Sabeu on rau l’autèntic problema de comprensió i relació que tenen els espanyols, amb Catalunya? Més enllà de la desinformació o manca de coneixements històrics o esbiaixament de la realitat, la rel d’aquesta actitud hostil respecte de la voluntat diferenciadora i identitària dels catalans, és el nacionalisme expansionista castellano-espanyol. Els castellans van fer una evolució del seu nacionalisme primari per ampliació i extensió cap al nacionalisme espanyol i, a través d’aquest nou sentiment identitari més potent, han vist plenament satisfetes les seves naturals i legítimes necessitats identitàries, que tot col•lectiu humà necessita, catalans inclosos. Des d’aquesta òptica de les necessitats identitàries satisfetes, uns espanyol, des de la bona fe, simplement no comprenen les reivindicacions de la identitat nacional dels altres; i uns altres espanyols, des de la mala fe, no les toleren. Aquest Estat que anomenem Espanya i que molts intenten fer colar per nació (mireu la definició d’aquest terme a qualsevol diccionari de qualsevol llengua), va evolucionar de ser una pura realitat geogràfica cap a una realitat política a partir de la voluntat d’unes famílies regnants (primer els Àustries i després els Borbons) i les seves classes dirigents que van voler construir una unitat més controlable a partir de les diferents nacions sobre les que hi tenien el domini. Aquesta nova unitat política la van voler bastir i construir a partir de les estructures polítiques, socials i culturals de la més potent d’aquelles nacions des d’un punt de vista demogràfic i territorial, Castella. D’aquesta manera ,els castellans no van notar cap efecte que perjudiqués la seva identitat sinó més aviat al contrari, s’expandien, creixien i es feien més importants, esdevenien espanyols. És a dir que Espanya era, ni més ni menys que l’ampliació i extensió de Castella i representava la resolució de les rivalitats seculars per l’hegemonia de la península ibèrica a favor de la nació castellana. Vist des de l’òptica catalana la lectura és molt diferent. A nosaltres, per passar a ser espanyols, havíem de fer el pas previ de sobreposar a la nostra realitat catalana l’assimilació de les lleis, costums, idioma i cultura castellans. Per no parlar de la substitució de les Institucions pròpies i de l’alt funcionariat per persones d’aquella nacionalitat i la supressió del nostre sistema polític de tradició secular. És clar, si per construir Espanya, no se’ns hagués forçat a sobreposar a la nostra identitat catalana, una altra d’origen foraster, potser ara brandaríem la bandera espanyola amb més fervor que ningú. En canvi, el què s’ha aconseguit a estat l’efecte invers, despertar la fidelitat irrenunciable de tot un poble a la pròpia identitat nacional i col•lectiva, que té la seva màxima expressió simbòlica en la cultura i, de forma molt especial, en l’idioma. Enteneu què vull dir?