Tres raons: la història, l'economia i la UE
Autor:	Xavier Solano i Bello
D'entre les moltes raons que hi ha per donar suport a un procés de separació entre Catalunya i la resta de l'Estat espanyol n'hi ha tres que hauríem de tenir molt presents: la primera és la naturalesa i història de la nació catalana. Catalunya és un poble amb una cultura, història i llengua pròpies que al llarg de la seva existència sempre ha demostrat tenir una clara voluntat d'autogovern basat en els principis de sobirania i d'exercici de l'autogovern a través d'institucions pròpies. Just abans d'esdevenir regió , Catalunya era un país sobirà amb institucions polítiques, lleis, moneda i exercit propis on els reis d'Espanya havien de jurar fidelitat a les constitucions catalanes si volien esdevenir els reis dels catalans. Tot això canvià el 1714 quan en perdre nosaltres la guerra, Catalunya esdevingué un territori conquerit dependent directament dels vencedors i, per tant, sota les lleis, la llengua i les institucions polítiques de Castella.  Tinguem molt present, doncs, que Catalunya va deixar de ser sobirana perquè la van sotmetre per la via de les armes. Això són fets. A més, recordem que vora tres-cents anys després encara estem pagant el preu com a poble. Espanya encara avui ni ens vol reconèixer com a nació, ni accepta que disposem dels nostres diners ni vol que els ciutadans d'aquest país decidim democràticament el nostre futur. I això no són capricis nacionalistes sinó peticions aprovades pel Parlament de Catalunya i dirigides a un altre parlament d'un Estat suposadament democràtic i membre de la UE.     La segona raó per donar suport a la independència té a veure amb l'economia. En altres articles ja he explicat detalladament per què crec que no poder disposar dels nostres diners, no poder decidir sobre les polítiques econòmiques que ens afecten directament i haver de pagar una solidaritat gens transparent, no ens fa cap bé. Tinguem present també que estudis internacionals (exposats en articles anteriors) demostren que el govern espanyol gestiona pitjor que nosaltres i que les polítiques fiscals de Madrid no ajuden gens que Catalunya esdevingui un país realment competitiu. I això, tenint en compte el món on vivim, té una importància cabdal perquè si no som competitius els diners aniran a un altre lloc. I si no hi ha diners, no hi haurà ni estat del benestar, ni prosperitat, ni bones feines per a nosaltres ni per als nostres fills.     La darrera de les raons essencials per donar suport a un procés de recuperació de la sobirania és que pertanyem a una Unió Europea que, a més de garantir un marc democràtic, ha fet desaparèixer les fronteres, està obrint importants vies de prosperitat i ha canviat completament el mercat principal dels catalans perquè, com molt bé ha dit el Sr. Ambler Moss, l'exvicecònsol americà de Barcelona, ara "el mercat no és Espanya, és Europa'". Ara bé, la Unió Europea encara s'està fent i el parer dels catalans no s'està tenint en compte. Recordem que Catalunya, amb 7 milions d'habitants, té menys influència que Malta, que només en té 400,000. I la prova està que, per exemple, el maltès, llengua només parlada per la meitat dels seus habitants, és oficial a Europa, mentre que el català, parlat a territoris de quatre Estats i per un nombre trenta vegades superior, no ho és. De fet, el català no és oficial ni als parlaments dels Estats als quals pertanyem. Els catalans, ara per ara, només comptem per pagar els impostos. Doncs bé, si realment volem influir al màxim en el disseny de la UE i volem defensar els nostres interessos com fa la resta, cal que busquem la manera més eficient de fer-ho. I sent regió d'un Estat no és la millor manera d'aconseguir-ho.      Molts diran que una Catalunya independent no seria membre de la UE. Jo només els diré tres coses. Primer, que el Tractat de Maastricht ja va reconèixer els ciutadans d'Espanya (i, per tant, de Catalunya) com a ciutadans europeus. Per tant, els catalans ja fa vint anys que som ciutadans europeus.    En segon terme, que l'article 34 de la Convenció de les Nacions Unides de 1978 sobre la Successió d'Estats respecte els Tractats (enllaç a sota) diu que  "Quan una part d'un territori d'un Estat se separa per formar un o més Estats, tant si l'Estat predecessor continua existint: qualsevol tractat en vigor en el moment de la successió dels Estats continuarà en vigor a cadascun dels Estats successors formats a partir de l'Estat originari". I si no ho tinc malentès, l'adhesió d'Espanya a la UE és va fer mitjançant un Tractat Internacional. Per tant, Catalunya seria membre de la UE.     I per esvair qualsevol mena de dubte, explicaré un cas que ajuda, i molt, a entendre com funciona tot plegat: quan el 1979 Groenlàndia va aconseguir que Dinamarca li permetés autogovernar-se, els groenlandesos van decidir deixar de ser membres de la UE. La UE, no gaire contenta amb aquesta decisió, va negociar amb Groenlàndia durant gairebé sis anys fins que, finalment, el 1985, va acceptar donar-la de baixa de la UE. En altres paraules, un Estat català no només seria membre de la UE sinó que en el cas que volgués deixar de ser-ho, ho tindria complicat.     Per acabar voldria afegir dos comentaris que personalitats rellevants van fer sobre una hipotètica independència d'Escòcia. L'exsecretari general de la Comissió de la Comunitat Europea,  Emile Noel, va dir: "La independència d'Escòcia crearia dos estats membres. Els dos tindrien el mateix estatus entre ells i respecte als altres 11 membres. La resta del Regne Unit no estaria en una posició més forta que Escòcia".     Eamonn Gallagher, exdirector general de la Comissió Europea i ambaixador de la Comunitat Europea a les Nacions Unides, va dir: "Segons el meu punt de vista, no hi hauria cap objecció legal o política per separar l'afiliació escocesa de la Comunitat Europea".     Per tant, i com a comentari final, m'agradaria recordar que si avui no som sobirans és perquè ens van obligar a deixar-ho de ser per la força de les armes. Que, en termes econòmics i de prosperitat social, tenim molts números per estar molt millor si anem pel nostre compte. I, finalment, que en una Europa unida, per què no hauríem de voler que Catalunya es fes un lloc a la taula on es prenen les decisions? Al costat d'Irlanda, Malta o Espanya? Si aquests arguments no us convencen llavors permeteu-me que us pregunti: de veritat creieu que els catalans estem millor deixant que altres prenguin per nosaltres les decisions clau sobre els nostres propis afers?