Durant molt anys, l’Ernest Lluch va defensar la idea que el dèficit fiscal català quedava compensat pel seu superàvit comercial. Lluch reconeixia que l’Estat s’emporta de Catalunya molts més diners dels que hi retorna. Però venia a dir que aquest dèficit fiscal no es podia analitzar al marge dels beneficis que Catalunya obtenia de la venda dels seus productes a Espanya, del seu evident superàvit comercial. Xavier Sala Martín ja va considerar en el seu moment que aquest argument era fal·laç. Venia a dir Sala Martín que si tu tens una botiga de texans i t’entra un lladre i se t’emporta seixanta euros, no és un gran consol que faci servir aquests seixanta euros en comprar-te uns texans. Em sembla clar que des d’un punt de vista econòmic no té sentit vincular balança fiscal i balança comercial. Però durant un segle llarg, políticament, en la percepció dels ciutadans, aquests dos conceptes han estat vinculats.

Sóc de lletres i no ho plantejo en termes de números, que és com s’hauria de plantejar. Suposo que per compensar el dèficit fiscal –els diners que se t’emporten i no tornen- amb la balança comercial, no és inútil saber quan se t’emporten i quan et compren. Però hi ha per damunt de tot una qüestió de concepte. Durant un segle i mig, la Catalunya industrial ha pensat que Espanya no era un mal negoci. És veritat que l’Estat recaptava a Catalunya uns diners, molts, que mai no hi tornarien. Dir-ne solidaritat seria un terme abusiu: la solidaritat és voluntària, pactada i conjuntural, no crònica i estructural. Però des de Catalunya es tenia la sensació que aquest dèficit fiscal era el peatge que s’havia de pagar per mantenir el mercat espanyol captiu.

En el segle XIX, els productes catalans no haurien estat competitius en un mercat espanyol obert. La manca de fonts d’energia pròpies, feia els productes catalans –els tèxtils, posem per cas- més cars i/o més dolents que els anglesos, per exemple. Però l’Estat espanyol tancava el mercat i així els catalans podien vendre la seva producció a Espanya en unes condicions de privilegi. Per entendre’ns, el dèficit fiscal era el cost d’Espanya. El superàvit comercial, el benefici d’Espanya. Si el benefici superava el cost, Espanya era negoci, per als catalans.

Jo no sé si això era ben bé així. És possible que durant un segle i mig, Espanya fos negoci per als catalans. Per a molts industrials –o per a molts treballadors industrials- catalans, Espanya era fonamentalment un mercat: potser el cor era catalanista, però la butxaca necessitava Espanya. Potser anava així o potser no. Avui les coses ja no van així. Certament, avui Catalunya manté un superàvit comercial amb Espanya. Als nostres industrials –i als nostres treballadors- els va bé de vendre a Valladolid o a Cáceres. Però hi ha dues diferències. La primera, ja no viuen d’això. Qui només ven a Valladolid o a Cáceres, malament rai. I qui ven a Valladolid o a Cáceres no és perquè hi accedeixi en condicions de privilegi, perquè hi trobi un mercat protegit. Si avui una indústria catalana es ven a Espanya és perquè és competitiva, per preu, per qualitat o pel que sigui. Els productes catalans no es beneficien de cap proteccionisme legal ni ambiental. En altres paraules, ho continuarien comprant –si no es dediquessin a fer boicots ideològics i polítics- encara que Catalunya fos independent.

Per tant, l’equació de Lluch s’ha trencat. En el vell sistema, representa que ens deixàvem expoliar fiscalment a canvi d’obtenir un mercat espanyol captiu. Ara el mercat espanyol ja no és captiu i a més no és l’únic mercat de la nostra producció. Però el dèficit fiscal es manté. Abans, comptat i debatut, podia ser que Espanya fos negoci: que el benefici comercial compensés la pèrdua fiscal. Ara, que només queda dèficit fiscal, Espanya ha deixat de ser negoci. Al contrari, ara, per als catalans, Espanya és un problema econòmic. El dèficit fiscal i la seva traducció més física, la manca d’inversió en infrastructures, l’aposta estatal per l’aeroport de Madrid, l’estructura ferroviària centralista, són pèrdues per als catalans que no tenen cap mena de compensació i que actuen en benefici dels nostres nous Si Catalunya fos independent, potser pagaria el mateix i em donarien millors serveis o potser em donarien els mateixos serveis que ara, però pagant molt menys. Convido als amics que paguen IRPF al País Valencià o a les Balears que li preguntin al seu gestor. Suposo que els dirà el mateix: que els convindria més fer la declaració de la renda separada. Separada d’Espanya, vull dir. directes Fa cent anys, potser la raó econòmica et feia ser espanyol encara que no en fossis de cor. La butxaca anava a favor d’Espanya. Ara, a Catalunya, la butxaca va en contra d’Espanya. Si ho demanéssim a una computadora sense cap mena de sentiment identitari, a un assessor fiscal que entengués només de números, ens diria que ens convé més el divorci que no pas aquest matrimoni. Ara, les úniques raons per ser espanyol te les forneixen precisament en el camp sentimental i retòric, no en el camp dels interessos. A mi, Espanya no em surt a compte. M’ho diu el meu assessor fiscal cada vegada que faig la renda. Si Catalunya fos independent, potser pagaria el mateix i em donarien millors serveis o potser em donarien els mateixos serveis que ara, però pagant molt menys. Convido als amics que paguen IRPF al País Valencià o a les Balears que li preguntin al seu gestor. Suposo que els dirà el mateix: que els convindria més fer la declaració de la renda separada. Separada d’Espanya, vull dir.

Escriptor