inconscients davant del soroll de sabres a ser un projecte que va prenent cos. Aquest desacomplexament nacional passa per no deixar d'avançar malgrat l'adversitat. I és que rere certes inconsciències aparents hi ha persones profundament conscienciades.