PERÒ HI HA UN PLA B A CATALUNYA?
Font:
     
Autor: Hèctor López Bofill. Professor de dret constitucional a la UPF
 
La proposta d'Estatut polític de la comunitat d'Euskadi i el procés de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya són, efectivament, processos que no es poden comparar: la majoria de govern al País Basc sap cap on vol anar mentre que a Catalunya els nostre governants continuen empantanegats sense definir un horitzó final per al país i una estratègia per arribar-hi.

Com és sabut, aquesta mancança s'arrossega des de la Transició i ara, amb la reforma estatutària catalana, pretenem tapar els forats de les badades que per manca de previsió es van cometre en aquella època i que, d'altra banda, com en el cas del finançament, a Euskadi ja aleshores havien resolt de forma satisfactòria. Em pregunto si no s'està repetint el cicle. És curiós que, des de Catalunya, els comentaristes polítics s'esgarrifin amb la incertesa que ha generat l'aprovació del pla Ibarretxe, assenyalin la manca d'alternatives a un conflicte que ha col·locat Euskadi en el llimb de l'aconstitucionalitat i, en canvi, poca gent es pregunti sobre què passarà amb nosaltres si fracassem amb l'Estatut, si no s'avança amb la qüestió del finançament, o si a les properes eleccions el Partit Popular obté una nova majoria a les Corts Generals i s'avorta el projecte de l'Espanya plural. El que hauria de passar en aquestes circumstàncies és exactament allò en què el govern del País Basc porta temps treballant: en la ruptura i en un pla de sobirania.
 
A Catalunya, després de totes les patacades, continuem confiant que la nostra missió és, paradoxalment, redimir l'Estat espanyol dels seus dimonis i refundar el pacte de convivència, malgrat que la conseqüència final d'això és que dècades després tornem a beure en el calze de la frustració amb tota una pila d'anys perduts en la construcció d'un projecte nacional sòlid. On no hi ha pla B és a Catalunya i em temo que són precisament aquells que haurien de liderar el país els que tenen les idees menys clares. Per començar, com ha estat la constant del catalanisme recent, un ampli sector de l'espectre polític és incapaç d'imaginar el model de país que es vol abastar a llarg termini i un altre sector, el que podríem qualificar de sobiranista, es troba perpètuament instal·lat en la improvisació. Els espectacles als quals el sobiranisme ens ha fet assistir aquests mesos fan força pena: declaracions que es desmenteixen l'endemà, actes d'incompetència, lluites caïnites, absència d'estabilitat en els càrrecs i en l'acció de govern, absència d'agilitat negociadora; ras i curt: poca planificació i poca astúcia. Però tot plegat potser respon a un tema més de fons en el qual es percep la mateixa xacra que infecta el catalanisme des de la Transició: no mirar als ulls de l'objectiu real.
 
El pujolisme va ser el més sofisticat exponent d'aquesta inèrcia, per bé que ara continuem presoners del mateix esperit però amb una altra forma: en comptes de centrar-nos en la reivindicació central, la sobirania, anem sempre donant voltes i malbaratant energies en qüestions col·laterals -les seleccions catalanes, els papers de Salamanca, el català a la Unió Europea... ¿Quan arribarà el moment en què ens creguem seriosament que tot això es resoldrà d'una vegada i per sempre quan s'assalti el tema de la sobirania? ¿I en què estem treballant exactament, ara, per assolir aquest objectiu? ¿Quines estructures estem creant, quin teixit polític, social, econòmic i mediàtic estem organitzant amb la finalitat d'encarar aquesta gran reivindicació que no és cap altra, com diria l'article 13 del pla Ibarretxe, que el dret democràtic a decidir?
 
Els que des de Catalunya s'entossudeixen a no comparar els processos basc i català se'ls ha de concedir que tenen raó des de la perspectiva de la salut anímica: la constància, la intel·ligència, l'habilitat de l'acció desencadenada per Ibarretxe no pot fer res més que provocar una pèrdua en picat de l'autoestima del sobiranisme català, cosa que s'agreuja quan constatem amb repugnància que la millor resposta que sap articular el catalanisme polític davant l'host de gossos rabiosos deslligada pel poder polític i mediàtic espanyol com a conseqüència del procés basc és gairebé agenollar-se i demanar perdó pel que han fet uns altres, no fos cas que encara perdéssim les quatre engrunes a les quals el nostre estovament ens permet aspirar. Sí, sobretot no comparem, que no arribi el dia en què perdem definitivament la dignitat si a Euskadi es crea un espai de lliure decisió, de prosperitat econòmica, amb un paper a Europa i amb el problema de la violència definitivament enterrat mentre que aquí continuem pidolant per finançar el dèficit de la sanitat, arrapinyats a la nostra esquifida comunitat autònoma, i la màxima il·lusió dels nostres patriotes se satisfà veient el partit de futbol de la selecció catalana contra la República del Camerun.