NACIÓ SENSE COMPLEXOS
       
Autor:

Josep-Maria Terricabras. Filòsof. Membre de l'IEC

 
 
L'altre dia em referia, en aquestes mateixes pàgines, als nacionalismes excloents. N'hi ha i són molt perillosos. Lamentablement, també hi ha moviments polítics i socials sectaris o xenòfobs, i plantejaments familiars basats en la dominació masclista i en la repressió. Aquesta constatació, però, no ens pot pas portar a abominar de totes les nacions, tots els moviments socials o totes les famílies. Els ciutadans mentalment adults sabem comparar i matisar. I els ciutadans democràticament formats sabem que l'únic que s'ha de rebutjar és la prepotència, l'exclusió i l'intent de destruir la llibertat dels altres.
Per això resulta increïble veure com encara avui hi ha pretesos liberals i gent moderna que rebutgen la visió nacional com si fos sempre dolenta. Jo més aviat penso que la visió nacional és sempre inevitable. Vull dir que, així com no tinc cap més remei que mirar el món amb els meus ulls -i això encara no significa que sigui un egoista-, tampoc no tinc cap més remei que formar part del grup humà en el qual he crescut, del qual sóc hereu i que m'ajuda a situar-me en el món, a saber qui sóc. El problema, doncs, no sóc jo, ni ho és la meva nació. El problema és que jo arribi a ser un poca-solta o que la meva nació es mostri agressiva i intolerant amb les altres. No és l'existència de res allò que s'ha de rebutjar. Són els comportaments allò que s'ha d'examinar, perquè són aquests els que mostren què és cada cosa. És ben interessant observar que, quan l'Antic Testament vol mostrar quin és el déu veritable, també compara les seves accions amb les dels déus acceptats per altres pobles. Ni Déu, doncs, no demana que Abraham es refiï només de la seva paraula: també Déu presenta fets i obres que l'avalen.
Aquest passat Onze de Setembre és una altra ocasió per commemorar i reivindicar. Sobretot, però, és un bon moment per examinar el caràcter, el tremp, de la nació, és a dir, de tots nosaltres. No hem de demanar perdó per ser catalans. Ningú no ha de demanar perdó per ser el que és. Només ens han d'avergonyir les nostres accions indignes. I també és indigne que dissimulem la llengua, la cultura, el dret, les tradicions i la nostra voluntat d'un futur més lliure.
Quan lamentem que no se'ns respecta prou, també hauríem de lamentar que nosaltres no ens respectem prou. El dia que entenguem que som com els altres, el dia que no tinguem complexos, estarem ajudant els altres a tractar-nos com a iguals.