NO TINGUEM POR: NO ENS PODEN ENVIAR ELS TANCS !
       
Autor:
 Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional

. Quan es compara la situació política actual espanyola amb la dels anys 30 no es remarca prou que hi ha un factor decisiu que cal excloure: el de la violència com a forma de repressió dels gestos democràtics. Cal insistir molt en aquesta diferència perquè l'espectre de la reacció armada continua planant damunt l'imaginari col·lectiu com a coartada per no anar més enllà en un procés d'emancipació nacional o, en un nivell més modest, per plantejar una negociació amb l'Estat com la que es durà a terme en la comissió constitucional del Congrés.

 
De vegades penso que, des de Catalunya, hi ha una excessiva propensió a dibuixar l'escenari de relacions amb Espanya com si les peces d'artilleria ens estiguessin amenaçant des de damunt de l'altiplà. Però més aviat la preocupació hauria de redundar en els polítics espanyols que saben que, per primer cop en la història (i aquesta és la gran novetat), els canons es troben exclosos dels termes del debat.
 
La violència verbal de la caverna més ultra no és més que un reflex de la seva impotència, del seu desconcert davant una situació a la qual no poden respondre amb un pronunciamiento. Té raó Aznar quan diu que hi ha un canvi de règim: entrem definitivament en un sistema constitucional en què la solució pacífica de controvèrsies per organitzar la pluralitat preval per sobre de les apel·lacions a l'exèrcit com a garantia d'unitat.
 
Potser el lector es mostrarà escèptic cap al que pugui considerar un optimisme entusiasta d'aquest articulista. Però hi ha arguments sòlids que reflecteixen la completa deslegitimació no sols de l'ús immediat de la força, sinó també de la seva mera consideració en els pols que Catalunya pugui mantenir amb l'Estat.
 
La Unió Europea, com se sol posar de manifest, és la realitat més tangible en el moment de desacreditar les opcions sanguinàries. ¡Que llunyana queda l'Europa d'entreguerres, enfonsada en una crisi econòmica i amb l'ascens de feixismes i de revolucions bolxevics! Un conflicte armat al cor de la Unió esmicolaria el principal objectiu per al qual es va fundar aquesta organització tal com consta en tots els seus tractats fundacionals: la creació d'un espai de pau i seguretat en el qual es promou el progrés econòmic i social. Si l'Espanya més embogida i visceral es decantés per la barbàrie hauria de ser conscient que, amb això, arrossegaria tota la UE a una crisi sense precedents que la portaria al llindar de l'extinció.
 
Més enllà d'aquesta posició de la UE com a àrbitre supranacional que restringeix la via militar com a element de solució de conflictes nacionals en el seu si, i també al marge de l'evidència que un daltabaix d'aquesta envergadura demostraria durant uns 50 anys més que Espanya és el resultat de la força i no una realitat democràtica, hi ha un altre argument al meu parer menys explotat, més cínic, però més efectiu per justificar la superació de la violència com a última ratio en el xoc de legitimitats.
 
No sé si la dreta espanyola més nostàlgica dels sabres té present que un conflicte armat i una ocupació militar val diners, val molts diners (i, si no, que els ho preguntin als americans amb el tema de l'ocupació de l'Iraq). En aquesta tessitura, ¿com es podrien entendre els recels a reformar el sistema de finançament, per després promoure una situació que devastés l'economia catalana i, de retruc, l'economia espanyola? ¿Hauríem de ser els catalans els que paguéssim la repressió de la nostra independència? Però si, amb els tancs al carrer, no hi hauria ni producció, ni comerç, ni unitat de mercat, ni res. La intervenció de l'exèrcit aquí atemptaria contra el nucli dur de la configuració cultural occidental, que és la del liberalisme econòmic i la de la maximització del benefici, i d'això no se'n salva ni la unitat indissoluble de la nació espanyola, perquè més difícil que acceptar no rebre els diners de Catalunya, per minsos que siguin, seria haver de posar-los des de Madrid, des d'Andalusia i des d'Extremadura per frenar els anhels dels separatistes catalans.