Mònegue i la Ciutat del Vaticà són estats. El segon, certament, atípic però estat, a la cap i a la fi. Microestats, en diuen. Com ara Singapur. O Luxemburg. Andorra, si ho voleu. Fins i tot Hong Kong. I Malta, és clar. Durant dècades semblaven un anacronisme i ara, en canvi, floreixen econòmicament, políticament, mediàticament. Perquè en el món global tenir un estat (ni que siga xicotet) és el millor negoci, la millor garantia, la millor inversió. Ja no cal ni que siga una qüestió política, "nacional". Simplement pràctica. Tens un estat? Aleshores seràs un entre tants. No el tens? Aleshores com a màxim aspiraràs a ser un cas exòtic. Escocesos amb faldilla. Aquells pesats catalans. Portoriquenys confusos. Tibetà aclaparat. Objecte com a molt de simpatia... Així de simples s'estan posant les coses. La societat internacional s'organitza en estats. Viu en estats. S'entén entre estats. Es reconeix en els estats. És el camí més fàcil. Amb estat ningú no discutirà que el precari maltès siga llengua oficial a Europa. O que Andorra jugue al hoquei a Hong Kong. A ningú li reclamaran quina mena de passaport és aquest que porta un senyor de Singapur. Ningú no li negarà a Luxemburg el seu torn per a dirigir la política exterior de la Unió Europea. Personalment crec que aquesta obsessió per fer dels estats l'únic interlocutor de la societat internacional no és bona -per rígida. Però té una conseqüència interessant: diguen el que diguen el cas és que cada any hi ha més estats. La multiplicació dels estats és un fenomen imparable. Insistisc: no cal ni que siguen "nacionals". Els microestats, negligibles fa mig segle, avui ocupen portades i més portades. Mònegue és un poble més xicotet que Llíria, per exemple. Però Rainier és un cap d'estat. I això és el que marca la diferència en el temps i el món que vivim. Un estat. Ni que siga xicotet.