CONSTITUCUINS I ALTRES MALDECAPS
Font:
     
Autor: Josep L. Suarez-Fuster
  
 
La Constitució espanyola de 1978 fou aprovada amb un ampli consens de les forces polítiques del moment. Les condicions sota les quals es va redactar la Carta Magna són ben diferents de les actuals. Se sortia d'una dura i llarga dictadura. L'Exèrcit era el mateix que quaranta-dos anys enrere s'havia alçat en armes contra la legitimitat republicana. El sectors més ultradretans de l'espectre polític campaven com volien. Recordem els assassinats dels advocats d'Atocha, els fets de Montejurra, les morts del obrers de Vitòria...

Es va fer una Constitució que no molestés massa el que llavors s'anomenava "els poders fàctics", és a dir, l'exèrcit, la banca, l'Església i tots aquells que havien crescut a l'ombra del feixisme i que no volien perdre els privilegis adquirits durant la negra nit.
 
Això representava que s'havia d'alçar un mur d'oblit del passat, d'aquest mur en van dir reconciliació, però volien dir amnèsia, principalment pels que van perdre la guerra incivil.
 
També tenien por de les aspiracions autonomistes de Catalunya, paleses en les massives manifestacions del 1975 i 1976, en les quals el lema de l'Assemblea de catalunya fou un clam: "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". Diuen, i si non è vero è ben trovato, que en una reunió dels liders polítics del moment la conclusió a què es va arribar va restar sintetitzada per la frrase lapidària "El problema és Catalunya". Per això es van inventar l'Estat de les autonomies, en un intent de diluir les ànsies de llibertat catalanes dins el cafè per a tothom. Es van inventar comunitats autonòmiques, himnes i banderes i a la presidència d'aquests regnes de taifes hi van posar personatgets de segona fila que, d'altra manera ho haurien tingut molt ccru per sobresortir en les atapeïdes rengles dels partits.
 
Per això el text contitucional prohibeix la federació de comunitats autònomes.
 
Vint-i-sis anys després, han convertit una llei en quelcom sagrat, dogma de fe de llibertat i la democràcia, sembla que res no hagi canviat. Els discursos reials i ministerials ens donen l'exacta mesura d'on podem arribar. Enlloc. Res no pot tocar-se, so pena de patir el diluvi universal. Bramen al sud-oest paorosos de perdre la moma de l'econocmia subvencionada de què disfruten des de fa tants anys, sense que se sàpiga on han anat a parar els milers de milions d'euros que han rebut. Bramen a Madrid els capitostos militars invocant la sagrada unitat dels pobles d'Espanya. Mentre, aquí, diuen que no demanarem la lluna. La lluna, la pruna i el sol mariner.